No sé si abans es feien tantes entrevistes a polítics. Voldria que es notés la utilització del concepte "abans". Ja fa temps que l’utilitzo compulsivament i començo a preocupar-me per la meva salut mental. Tot és “abans”. Se m’activa un mecanisme irracional que m’empeny a pensar en “abans”, en com es feien les coses “abans” i com es fan “ara”. Les comparacions i els greuges que en sorgeixen les deixarem per a una altra ocasió que no voldria escriure un tractat sobre la depressió. Però ja que hi estem posats, potser val la pena remarcar el que he enunciat al principi: “abans” no es feien tantes entrevistes a polítics.

Posis la tele a l'hora que la posis no cal que pateixis: segur que estan entrevistant a un polític en una emissora o en una altra. El motiu és igual. Interessa com mai saber què pensen els polítics, quins plans tenen, com afronten els successius esdeveniments “històrics” que van passant-nos sense solució de continuïtat dels de fa uns mesos o uns anys. Tant se val que les preguntes siguin repetitives, tant se val que tanta entrevista, tanta sobreexposició mediàtica sigui ja la pura frivolitat, tant se val que no tinguin res a dir, tant se val que els importi un rave caure simpàtics o antipàtics, tant se val que a vegades sigui pura propaganda emmascarada o sense emmascarar.

I malgrat tot això, tenia ganes de veure l’entrevista a Ricard Ustrell a Manuel Valls. Em desperta curiositat aquest senyor nascut a Horta, de gest adust, celles antipàtiques, posat capficat. Aquest senyor a qui la carrera política a França se li ha acabat i s’està pensant si accepta l’oferta de Ciutadans per a ser candidat a l’alcaldia de Barcelona. Aquest senyor que parla un català tan fabulós.

Molt bona idea la de visitar Roser Capdevila, cosina de Valls i professora de joventut, perquè ens donés unes quantes claus sobre els primers anys de vida del polític. “Caminava molt”, rememora Capdevila. I va fer una reflexió interessant: "No sé si en Manuel sap que a Barcelona, tot el seu entorn familiar portem un llacet groc". Se li entenia tot sense necessitat de verbalitzar-ho. A més a més de Capdevila, Ustrell va parlar amb dos estudiants que van oferir visions contraposades a favor i en contra de Valls i del seu llegat polític. També va conversar -sota l’ombra del Sacre Coeur- amb el gran Enric González, corresponsal d’El Mundo a París, que va proposar algunes reflexions afilades. Llàstima que durés tan poc la conversa!
Sobre l’entrevista a Valls, el més rellevant pel meu gust va ser la seva cadència, el fluir tranquil que entrevistat i entrevistador van saber injectar-li. Davant d’un personatge exigent, amb fama d’esquerp i dur, Ustrell va saber dominar els temps, dosificar les preguntes que li permetien lluïment a Valls i les que l’apretaven una mica més. I a l’altra banda, es notava que l’exprimer ministre havia decidit mostrar-se afable, comunicatiu, fugir de la imatge antipàtica que sens dubte sap que té.

I se'l veia tranquil, serè, gens impostat. Va ser una sorpresa comprovar-ho. De ben segur que sabia que a Catalunya hi ha molt interès en ell, que se l’observa amb lupa i que no era aquella qualsevol entrevista de rutina. El passeig pel Museu d’Orsay va ser deliciós, i bona idea la d’emparentar la conversa amb alguns dels quadres impressionistes penjats a les seves parets, deixar que Valls s’esplaiés amb els seus coneixements. Els temes no per previsibles van resultar menys potents: la relació Catalunya i Espanya, l’1-O, la figura del rei, la persecució a la llibertat d’expressió, els presos polítics... Tot condimentat amb imatges de la seva recent carrera política. Imatge triades amb tota la intenció del món: alguna escridassada rebuda, el dia que el van regar amb farina, els discursos a mítics del PSOE i el PSC, la manifestació amb Societat Civil Catalana: "Aquest nacionalisme és guerra!", hi havia exclamat amb vehemència.

Amb tot, em va interessar especialment quan Ustrell li va preguntar per la seva carrera a França, pel complicat i per què va deixar el partit socialista francès: "Estava equivocat sobre el món", va respondre textualment. Caram! Malgrat els esforços per a desprendre’s una mica de la pàtina arrogant que se li atribueix, en diverses ocasions va deixar percebre que està convençut de tenir ell la raó i que els altres estan equivocats. El mateix quan el tema va ser Barcelona. Queda claríssim que està encantat de fer-se estimar, d’alimentar les expectatives, de crear misteri. Va presumir que conèixer molt bé Barcelona però es va negar a respondre quants barris té la ciutat: "No vull entrar ara en aquest debat. Si algun dia sóc candidat ja hi entrarem". No podia respondre-ho més clarament: no té ni idea de quants barris té Barcelona.

Va ser una entrevista molt interessant. M’hauria agradat que continués encara una estona més. Que ens expliqués quin creu que és el projecte polític dels tals Ciutadans. M’hauria agradat saber què opina sobre els plans que tenen amb el seu idioma català estimat. Sobre el seu estil cridaner i maleducat, la seva preferència per la bronca. Ell, una persona cultivada, amb sòlida trajectòria política: diputat, alcalde, ministre, primer ministre... Ell, que ha hagut de gestionar greus crisis terroristes. Ell, que malgrat sigui discutit i impopular, és un polític de soca-rel. No li fa por ser el candidat a alcalde de Barcelona per un partit ple de persones sense cap mena de formació política, intel·lectual ni moral?