01
de juliol
de
2021, 12:37
Actualitzat:
12:39h
"Els joves no ens veuen", impressionant reflexió d'un dels convidats ahir al programa Tabús de TV3. Per si no hi havíeu parat atenció, Tabús és un dels millors programes de la graella d'avui. Molt ben conduït per David Verdaguer, sap ser reflexiu i humorístic alhora. Estan ben fusionades les parts de conversa i el monòleg de Verdaguer sobre el tema que toca cada setmana.
Però no ens desviem, tornem a la frase. "Els joves no ens veuen", venia a tomb d'una pregunta sobre la concepció que la gent jove té avui de les persones grans, dels avis, dels jubilats. Quina resposta! I quanta lucidesa i amargor en les seves paraules. No els veuen perquè, per norma general, les persones grans no importen a quasi ningú, no se'ls dona el valor que haurien de tenir, l'estima que mereixen. És terrible però és així. Vivim en un món en què el passat no interessa a ningú, és una nosa, una relíquia, nostàlgia tronada. I dins del fàstic generalitzat que provoca el passat, s'hi empaqueten les persones grans. La lògica és perversa, però és, valgui la redundància, pura lògica.
Mai el passat havia importat menys del que importa avui. El patrimoni es menysprea sistemàticament. Bé, això si hi ha sort. La majoria de vegades es destrueix i es llança. El relativisme impera, les lògiques ultraliberals imposen el seu relat fètid segons el qual només es valora l'èxit, la rendibilitat econòmica, la tecnologia punta, la marca, el mercat. El passat s'escombra claveguera avall. I què són les persones grans sinó passat? La prova més recent i més crua és l'efecte de la pandèmia a les residències, tractades com guetos d'infecció, reductes abandonats. La gent gran i les seves famílies han pagat un preu molt alt. I per contra, s'ha pagat un preu polític molt miserable per la nefasta gestió feta.
Al Tabús d'ahir tot era interessant, tot era profitós, tota reflexió era fonda, encertada, sincera. Ens van parlar sobre la família, sobre tenir poc i tenir molt, sobre l'afecte i la sexualitat, sobre el pas del temps, sobre aprendre de la vida, sobre l'experiència i com compartir-la. També sobre l'empatia –"la respecto molt aquesta paraula"- sobre estar sol, sobre la imminència de la mort. Quin gust escoltar-los, gaudir de la seva mirada, la seva serenitat, les paraules boniques sobre la vida. Un programa deliciós, un programa preciós.
Però no ens desviem, tornem a la frase. "Els joves no ens veuen", venia a tomb d'una pregunta sobre la concepció que la gent jove té avui de les persones grans, dels avis, dels jubilats. Quina resposta! I quanta lucidesa i amargor en les seves paraules. No els veuen perquè, per norma general, les persones grans no importen a quasi ningú, no se'ls dona el valor que haurien de tenir, l'estima que mereixen. És terrible però és així. Vivim en un món en què el passat no interessa a ningú, és una nosa, una relíquia, nostàlgia tronada. I dins del fàstic generalitzat que provoca el passat, s'hi empaqueten les persones grans. La lògica és perversa, però és, valgui la redundància, pura lògica.
Mai el passat havia importat menys del que importa avui. El patrimoni es menysprea sistemàticament. Bé, això si hi ha sort. La majoria de vegades es destrueix i es llança. El relativisme impera, les lògiques ultraliberals imposen el seu relat fètid segons el qual només es valora l'èxit, la rendibilitat econòmica, la tecnologia punta, la marca, el mercat. El passat s'escombra claveguera avall. I què són les persones grans sinó passat? La prova més recent i més crua és l'efecte de la pandèmia a les residències, tractades com guetos d'infecció, reductes abandonats. La gent gran i les seves famílies han pagat un preu molt alt. I per contra, s'ha pagat un preu polític molt miserable per la nefasta gestió feta.
Al Tabús d'ahir tot era interessant, tot era profitós, tota reflexió era fonda, encertada, sincera. Ens van parlar sobre la família, sobre tenir poc i tenir molt, sobre l'afecte i la sexualitat, sobre el pas del temps, sobre aprendre de la vida, sobre l'experiència i com compartir-la. També sobre l'empatia –"la respecto molt aquesta paraula"- sobre estar sol, sobre la imminència de la mort. Quin gust escoltar-los, gaudir de la seva mirada, la seva serenitat, les paraules boniques sobre la vida. Un programa deliciós, un programa preciós.