27
de març
de
2016, 16:00
Actualitzat:
29
de març,
20:20h
Des que va publicar Si quan et donen per mort un dia tornes(RBA, 2012), l'escriptor i periodista Lluís Llort (Barcelona, 1966) s'ha convertit en un nom imprescindible de la novel·la negra escrita en català. Poc temps després, Herències col·laterals (RBA, 2014) va sumar encara més adeptes a una trajectòria que l'ha consolidat com un dels escriptors més interessants i reeixits del país. La seva última novel·la, Sota l'asfalt (RBA, 2016), ens endinsa en un món sòrdid i regira les convencions d'un gènere que coneix i que domina a la perfecció.
Farcida de referents i estímuls, a Sota l'asfalt seguim el viatge del Marçal per l'interior dels túnels del Metro barceloní, al mateix temps que entrem en un malson que va in crescendo i que és amanit amb erotisme, humor i violència. La pregunta és clara: quina mena de vida hi pot haver a les entranyes dels cent vint-i-tres quilòmetres de vies de la xarxa subterrània? Llegendes urbanes, malediccions, éssers estranys, supervivents, fantasmes i tot un mostrari de personatges sortits d'una pel·lícula lynchiana construeixen aquest mosaic que ens atrapa des de la primera línia gràcies a una atmosfera que va de l'ofec a l'opressió.
Una novel·la de ritme frenètic
Fruit de la necessitat d'escriure la història, Llort confessa que la novel·la va ser una combustió immediata. "Érem en un sopar amb gent del món de la literatura i l'Àfrica Ragel va començar a explicar coses del Metro, perquè ella, a banda d'autora, és motorista", explica. En l'argot ferroviari, "motorista" és qui condueix el tren. "Em va explicar coses en poc més d'un quart d'hora –confessa– i vaig pensar, de seguida, que hi havia llibre". El resultat és una obra totalment diferent als precedents més immediats de l'autor, també publicats a RBA, amb una trama que va directe al gra i que entra als cànons de la novel·la negra només al final.
Sota l'asfalt, però, no enganya. "La meva intenció era que un paio jove entrés una nit al Metro i li passés de tot". I així és: es llegeix d'una tirada, sedueix des de la primera pàgina amb un ritme frenètic. "Per escriure-la vaig ajuntar diverses motivacions i històries, com l'anècdota d'un company de feina que va salvar una dona de tirar-se al metro i que li va dir que era un àngel", explica Llort. "Tenia tots els ingredients per fer el mateix que Martin Scorsese a ¡Jo, qué noche! (After Hours, 1985)". Però aquest punt de partida de seguida se li va fer petit. "Llavors és quan vaig pensar de fer-ho a l'inrevés: que ell no fos víctima, sinó motor de l'acció".
La novel·la compta amb un protagonista solitari que es veu enmig d'escenes que són extretes de la vida real, malgrat que puguin semblar invencions. "És cert que a la parada Rocafort diuen que s'hi passeja un home amb gavardina i barret. I és real que hi ha grafiters que es colen al Metro". Accions que desemboquen en un clímax que es barreja amb la pròpia paranoia del protagonista que, des de la cita inicial fins al final, és concebut com un "àngel exterminador". De David Lynch i arribant a un Eyes wide shut passat de voltes, amb influències de pel·lícules com l'hongaresa Kontroll (2003), el principi de L'escala de Jacob (1990) o la imatgeria d'Alícia al país de les meravelles. "Hi ha moltes imatges simbòliques amb què volia jugar, fent que la trama sigui molt visual, molt de cinema".
Lluny dels llocs comuns
A banda de la potent imatgeria i de l'atmosfera que crea, de la novel·la en destaca l'ús d'onomatopeies, un recurs que Llort sap conduir amb mestria en totes les seves obres. "M'ho passo bé fent-ho, i a Sota l'asfalt n'he posat moltes", explica. "Quan llegeixo, demano que el llibre m'aporti alguna cosa en estil i en la trama". Per això, quan troba alguna frase com se li posen els ulls com dues taronges, tanca immediatament el llibre. "Detesto els llocs comuns. Intento ser diferent sense anar d'estrany". El llenguatge necessita molta feina per tal que soni bé, cosa que obliga l'autor a fer una gran feina de depuració. "I les onomatopeies són part d'això, de fer-ho sonar diferent", raona. "Intento no empobrir el llenguatge, sinó utilitzar-ho d'una manera que sigui correcta, però accessible i sempre fugint dels tòpics".
"La meva intenció era de fer una mena de fast food amb alguns ingredients de gourmet –explica–. En aquest cas, oferir uns diàlegs molt treballats, però amb una trama molt lleugera". Llort va començar a escriure per passar-s'ho bé –va debutar el 1999 amb Tardor–, i ara torna a viure la literatura d'aquella manera. "Amb Maleit Montjuic vaig passar per una fase de pseudointelectualització que forçava la part teòrica de la novel·la i ho construïa tot al voltant d'aquella idea ". Després vingueren Camaleó –l'erotisme–, Trenta-dos morts i un home cansat –la violència– i Laimperfecció de les bombolles –el món editorial–, "la meva novel·la més teòrica". I també l'ultima d'aquesta etapa.
"Llavors, em vaig treure les cadenes de sobre". Llort recupera l'impuls del principi: passar-ho bé escrivint. "Vull que el lector s'ho passi bé, que arribi al final sense esforç i que quan tanqui el llibre li quedi una imatge". No pretendre arribar més enllà. "Fent això em vaig adonar que els temes surten sols, que es van filtrant per dins". També es va adonar que, d'alguna manera o altra, sempre havia estat escrivint thrillers. El proper pas va ser fer Si quan et donen per mort un dia tornes, "una novel·la que va sortir a través d'un documental que vaig veure a La 2 sobre familiars de gent que havien desaparegut". El llibre, tot un èxit de crítica i lectors, va situar Llort a l'epicentre de la novel·la negra, una etiqueta que "m'ha fet més bé que mal".
Després va venir Herències col·laterals i, ara, Sota l'asfalt, escrita amb la passió d'una història que atrapa, presentada a la manera d'un divertimento que demostra que Lluís Llort segueix sent un gran ordidor de trames i un autor que sempre satisfà el lector, sigui quina sigui la història, els personatges, les motivacions o la idea. Pur frenesí d'una ploma que segueix creixent com a gran referent d'un gènere i, també, com a una de les veus més sòlides i atractives de la narrativa catalana actual.
Farcida de referents i estímuls, a Sota l'asfalt seguim el viatge del Marçal per l'interior dels túnels del Metro barceloní, al mateix temps que entrem en un malson que va in crescendo i que és amanit amb erotisme, humor i violència. La pregunta és clara: quina mena de vida hi pot haver a les entranyes dels cent vint-i-tres quilòmetres de vies de la xarxa subterrània? Llegendes urbanes, malediccions, éssers estranys, supervivents, fantasmes i tot un mostrari de personatges sortits d'una pel·lícula lynchiana construeixen aquest mosaic que ens atrapa des de la primera línia gràcies a una atmosfera que va de l'ofec a l'opressió.
Una novel·la de ritme frenètic
Fruit de la necessitat d'escriure la història, Llort confessa que la novel·la va ser una combustió immediata. "Érem en un sopar amb gent del món de la literatura i l'Àfrica Ragel va començar a explicar coses del Metro, perquè ella, a banda d'autora, és motorista", explica. En l'argot ferroviari, "motorista" és qui condueix el tren. "Em va explicar coses en poc més d'un quart d'hora –confessa– i vaig pensar, de seguida, que hi havia llibre". El resultat és una obra totalment diferent als precedents més immediats de l'autor, també publicats a RBA, amb una trama que va directe al gra i que entra als cànons de la novel·la negra només al final.
Lluís Llort. Foto: Adrià Costa
Sota l'asfalt, però, no enganya. "La meva intenció era que un paio jove entrés una nit al Metro i li passés de tot". I així és: es llegeix d'una tirada, sedueix des de la primera pàgina amb un ritme frenètic. "Per escriure-la vaig ajuntar diverses motivacions i històries, com l'anècdota d'un company de feina que va salvar una dona de tirar-se al metro i que li va dir que era un àngel", explica Llort. "Tenia tots els ingredients per fer el mateix que Martin Scorsese a ¡Jo, qué noche! (After Hours, 1985)". Però aquest punt de partida de seguida se li va fer petit. "Llavors és quan vaig pensar de fer-ho a l'inrevés: que ell no fos víctima, sinó motor de l'acció".
La novel·la compta amb un protagonista solitari que es veu enmig d'escenes que són extretes de la vida real, malgrat que puguin semblar invencions. "És cert que a la parada Rocafort diuen que s'hi passeja un home amb gavardina i barret. I és real que hi ha grafiters que es colen al Metro". Accions que desemboquen en un clímax que es barreja amb la pròpia paranoia del protagonista que, des de la cita inicial fins al final, és concebut com un "àngel exterminador". De David Lynch i arribant a un Eyes wide shut passat de voltes, amb influències de pel·lícules com l'hongaresa Kontroll (2003), el principi de L'escala de Jacob (1990) o la imatgeria d'Alícia al país de les meravelles. "Hi ha moltes imatges simbòliques amb què volia jugar, fent que la trama sigui molt visual, molt de cinema".
Lluny dels llocs comuns
A banda de la potent imatgeria i de l'atmosfera que crea, de la novel·la en destaca l'ús d'onomatopeies, un recurs que Llort sap conduir amb mestria en totes les seves obres. "M'ho passo bé fent-ho, i a Sota l'asfalt n'he posat moltes", explica. "Quan llegeixo, demano que el llibre m'aporti alguna cosa en estil i en la trama". Per això, quan troba alguna frase com se li posen els ulls com dues taronges, tanca immediatament el llibre. "Detesto els llocs comuns. Intento ser diferent sense anar d'estrany". El llenguatge necessita molta feina per tal que soni bé, cosa que obliga l'autor a fer una gran feina de depuració. "I les onomatopeies són part d'això, de fer-ho sonar diferent", raona. "Intento no empobrir el llenguatge, sinó utilitzar-ho d'una manera que sigui correcta, però accessible i sempre fugint dels tòpics".
Lluís Llort. Foto: Adrià Costa
"La meva intenció era de fer una mena de fast food amb alguns ingredients de gourmet –explica–. En aquest cas, oferir uns diàlegs molt treballats, però amb una trama molt lleugera". Llort va començar a escriure per passar-s'ho bé –va debutar el 1999 amb Tardor–, i ara torna a viure la literatura d'aquella manera. "Amb Maleit Montjuic vaig passar per una fase de pseudointelectualització que forçava la part teòrica de la novel·la i ho construïa tot al voltant d'aquella idea ". Després vingueren Camaleó –l'erotisme–, Trenta-dos morts i un home cansat –la violència– i Laimperfecció de les bombolles –el món editorial–, "la meva novel·la més teòrica". I també l'ultima d'aquesta etapa.
"Llavors, em vaig treure les cadenes de sobre". Llort recupera l'impuls del principi: passar-ho bé escrivint. "Vull que el lector s'ho passi bé, que arribi al final sense esforç i que quan tanqui el llibre li quedi una imatge". No pretendre arribar més enllà. "Fent això em vaig adonar que els temes surten sols, que es van filtrant per dins". També es va adonar que, d'alguna manera o altra, sempre havia estat escrivint thrillers. El proper pas va ser fer Si quan et donen per mort un dia tornes, "una novel·la que va sortir a través d'un documental que vaig veure a La 2 sobre familiars de gent que havien desaparegut". El llibre, tot un èxit de crítica i lectors, va situar Llort a l'epicentre de la novel·la negra, una etiqueta que "m'ha fet més bé que mal".
Després va venir Herències col·laterals i, ara, Sota l'asfalt, escrita amb la passió d'una història que atrapa, presentada a la manera d'un divertimento que demostra que Lluís Llort segueix sent un gran ordidor de trames i un autor que sempre satisfà el lector, sigui quina sigui la història, els personatges, les motivacions o la idea. Pur frenesí d'una ploma que segueix creixent com a gran referent d'un gènere i, també, com a una de les veus més sòlides i atractives de la narrativa catalana actual.
Lluís Llort. Foto: Adrià Costa