Durant onze setmanes, el Centre Penitenciari de Lledoners a Manresa ha estat l'escenari d'un projecte que uneix vides que poc tenen a veure i que dialoguen, unes davant de les altres. Al llarg d'un any, set interns i set estudiants de Dret d'ESADE han participat unes sessions de "diàleg socràtic" que uneix filosofia i vida, en un film premiat com a Millor documental de la darrera Seminci i que aconsegueix "convertir un debat d'idees en una història plena d'emoció", tal com destacava el jurat. L'equip de producció l'ha presentat aquest matí al Caixaforum i aquest dimarts s'emetrà al programa "Sense ficció" de TV3.
El documental, que combina fragments de les sessions amb retrats personalitzats d'alumnes i presos, permet seguir l'evolució de cada participant al llarg d'uns procés amb alts i baixos, des de les reticències i prejudicis inicials fins a la comprensió final d'una veritat que mai és unívoca. Lluny dels estereotips, el film retrata dos col·lectius valents que aposten "per trencar la seva pròpia bombolla per intentar entendre les raons de l'altre". Al final, la qüestió d'aquest intercanvi insòlit és la dificultat de la reinserció real dels presos un cop són fora de la presó.
La reinserció, pas clau per al pres
Els responsables de la direcció del film són Gilbert Arroyo (Orléans, França, 1970) i Marc Parramon (Manlleu, 1977), dos realitzadors que han aconseguit traspassar la frontera del format televisiu amb la senzillesa de l'honestedat. Si bé Arroyo confessa que desconeixia les interioritats del món de les presons abans del projecte, Parramon sí que hi manté una certa relació gràcies a treballs anteriors. De fet, dels tres documentals que ha realitzat, a tots hi apareix la vida entre reixes. "Al primer, Retorn a la terra lliure, vam gravar la presó de Lleida; al segon, Injustícia exprés, parlava de l'Óscar Sánchez, empresonat a Nàpols injustament", detalla.
Fotograma de «Filosofia a la presó»
Encara un pas més enllà, Parramon relata com d'important n'és la reinserció, tant en el film com en la seva trajectòria vital, gràcies a un fet que el va marcar quan era ben menut. "El meu pare tenia un bar, i un dels cambrers, un bon dia, va desaparèixer", explica. "Dies més tard vam saber que era en una presó italiana, perquè l'havien enganxat amb cocaïna", rebla. "Quan va tornar a Manlleu, però, el meu pare li va tornar a donar feina", afirma, en plena connexió amb el film. En aquest sentit, fent el documental, Parramon s'adona "que aquell gest del meu pare li va salvar la vida, perquè el més difícil per a un pres és la reinserció, tornar a la vida normal".
Unes classes d'ESADE, l'origen del documental
El documental és fruit d'un singular projecte impulsat des d'ESADE, del qual ja se n'havia fet un curs. Després d'aquella primera temptativa, les persones implicades veuen clar que allà hi ha un material excepcional per fer un film. Posar-se a fer feina, per a Arroyo i Parramon, va ser cosa d'ofici i de molta intuïció. "En realitat, hem discutit molt poc sobre com ho havíem de fer, però sí que vam parar atenció en detalls com els seguiments d'esquena al personatge, cosa que ens permetia entrar més en el discurs", detallen els dos realitzadors.
"També vam optar per no col·locar cap pla d'entrevista o per no fer els típics plans de reixes o de portes obrint-se i tancant-se", uns recursos molt propis d'aquesta mena de produccions carceràries. "Podem dir que, a nivell artístic, hi ha poques decisions. Però que totes són ben orientades", diuen. La idea era fer possible que el discurs fos potent per ell mateix, "cal que tingui una imatge que no distregui de la paraula", cosa que els va portar a no oferir "moments de llàgrima en primer terme", tot fugint d'una demostració massa evident de les emocions.
Elegància i observació
L'objectiu queda clar al llarg dels 78 minuts que dura Filosofia a la presó, sempre amb un to elegant i d'observació, d'escoltar. "Ens agradaria", explica Parramon, "reprendre aquest documental d'aquí a deu anys, per veure com han viscut i què ha passat". "T'encongeix l'estomac", continua Arroyo "pensar que aquests presos, en procés de rehabilitació, poden caure, rendir-se o que els surtin malament les coses". Abans del futur, però, cal pair la intensitat d'una obra que recull, tot just, els primers fruits, i que valoren, malgrat els guardons, per la resposta del públic.
"Sembla un tòpic, però es cert: el premi va ser extraordinari i estem molt agraïts, però el millor de la Seminci va ser el dia que vam fer la projecció i vam estar fins ben entrada la nit amb la gent que havia vist el documental, perquè volia parlar amb nosaltres i comentar-lo". Un èxit que prové de dalt i de baix, del jurat i del públic. Un triomf que demana uns instant de reflexió sobre un món on no acostumem a fixar-hi la vista i que ara queda al descobert a través de la càmera d'aquests dos realitzadors.
Els participants a la roda de premsa celebrada aquest matí al Caixaforum Foto: Esteve Plantada
