“El moment és ara i la persona ets tu”. Als 70 anys, després de superar un càncer i una trencadissa sentimental, Marina Rossell li va proposar a Albert Om escriure un llibre sobre el seu trajecte vital que no fos una biografia canònica ni un repàs a dades que es poden trobar fàcilment a Google. El resultat és No faré cap més llibre. Retrat íntim de Marina Rossell (Univers). 

Amb un estil fresc que sedueix el lector, l’aliança Om-Rossell és un experiment reeixit que travessa gairebé tots els vessants de l’artista, des dels seus inicis en una Barcelona desconeguda i plena de paranys a la seva carrera musical, passant per les seves experiències sexuals i la relació amb altres veus de la Nova Cançó. Un testimoni que s’obre camí derrotant complexos i crisis d’autoestima que ella explicita amb franquesa i sense efectismes forçats.  Per qui s'hi vulgui retrobar, aquest dijous, a les 21 hores, Marina Rossell cantarà a Luz de Gas, en el marc del BarnaSants.   

Aquest és un llibre de la Marina Rossell escrit per Albert Om o un llibre d’Albert Om viscut per la Marina?
Albert Om: No, és un llibre de la vida de la Marina Rossell escrit per mi. A la primera pàgina dic que la ella no s'assembla a ningú, té aquest punt de singularitat. La cosa era trobar un format de llibre que tampoc s'assemblés a una biografia canònica. No és una biografia, no és un llibre d'entrevistes de pregunta-resposta, sinó que és més aviat un retrat del que ha estat la vida de la Marina. Amb grans temes universals, que jo crec que és el que pot interessar la gent, i que és el que ella volia. Ella em va dir des del primer dia: jo no vull res que sigui a Google, no vull un llibre per fer un repàs dels meus èxits. 

Ho dieu en el llibre, és un llibre que mulla la ploma al cor, no? 
Marina Rossell: Sí, sí, jo soc molt bona lectora de biografies i la que més m'ha fascinat ha estat Marguerite Yourcenar. Per què? Perquè suca la ploma al cor. Perquè hi ha veritat. 

A.O: Hi ha veritat perquè explica el bo i el dolent. O sigui, hi ha les dues cares de la moneda, explicar també les vulnerabilitats, allò que sents sobre les coses, però hi ha d'haver això, una veritat, perquè si no, quin sentit té fer un llibre? 

Ha fet 70 anys, ha superat un càncer, ha tingut una ruptura sentimental. Aquest és un moment especial i per això ha decidit fer-ho? 
M.R: Crec que és un moment en què no tinc vergonya de res per dir alguna cosa. Tinc pudor, però no vergonya d'explicar coses, perquè penso que poden servir a altres persones. Jo llegeixo molts llibres de biografies i a mi em serveixen totes les que llegeixo. Sempre hi ha alguna cosa que aprenc. No tinc vergonya, tampoc tinc falsa modèstia. Si he de dir-me una cosa bona, me la dic, però si n'he d'explicar de dolentes que he viscut, també ho faig. O sigui, no vaig a quedar bé. L'edat de quedar bé, si és que mai hi ha estat, ja ha passat. Ara estic en un altre moment. 

A.O: Aquest punt de veritat i de llibertat que hi ha, per mi és el que fa molt apassionant el relat de la Marina. 

Albert Om: "Ha tingut una mica de tot: una mica d'amor, una mica d'èxit, una mica de diners, una mica... Però de tot. És un bon equilibri"

Fa la impressió que ha aconseguit el que és més difícil, que és parlar molt en franquesa amb vostè mateixa.
M.R: Quan surto a cantar, no amago el meu estat d'ànim. Cantar no et deixa mentir. Quan ets a l'escenari, cantar és una cosa que surt biològicament i no pots mentir. Si tens tristesa l’expresses i si tens alegria, també, perquè és biològic. 

A.O: Hi ha una cosa de la Marina que és una reflexió també sobre la fama i sobre l'èxit, que és quan parla de tenir una mica de tot. Això és una cosa que repeteix molt al llibre. Jo he tingut una mica de tot, una mica d'amor, una mica d'èxit, tinc un pis, una mica de diners, una mica... Però de tot. Per tant, és un bon equilibri. 

M.R: És un equilibri en el qual jo em sento còmode. Això ho vaig escriure en una cançó: “Que la vida ens doni una mica, una mica de tot. Que ens faci millors i ens netegi el cor”.

Expliqui una mica com ha teixit el llibre.
A.O: Per mi, la idea, o el que jo volia, era que hi haguessin les dues veus. Per tant, hi ha capítols alterns, en els quals en un sóc jo qui parla, qui retrata la Marina o les nostres trobades, i en l'altre capítol és ella qui parla, en primera persona, sobre la seva vida, d'una manera que podria semblar desordenada. Això no és una biografia que comença el 17 de gener de 1954, quan neix la Marina Rossell, sinó que té aquest punt esbarriat, que dic jo, que també tenen els cabells de la Marina. I llavors he intentat no ordenar-la excessivament, perquè això respirés Marina, i que anessin alternant la meva veu i la seva, de manera que la gent no es perdés, però que s'alternessin les veus. 

Al començament, explica quan li fa la proposta d’escriure el llibre que al final li dirà que sí perquè és una persona que no saps mai què dirà quan comença a parlar.
A.O: Exacte, perquè la Marina és una dona lliure, no saps mai què et dirà, pensa pel seu compte, parla amb les seves paraules, i això, en aquest moment és una cosa que agraeixes moltíssim, perquè ara estem en un moment que gairebé quan algú parla ja sabem què dirà. I la Marina té aquest punt imprevisible, que és enganyós, eh? Perquè ella sembla molt imprevisible, però ho té tot bastant pensat. O sigui, aquest llibre sembla que l'hagi fet jo, però és com ella se l'havia imaginat. Que hi hagi l'essència. 

Parla molt directament dels complexos que l'han moldejat. De quan, de petita, li deien Feúcha. Després, aquell professor de música que li va dir a la seva mare que deixés de llançar els diners perquè aquella nena no servia. Això l'ha marcat moltíssim. 
M.R: Sí, sí. Li explicaré una anècdota. Amb la meva germana Jana, que va tenir un atac de feridura, vam sortir a caminar i vam anar fins al cementiri a veure la tomba dels pares. I de cop, vaig voler cantar, però no per aquell professor que hi era enterrat… Però la Jana em va dir: “No, s'ha de cantar absolutament per tothom”. Vaig pensar que tenia raó i, sí, vaig cantar per tota la penya, per tots els morts.

A.O: A mi, potser el que més m'admira, que ja intuïa però no sabia amb aquesta profunditat, és la història d'aquesta nena de poble que amb 16 anys ve a Barcelona, l'any 1970, que era com anar-te'n a Berlín, de desconegut, i t'has de començar a espavilar, i acaba envoltada dels grans de la Cançó, dels grans de la cultura catalana, i amb aquesta tenacitat de dir, bé, jo no he anat a la universitat, però jo he après. 

M.R: Ara soc gran i ho puc explicar, però quan ho vivia, no, no molava. Perquè veia noies de la meva edat a qui els pares els pagaven estudis superiors, una residència... Jo vivia en una residència al carrer Xuclà i havia de treballar i anar a fer hores de companyia a gent gran, i fer d'infermera i tot el rotllo.

Ha tingut moltes escoles de la vida, sense passar per la universitat. Com el pis del Josep Tero. Allí va veure passar molta gent, fins i tot gent del FRAP i d’ETA.
M.R: Sí. Era un pis compartit. Un dia vaig veure gent amb pistola. Hi havia un noi allí que estava de pas, que portava gent del FRAP. A mi, que era molt joveneta, això em va impressionar. Vaig veure que tenia una pistola. Simplement, va deixar la seva americana a sobre d'una cadira on em vaig asseure, i quan vaig anar a treure-la de la cadira, em vaig adonar que pesava i vaig veure que hi havia una pistola. Em vaig quedar atònita. Eren els temps en què maten Puig Antich. 

A.O.: És el moment en què comença a cantar, a fer les primeres parts de concerts del Lluís Llach, d'Ovidi Montllor... Dius que no has vist mai una cosa tan emocionant com aquells recitals del Llach o d'Ovidi Montllor. 

M.R: El del Llach al Palau d'Esports, ple a vessar, i jo no tenia ni un disc fet. Només tenia tres cançons. I em posaven allà i era una cosa sobrenatural. Semblava que estigués en un somni, perquè, a més, no tenia eines com tinc ara per parlar amb el públic, per moure'm. Era una cosa bestial. Però em submergia en un hàbitat que em feia volar i dir que això seria el meu curro, la meva feina. Això va ser una cosa que li agrairé sempre amb en Llach. Després el van prohibir i ja no vaig poder fer més primeres parts amb ell. També vaig conèixer molt l'Ovidi. Jo crec que he tingut molta sort, per això al llibre hi ha molt agraïment. 

Esmenta el Josep Maria Espinàs com una persona clau a l’hora de descobrir-la com a cantant. 
M.R: Sí, per ell vaig ser una descoberta. 

I després, la Teresa Rebull va ser una referent per vostè. En el llibre es recorda la vinculació familiar de Rebull amb el POUM, un partit heterodox. Com vostè. Una mica àcrata.
A.O: Sí, de fet, tu tens una mica d'heterodoxa. 

M.R.: Home, i l’Andreu Nin era del meu poble. 

A.O: Molts la posen com una més de la Nova Cançó, però ella ve d’una generació deu anys més jove que Serrat. O sigui, està en un terreny de ningú que li permet més aquesta llibertat o heterodòxia.  

Fan un bon retrat d'alguns dels protagonistes de la Nova Cançó, de la relació de la Marina amb ells i de la relació entre ells. Esmenta Llach, Serrat i Raimon com a tres galàxies una mica diferenciades, que no eren precisament amics. 
M.R: No, amics no ho eren. Serrat ha llegit, el llibre, per cert.

I li ha agradat?
M.R: D'això no n’ha dit res, per tant, ho assumeix. Em va dir que li havia agradat molt el llibre i que felicitats. 

Marina Rosell: "En acabar el seu darrer concert, Serrat va anar a buscar Raimon i la seva dona. Allí es va segellar certa reconciliació"

Explica en el llibre un moment de retrobada entre Serrat i Raimon.
M.R: En l'últim concert del Serrat. Exacte. Al Palau Sant Jordi. Va ser un moment important. En acabar, Serrat va fer anar a buscar el Raimon i la seva dona. Jo vaig sentir que allí es van segellar moltes coses. Després d’haver vist moltes trifulgues entre ells, vaig veure que s'havia segellat certa reconciliació. Mai havia vist el Raimon en un concert del Serrat. 

Per què no hi ha hagut més relació entre Serrat, Llach i Raimon?
M.R: Pel bilingüisme. Aquesta és la raó oficial. Aquest és un element important, però jo em guardaré per mi el que penso. 

Dona, digui’ns alguna cosa. En aquests casos també hi ha una mica d'egos inevitables, no? 
M.R: Això també hi és, sí.

Parla també molt d’Ovidi Montllor, que apareix com una persona amb cert batibull interior.
M.R: Ell deia que com que feia cine i cantava, potser no seria prou reconegut ni en un àmbit ni en un altre. Quan van censurar Llach, vaig cantar molt amb l'Ovidi i el vaig conèixer bé. El vaig anar a veure a casa seva abans de morir. Tenia un bon vincle amb ell. Mai va ser un cantant de masses. Pensava que ser cantant i actor el perjudicava. En canvi, va ser el que em va fer veure la sort d’haver fet La gavina perquè deia que un cantant ha de tenir una cançó per la qual se’l reconegui. Ell tenia La fera ferotge. 

De totes les figures de la Nova Cançó, amb qui et sents més propera?
M.R: Amb Lluís Llach. Des del primer moment. Va ser qui va produir el meu primer disc. Després vaig fer moltes primeres parts amb ell i li tinc molt d'afecte. 

Ha llegit el llibre? 
M.R: No ho sé. Però el Llach, el que més. Perquè vaig fer moltes primeres parts amb ell, després anava l’acompanyava amb cotxe, i  em va donar molta autoestima. Em convidava a casa seva quan vivia al carrer Indústria i em va fer una mica de mentor, com de mestre. Em deia: "Aquesta cançó no la cantis, aquesta línia la treus". Tinc molta estimació per ell, sincerament. 

En el llibre és molt explícita amb la seva vida afectiva i la seva bisexualitat. Explica la seva relació amb Georges Moustaki. I amb Juan Marsé.
M.R: Moustaki ha estat una figura essencial. L’havia escoltat molt de petita, gràcies al Josep Tero, perquè ell és un francòfil. Llavors vaig aprofundir molt sobre ell i sobre una altra cantant, Barbara. Tero traduïa les cançons de Moustaki. El fet de conèixer-la em va impactar. Va ser a França, quan ell va venir a veure'ns a la Maria del Mar, a Llach i a mi al Teatre de la Ville, a París. Després vam coincidir a Niça i ja ens vam fer amics per sempre i amants. 

A.O: M’agrada una cosa que la Marina explica en el llibre, que mai s’ha sentit tan estimada i tan valorada com amb aquesta relació amb Moustaki. M’agrada l'autoestima d'una persona de poble amb complexos que arriba a Barcelona i que no sap com sortirà, com va guanyant fortalesa i autoestima a través, per exemple, d’aquesta relació amb ell, i a través de conèixer i tenir accés regular a figures com Salvador Espriu o Maria Aurelia Campany.

Hi ha un moment del llibre en què diu que el fet que fos una persona tan famosa i que estigués per vostè, com en un terreny més intel·lectual li va passar amb Espriu, va ser important per vostè. 
M.R: D’Espriu em va agradar molt la seva personalitat. Perquè era molt diferent de com me l'imaginava i de la imatge que projectava. Tenia un gran sentit de l'humor, un sentit de l'humor molt culte, molt refinat. Jo vaig arribar al punt just per conèixer aquestes personalitats. Poc després van anar morint. Fins i tot la Montserrat Roig, a una edat que no li tocava. I la Maria Aurèlia Capmany, que venia amb Pasqual Maragall a la plaça del Rei. Jo començava a cantar, tenia un disc o dos només, i tot això em donava una fortalesa, una seguretat, que anava per bon camí.

La melangia amara una mica el llibre.
M.R: Em defineixo com una persona melancòlica, però he de lluitar contra això perquè, si no, no podria avançar. A l'escenari m'he de sobreposar perquè a vegades hi ha coses que m'emocionen. Pel públic, per alguna cosa que et diuen, només per veure tot un espai ple, amb les entrades esgotades. Quan surto, ja només diria gràcies. 

A.O: Per mi és molt important la sensació d'anar-te construint de mica en mica. Em meravella aquesta capacitat d'anar-se fent, de saber qui és qui, d’acostar-te a la gent, d’arribar al moment que ja li pots demanar al Salvador Espriu que et faci una versió d’El cant dels ocells. 

La idea d'una certa espiritualitat és molt present també. Explica que llegeix cada dia l’Evangeli. Encara ho fa?
M.R: Sí, i m’agrada la bellesa del seu llenguatge. Em van batejar, no vaig a missa ni res, però jo sí que jo tinc una religiositat molt personal. Sento que Nostre Senyor sempre m'ajuda d'una manera natural. Potser he caigut i m'he fet molt de mal al peu, però no me l'he trencat. He tingut un tumor però no m'he mort. En les coses dolentes i bones sempre hi ha hagut una mesura. No ho controlo, però hi ha algú que ho controla per mi. 

Albert Om: "El que més m'admira de la Marina és la construcció de la noia de poble que arriba a la ciutat i basteix una carrera musical que ja porta 50 anys i on tot té sentit"

Del que li va explicar la Marina, què és el que el va impactar més? 
A.O: Si em demana una cosa general, per mi és la construcció de la noia de poble que arriba a la ciutat i que aconsegueix bastir una carrera musical que ja porta 50 anys i on tot té un sentit. Faré un disc de cançons on recuperaré els clàssics catalans, després Moustakí i després faré cançons de la Resistència. Sempre sap buscar coses que tenen sentit per bastir aquesta carrera. Això és el que més m’admira. En concret, el que no sabia és que ella en un moment donat volgués entrar en un convent amb la possibilitat d'anar-se'n de monja missionera. En aquell moment, no hi havia ONG, i hi ha també un moment de perduda que fa que puguis ser heroinòmana o monja. 

M.R.: O prostituta. 

A.O: És una dona lliure que ha viscut la vida. I que s’hi ha de prendre una pastilla per dormir, se l’ha pres. Però la vida l’ha viscut.  

I fent aquest exercici, ha descobert coses seves? Perquè el llibre mostra una relació molt dialèctica. 
A.O: Però jo ho feia per fer-la parlar a ella!

M.R: Jo he après coses d’ell. 

A.O.: Hi ha un moment en què em diu: "Tu has de ser meteíto pa dentro". El Paco de Lucía també ho era. El llibre té una cosa que és que si has seguit la carrera de la Marina Rossell, és el teu llibre. Però si no l’has seguit, també ho pot ser. Perquè és una vida que ha viscut moltes coses diferents.  

En un moment del llibre, Marina, fa una comparació entre vostè, quan mira enrere, i una Catalunya que també mira enrere buscant el que ha perdut.
A.O: Les seves cançons solen mirar enrere, i en les seves cançons hi ha una reivindicació de la memòria molt important, de la Guerra Civil, del que va venir després, dels camps nazis a través de Neus Català, i hi ha la sensació que Catalunya ha perdut alguna cosa. 

M.R: Això, amb altres paraules, també ho deia la Montserrat Roig. Tinc aquesta sensació sempre perquè jo viatjo molt i això a França no passa. Ni a Occitània, que ho podria tenir. Això que es busca també pot ser estimulant per Catalunya. Tenim una llengua, tenim una Rodoreda, una Víctor Català, una Capmany, per esmentar dones. Tenim uns fonaments. Venim d’una tradició molt forta. I la cosa que més detesto és que els partits del mateix nucli es barallin. Donen un exemple letal.

Els partits de tradició catalanista.
M.R: Sí. És bestial. Abans ja passava. A Andreu Nin el van matar els comunistes. Capmany deia que Catalunya era un escorpí, que es picava a ell mateix. Deia que si miràvem el mapa dels Països catalans, era com un escorpí. Deia el que pensava. Quan veia l’Espriu, sempre em deia: “Vulgui donar-li records a aquesta gran senyora que és Maria Aurèlia Capmany”. 

Marina Rossell: "Ara vull cantar, escriure i tenir tranquil·litat d'ànim; és el que més s'apropa a la felicitat"

Quins projectes té per als propers temps?
M.R: Cantar. Ara tinc concerts. I escriure coses. Sobretot, vull tenir tranquil·litat d’ànim, que és el que més s’apropa a la felicitat.