Que Màrius Serra (Barcelona, 1963) publiqui un nou llibre sempre és una gran notícia. Si l’any passat va publicar La novel·la de Sant Jordi, ara també en vigílies de la festa del llibre i la rosa, hi torna amb una novel·la trepidant, El mal entès (Proa), una tragicomèdia que torna boig el lector amb una successió incessant de trames escrites amb humor i un gran coneixement de l’ànima humana. Periodista, lingüista i escriptor, parlem amb Màrius Serra al cor d’Horta, on ens atén sense defugir cap tema.

Expliqui’ns una mica la trama.
És una novel·la que es veu on comença amb la voluntat que el lector segueixi el mateix camí que vaig seguir jo, que sabia on acabaria, però no com hi arribaria. La trama comença amb un personatge, Joan Ferrer, que és com un secundari de la vida, un traductor que treballa amb textos que altres han escrit abans, que té una dona que és una triomfadora, la Rosa, i una filla petita. El Joan té una feblesa amb una cangur maori fins que és enxampat per la dona. Comença com un vodevil, però passa a tragicomèdia perquè la dona va a buscar la nena i mor en un accident. Posteriorment, el Joan veu a l’hospital de Sant Pau que no és el pare de la seva filla.

Déu n’hi do.
Això em permetia engegar una partida de billar i que tot es mogués. Pretenia explorar aquesta paternitat dubtosa, en crisi, que és una crisi molt general de la masculinitat i del món. El desconcert total que tots tenim. De mica en mica, però, em van anar sorgint altres trames, altres personatges, secundaris però amb pes. La gran troballa ha estat fer una estructura a partir d’allò que diem que hi haurà un abans i un després, deixant penjada una situació i relatar l’abans i el després. De manera que cada capítol és com l’episodi d’una sèrie que comença i acaba en si mateix. 

La novel·la, malgrat això, avança linealment i la nena acaba sent una cantant d’èxit. Entremig, passen coses, però sobretot avança la vida. Els personatges són com nosaltres, que tenim una part de malparits i una de bona gent, i estem desconcertats davant un món cada cop més canviant. L’única certesa que tenim és que el temps avança linealment per a tothom igual. Però cada cop tot és menys comprensible.    

L’atzar guia les nostres vides? Més del que ens pensem? 
Totalment. El passat sempre és un relat. Una versió dels fets. El futur sempre és una hipòtesi. L’única realitat és el present, que tots compartim. La literatura de ficció permet posar un mirall a la realitat i ordenar-la. L’atzar regeix les nostres vides encara que creguem que ho tenim tot controlat. Ens convé tenir una mica més d’humilitat i de capacitat d’adaptació a aquestes històries que ens venen. L’únic lloc on sabem com acaben les històries és a les ficcions. La vida no té guió. 

Tot comença amb un malentès en un aeroport de París. Però el títol del llibre és El mal entès. 
Hi ha un joc aquí, però hi ha la voluntat del Joan Ferrer, que és víctima de molts malentesos, de comprendre d’on li venen les bufetades. Els malentesos són constants en la vida. De fet, a mi la idea per fer aquesta novel·la em va venir d’un malentès històric sobre el nom dels cangurs.

A veure, expliqui.
Quan el capità Cook anava per Austràlia, va assenyalar un bitxo que no havia vist mai. Els aborígens van cridar "cangarú". Li estaven dient "no t’entenc". Aquest és el relat fins que un altre capità va descobrir que hi havia uns aborígens que en deien kangaroo, d’aquells animals. Això s’explica per desprestigiar Cook i fer-lo quedar com un tanoca. Vaja, que no hi ha un pam de net amb els malentesos. També me n’he donat que el malentès és l’esport nacional català.  

Què diu, ara?
Home, ens han dit unes coses que després han resultat que eren unes altres. 

Ho diu pel procés?
No només. El procés ho ha estat en grau màxim. Però el malentès que hi ha hagut aquí sempre és que per sobreviure en tota la nació, que són els llocs on dius bon dia i et responen bon dia, sense fronteres definides, constes com a espanyol però no t’hi sents. La claredat mai no ha format part de la nostra vida i això ens fa excepcionals. Excepcionals perquè no som normals. En el llibre poso l’antropòloga Muriel Vayreda, que estudia els malentesos entre colonitzadors i colonitzats. D’això n’acaben fent fins i tot una parafília sexual. Però és veritat que només mirant tota la toponímia americana, especialment, amb la conquesta dels espanyols, veus que quasi tot són malentesos. Guatemala es diu així per un malentès. Cuernavaca, Yucatán, venen de malentesos. 

La maldat apareix en el llibre. Potser no una maldat intrínsecament perversa, però sí el fer mal per un càlcul, per una vanitat.
Hi ha diversos personatges que carregeuen més en aquest vessant manipulador i de maldat. És la Blanca, la sogra. Evidentment, el Pere Gras, l’editor, que és el mascle alfa. Però el mal absolut apareix poc. Surt un grup de catalans de Taradell que estan visitant Tikal, un temple maia de Guatemala, s’hi afegeixen el Joan Ferrer i la Muriel Vayreda, i els segresten. Els segresta una mena de guerrilla que els té desapareguts i en pela algun. Aquests guerrillers són el més semblant al mal absolut. Però la resta no. Un personatge que m’agrada molt és la Digna Pena. És molt dura professionalment. Després, en el pla personal, és tímida.

La Digna Pena té una història d’amor amb la Conxita Costas Mola, una terapeuta que li fa dir al Joan Ferrer “Cony, quan t’acostes, mola”. Tots tenen una part fosca, una part bé. En Joan és bastant víctima. Després hi ha l’Estaquirot, el marit sofert de la sogra gràcies al qual, si arribes al final, les coses tindran un final feliç.    

Afina molt en els sentiments contradictoris. Com quan el Joan, a l’hospital, al saber la mort de la seva dona, al costat dels sogres desfets, té la sensació de no sentir prou pena per la Rosa. 
No podem dominar els sentiments. Pots estar adolorit en aquell moment, però de sobte, la seva filla sobreviu i la seva dona, que ha mort, l’acabava d’enxampar amb la cangur i ja s’imaginava un lalrg procés de separació i divorci que seria la guerra. Només ho sap ell que l’ha enxampat perquè ella ha mort immediatament després. Sent, per tant, cert alleugeriment. I els pares estan desfets perquè els diuen que la filla ha mort. A mi, El mal entès m’ha permès explorar les reaccions dels personatges davant de diversos esdeveniments. Els vaig posant a prova. Això és el que ha fet que se m’hagi allargat la trama. Però és una d’aquelles novel·les en què m’hi hauria quedat a viure. 

El llibre no acaba malament, per tant.
Al contrari, és un llibre esperançat. Té un final feliç que se’n fot dels finals feliços. No es convencional. L’únic que sabem és que demà sortirà el sol, ens costarà molt tot però tirarem endavant. L’Emili Teixidor tenia una definició boníssima: “La vida és una malaltia mortal de transmissió sexual”. Entremig, anem perdent facultats i hi ha gent que això no ho assumeix.

El llibre ja s’ha traduït al castellà.
A Destino. Es titula El mal entendido. He hagut de lidiar amb la traductora, molt bona, Olga García Arrabal. perquè, per exemple, Conxita Costas Mola, "si t’acostes, mola", això com ho traduïm?

No és fàcil. Com s’ho van fer en aquest cas?
Vam escriure Sita Cercas Mola. "Si te acercas, mola".

Això de Cercas…
Ho va proposar ella. I ja s’han traduït cent pàgines a l’anglès. Cosa que m’ha provocat eufòria. Jo vaig fer la llicenciatura d’Anglès. Una cosa que volia dir també del llibre és la importància del camaleó. El protagonista, en Joan Ferrer, és un camaleó. Com el protagonista d’aquella pel·lícula de Woody Allen, Zelig. El tipus canviava en funció de la persona amb qui estava. Això és molt dels nostres dies. Ho veiem a les xarxes socials, com molts joves segueixen el que diu un o altre determinat influencer. Per això també el castellà avança.

Com camaleons són els qui sobreviuen i s’adapten. Com fan els immigrants, que hem de voler que siguin molts. Els immigrants, en positiu, són camaleons, s’adapten a noves situacions, com ho han estat els catalans que han emigrat fora. Això és font de conflicte avui en dia però alhora és una riquesa. En aquesta confrontació ens hi juguem part del futur. Els catalans tenim molta experiència a fer el camaleó i persistir i persistir. 

El debat sobre la llengua el veu més endreçat?
Veig que s’estén com una taca d'oli la consciència de conflicte, el que no és poc perquè venim de dècades d’anestèsia. El perill és que el que ve inherent això ho faci tot com un rot agre, però crec que s’és conscient que l’enemic és la substitució lingüística. Entenc que hi ha d’haver més pressió popular encara perquè els governants se sentin obligats a fer algun cas. Ja faríem molt que es compleixin les lleis que ja tenim. Que era el gran clam de la Carme Junyent, que deia que la immersió lingüística estava molt bé, però si no s’aplicava… 

La consciència del desastre absolut des del punt de vista polític de la situació al País Valencià i les Illes, i de la Catalunya Nord, és un mirall. El repunt del que això implica és una major militància. Cada cop que un mallorquí obre la boca, els espanyolistes tremolen. I no parem de premiar mallorquins, el que és meravellós. Tenim més consciència. El gran problema que tenim amb la llengua és que totes les polítiques que es facin són autonomistes. Pacte per la Llengua! Sí, molt bé, però la llengua ho depassa tot. Prou feina tenen els que estan aquí per posar-se d’acord en uns pressupostos. Però, com a mínim, la consciència que tenim un problema ara hi és. 

Acabem d’entrevistar en Biel Mesquida.
Home, Biel Mesquida és una joia.         

Està content de la feina que fa a l’Institut d'Estudis Catalans?
Home, jo faig el que puc. Tenint en compte que jo tinc un esperit molt poc acadèmic, i allò és l’acadèmia. Em van cooptar Joaquim Maria Puyal i Jaume Cabré. Un no era inviable. 

Quines tasques du a terme a l’Institut?
Estic en una àrea que presideixo que és la de Visibilitat, des de la qual organitzem la rodes de premsa de cada any sobre les paraules introduïdes al Diccionari de l’IEC. O fem actes amb Òmnium sobre la millor novel·la de l’any i procurem que les coses que es fan allí tinguin ressò social. És una àrea que va crear en Puyal. És una institució amb una maquinària lenta, però és de les poques entitats que comprèn tota la realitat dels Països Catalans. Amb acadèmics de tots els territoris. Perquè no tenim un espai comunicatiu comú. 

Diu que es pren la vida amb filologia. Com segueix en Màrius Serra el conflicte al Golf Pèrsic?
El que veig és que la línia seguida per Trump, tan erràtica, està desconcertant el propi trumpisme, sobretot el de fora d’Amèrica. Tothom que s’hi arrenglera queda amb el pas canviat. Marine Le Pen ja hi ha agafat distàncies, Meloni també. Trump és molt erràtic i alhora molt transparent al mirar només per als seus interessos. Ens l’havíem pres com una caricatura i es correspon al patró del dolent de Mortadelo y Filemón. Procedeix com un malvat d’historieta còmica. Però les conseqüències de la seva actuació són devastadores. 

Mira, un malvat pervers és Putin. I amb una estratègia. Recordem els mercenaris de Wagner. Se li van amotinar, ho va arreglar ràpid i poc després el seu cap va tenir un accident d’avió. Trump també és terrible, però per erràtic. Va fer allò amb Maduro i es va pensar que ho podia fer a tot arreu.

La ludolingüística ens pot ajudar a desentrellar la crisi?
La ludolingüística, com en general tots els analistes seriosos, només pot generar hipòtesis i intentar explicar com han passat les coses. Però predir-les, no.