Ja sigui per qüestions d’atzar o per gentilesa de l’organització, el Primavera Sound sempre reserva algunes sorpreses que acaben sent memorables. Si el divendres era l’actuació de Los Planetas al menut escenari de Sony Club PS14 –davant d'uns quants centenars de persones que amb prou feines podien sentir les cançons–, aquest dissabte la sorpresa era Manel, programats a dos quarts de deu del vespre al Heinecken Hidden Stage, gràcies a la indispocisió de Macaulay Culkin, actor de record infantil i vida descarrilada que lidera els Pizza Underground. Ja ho anunciava Guillem Gisbert al principi de l’actuació i en anglès, per si de cas hi havia algun despistat: "He is not Macaulay Culkin", assenyalant en Martí Maymó. "Thank you very much".

Gràcies a això, Manel tenia per segon any consecutiu l’oportunitat de guanyar-se el públic del festival barceloní amb el seu repertori, i gairebé sense voler-ho, tal com acaben passant les coses que valen la pena de debò. Amb el temps comptat i amb les presses d’haver de fer un set list improvisat, el grup surt a demostrar que ja són, i per mèrits propis guanyats amb suor i talent, una de les grans figures de l’escena catalana. La rebuda és espectacular, amb una Al mar! que genera l’entusiasme d'un públic que ja no deixarà d’aclamar, cantar i ballar cadascuna de les cançons. Li segueixen A veure què en fem' i Ai, Yoko mentre tothom entén aquest amor desaforat que hi ha, també, entre l'escenari i la pista.

I així és com, de passar "un dissabte avorrit a casa", et truquen i acabes el dia actuant al Primavera Sound, com confessa Gisbert. I, tot seguit, de l’amor de Yoko passem a la certesa de Jo era fort, a Desapareixíem lentament i a la Mort d’un heroi romàntic. Tot a punt per una traca final que deixarà els ànims encesos i crits de "no n’hi ha prou" un cop acabi un espectacle que té l'efecte d'una picadura d'escorpí. Vívid, ràpid, letal. Una rere l'atra, sonen Boomerang, Ai, Dolors, Benvolgut i Teresa Rampell, que demana que el cos es bellugui amb els balls més insospitats i que certifica que la sorpresa de sentir Manel ha valgut, i molt, la pena. De ben segur, molt més que les aromes de pizza desmenjada.