Si volem tenir en compte alguns textos fundacionals d’aquest recompte d’atacs indiscriminats en la literatura catalana, podem fer un repàs a exemples com el de la revista Neon de Suro o als llibres immisericordes de Taller Llunàtic; el pamflet poètic titulat Les flors del Mall de Carles Bau de L’Aire contra el grup de Llibres del Mall; els textos incendiaris i recents de Carles Camps Mundó al seu blog i altres perles de l’estil de L’estiu de les paparres d’Albert Roig… No hi ha hagut cap excusa, ni recança, perquè la poesia hagi esdevingut, en certes ocasions, un dantesc escenari de guerra per a discussions apoteòsiques.
I tot i que la poesia no ofereix absolutament res a canvi, ni tan sols rellevància social en un món en què les figures totèmiques són cada cop més escasses, és motiu pel qual molta gent s’hi deixi el millor de la pell. Per què? Potser aquesta és una de les preguntes que trobarà resposta si algú llegeix el petit assaig acabat d’aparèixer a Alpha Decay: El odio a la poesía, de Ben Lerner, amb traducció d’Elvira Herrera Fontalba.
"Poequè?"
Ben Lerner va néixer a Topeka, Kansas, a l’any 1979. La seva tasca s’ha desenvolupat en l’escriptura de poesia, narrativa i assaig. Les dues primeres novel·les que ha publicat (Leaving the Atocha Station i 10:04) han aconseguit suficient èxit com per posicionar-lo al capdamunt de la seva generació. De fet ha aconseguit ser finalista d’alguns guardons de renom com el PEN/Bingham Award o el Young Lions Prize de la New York Public Library. Ha estat traduït al castellà i encara no ha arribat al català, cert, però segur que això serà quelcom resolt pel pes del temps.
Mentre esperem, es pot llegir amb curiositat aquest El odio a la poesía, un volum de poc més de 90 pàgines que arriben plenes de pensaments com fulguracions, de propostes envitricollades, de frases elegants i subtils que desperten més que no pas confirmen. La prosa pensamental de Lerner és agosarada, desafiant i estranya. No és un assaig convencional: s’alimenta de l’esperit del que serien petits micro-contes o de l’impacte del que serien versos com sentències de botxí que dubta.
Crec que la seva intencionalitat és avivar àrees poc desenvolupades pels investigadors en poesia fins ara, temes tan poc comentats com l’ús del signe de la vírgula (/), per exemple, que és la forma de separació de versos quan aquests entren a formar d’un text en prosa. En certa manera, crec que la seva manera d’entendre el món poètic, i literari, podria trobar una oportuna correspondència en el poeta, narrador i investigador català Lluís Calvo, que amb tres assajos (Les interpretacions, Baules i llenguatges i El meridià de París) ha desafiat també les convencions i les premisses del gènere.
La idea final de l’assaig de Lerner és que tothom odia la poesia. Així de clar. I que, entre els diferents i esglaonats graus d’odi, els poetes són els que més l’odien, i els que ho fan amb més força. No per maldat, sinó perquè, en el fons, arribar a la poesia és absolutament impossible, i perquè cada vegada que escrivim un vers estem insultant la Poesia autèntica, veritable, a la que mai no arribarem per molt que ens esforcem.
L’art de vexar la poesia
El poema que enceta el fil conductor de Lerner és segurament un dels més importants dintre de la història de la poesia nord-americana del segle XX. És també un poema metapoètic, o sigui, un poema que és molt conscient de desenvolupar una teoria en poesia. Es titula Poetry i és d’una autora que va anar a contracorrent, Marianne Moore, una autèntica visionària que va conviure amb alguns dels noms majors del sector (T.S.Eliot, William Carlos Williams, Elizabeth Bishop, Adrienne Rich, Wallace Stevens, John Ashbery…) i diu així:
[blockquote]"I, too, dislike it.
Reading, it, however, with a perfect contempt for it, one discovers in it,
after all, a place for the genuine."[/blockquote]
Alguns pensaran que es tracta d’una provocació fàcil. Res tan allunyat del que veritablement presenta: si hi ha disgust o odi (dislike) per part d’aquesta Moore juganera cap a la poesia, no és perquè la poesia li desagradi, sinó perquè tanmateix per a ella, i per a tothom, és impossible, i dintre d’aquest impossible no pot oferir certesa, però potser sí un espai per al que és genuí. En aquest sentit, Lerner es remunta a la filosofia de Plató, personatge que per cert en la seva República va expulsar els poetes perquè són poc pràctics i estan massa ficats en somieigs intranscendents. D’aquesta manera es presenten dues realitats incompatibles: la "Poesia" en majúscules (l’ideal: inassolible) i la "poesia" en minúscules (el virtual: els tristos exemples de què podem disposar i que tanmateix no són res més que lamentables indicis d’una possibilitat sempre major). Així Lerner ens diu el següent:
[blockquote]"El odio hacia la poesía es inherente al arte, porque el deber del poeta y del lector de poesía es el de servirse del calor que desprende ese odio para hacer que lo real arda haciendo que lo virtual desaparezca esfumándose como una niebla."[/blockquote]
En un dels moments més deliciosos del recull, i segurament conflictius, Lerner arriba a assegurar que al final els mals poemes, aquells que són clarament horribles de tan mal fets que estan, ens acosten encara més a la Poesia que no pas els exemples il·lustres: a partir dels errors i de les cagades tan evidents es pot arribar a veure, amb total esplendor, de quina manera els pobríssims resultats del que pugui proporcionar la nostra escriptura no són res més que misèria.
Els bons poemes, doncs, ens fan oblidar aquesta certesa, perquè amb la seva qualitat maten una mica la distància, però en cap cas no la salven. En canvi, els mals poemes, que marquen molt més la distància entre la perfecció i la imperfecció, palesen la llunyania. El pobre poeta que rep les clatellades més sublims, però també els elogis més cridaners, és William Topaz McGonagall, autor escocès del segle XIX.
Lerner uneix erudició amb experiència personal, tant en la història del seu desenvolupament de lector primer i autor després, com en algunes de les lectures que l’han marcat més. I és que la presència de l’investigador en poesia Allen Grossman és constant, per exemple. De fet, l’escriptura de l’assaig de Lerner coincideix amb la mort de Grossman el dia 27 de juny del 2014, fet que Lerner s’esforça per apuntar, cosa que fa que la lectura a vegades s’assembli més a la d’un dietari que a la d’un estudi.
Per aquest motiu, El odio a la poesía també es pot llegir com un tribut a la memòria viva i en constant progrés. Potser un dels errors de Lerner, però, és escapar d’estudi, en algunes ocasions, i comentar casos tan concrets del seu entorn més immediat que el context acaba convertint-se en una barrera incomprensible per a nosaltres, que no entenem gaire bé de què ens parla en realitat. En aquests casos es nota que Lerner està atacant sistemàticament algunes persones amb les que no combrega ni coincideix, com passa amb Mark Edmundson. Aquestes baralles de galls són curioses, cert, però empobreixen el conjunt, i aquí Lerner falla perquè no pot convertir el seu ultralocal en res universal. Aquesta concreció mata la poesia encara més.
Una editorial que estima la poesia
Cal agrair que una editorial com Alpha Decay s’arrisqui publicant llibres transgressors i diferents com aquest, llibres que segurament no seran de consum massiu però que ajuden a eixamplar les perspectives de comprensió, i acostament, del fet poètic. Alpha Decay no ha cultivat el cultiu de poesia, cert, però els seus llibres estan dotats d’un halo poètic, com el darrer lliurament, David Lynch. El hombre de otro lugar, de Dennis Lim, que és un recompte curiós, i poètic, d’aquesta figura tan meravellosa en l’àmbit internacional. A més, la traducció d'Elvira Herrera Fontalba està molt bé, francament. És sonora, profunda, suggerent, meticulosa i ens fa arribar a tots i cadascun dels detalls que ens reclama Lerner amb un sentit de l’humor molt particular però també amb idees molt poderoses que ens allunyen dels tòpics més tronats.
Però reconec que és una mica estrany que el poema més important del recull, el Poetry de Marianne Moore abans esmentat, estigui traduït de forma una mica matussera quan existeix una bella versió d’Olivia de Miguel dintre de la Poesía completa de l’autora per a l’editorial Lumen. Per què Herrera Fontalba utilitza i agraeix les versions de John Keats, Emily Dickinson i Walt Whitman a càrrec de José María Valverde, Leopoldo María Panero, Gustavo Falaquera, Silvina Ocampo i Francisco Alexander, respectivament, però en canvi deixa Moore fora d’aquesta documentació? Només puc entendre el seu gest com un homenatge privat a obeir el dictat de Lerner i odiar la Poesia encara amb més força, amb petits gestos únics.
Fracassar poèticament
Hi ha hagut incomptables creadors, tant catalans com universals, que han arribat a la mateixa conclusió que Lerner, i han exposat les seves (in)certeses a partir de poemes, assajos, poètiques i tota mena de textos de naturalesa oberta: que la poesia de veres és impossible. Cal que recordem el ja citat Carles Camps Mundó (Elegia de l’origen, Cap nom del món, La runa de la veu…), però també els poetes i editors Antoni Clapés ("La poesia mor en l’escriptura", Trànsit) i Víctor Sunyol (“Dir-se és el remei i la malura”, ni amb ara prou).
Tanmateix cada poeta és defensor d’una poètica personal, intransferible, una poètica que es va construint al llarg del temps i que només al final, en el seu conjunt, és perceptible amb més consistència, com passa amb la recent publicació de l’obra poètica completa de Francesc Garriga, Cosmonauta (LaBreu Edicions, 2017), volum que constata la força d’aquest satèl·lit estrany, d’aquesta alienígena del vers, d’aquest poeta que va fracassar genialment.
I com podem oblidar, per exemple, el Fracassart de Carles Hac Mor, aquest convit de voler fracassar cada vegada amb més èmfasi, aquesta esforçada necessitat “d’escriure cada cop pitjor”? El llegendari poeta ja desaparegut de Lleida va dir, en una proclama que ha fet fortuna, que “La perfecció és feixista”, i amb aquest seu gest de voler ser conscient del fracàs en poesia va establir un lligam amb Samuel Beckett, que batallava amb ell mateix per aconseguir una fita similar: fracassar més, fracassar encara molt més, fracassar cada cop millor. Potser la poesia és impossible, com diuen ells, i com diu Lerner al seu torn, però precisament per això ens fascina tant i ens empeny a seguir insistint. Perquè el nostre fracàs sigui cada cop més esplèndid. Qui sap si aquest esforç continu acabarà convertint-se en el millor poema possible.
