L’adolescent de sal, Premi Prudenci Bertrana el 1973, va sacsejar la literatura catalana i va estar prohibit fins a la mort del dictador. Però va fer entrar Biel Mesquida (Castelló, 1947) per la porta gran de la creació. Més de cinquanta anys després, amb una producció extensa que transcendeix fronteres de gènere, l’obra de Mesquida ha rebut el reconeixement del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que li ha atorgat Òmnium Cultural. Conversem amb ell sobre el significat de la seva obra, quan acaba de publicar Trast (LaBreu), arrelada a les Illes i indestriable del compromís amb el país i les llibertats. 

Vostè és llicenciat en Biologia. El va atreure primer la biologia que la literatura?
No. Jo feia el batxillerat dels anys 50, a Manacor, i havia de triar entre ciències i lletres. Jo volia fer ciències i lletres, però no hi havia possibilitat de conjugar-ho. Els meus pares em van dur a un amic seu que era professor de Filosofia i psicòleg, i em va fer un seguit de proves. Recordo uns papers molt grossos, com una mena de test que era un galimaties. A l’acabar em va dir que enviarien un informe a casa. Van passar dues setmanes i quan arriba l’informe, diu que tant puc fer ciències com lletres perquè m’agraden les dues coses igual. Total, vaig fer ciències.

Al venir a estudiar a la Universitat de Barcelona, vaig optar per Biologia perquè incloïa Geologia, Botànica, Zoologia, Microbiologia… I vaig entrar en contacte amb el món de lletres perquè anava també al bar i a les classes de José María Valverde, Rubert de Ventós, Jordi Llovet.

Valverde devia ser un gran personatge. Un catòlic d'esquerra radical. I molt càustic.
Sí, i un gran traductor. Va traduir Joyce. Era poeta. Jo l’admirava molt. Va ser també un lluitador intens per les llibertats. 

De seguida el va agafar la vena literària.
La vena literària la tenia de ben principi. De petit, al col·legi vam tenir sort perquè el prefecte era un carlí antifranquista, d’una branca més o menys catalanista, i ens feia classes clandestines de català. Ens van dur Francesc de Borja Moll a fer-nos una conferència. A partir d’això vaig crear amb un grup de gent una revista que es deia Arbre, que era un homenatge a Ramon Llull, i vaig començar a escriure en català en aquesta revista, que fèiem en ciclostil. Recordo que vaig anar a esquiar a la Molina i en vaig fer una crònica. Després, quan vaig venir a Barcelona ja va ser una explosió.

Va connectar amb els cercles més inquiets del món, imagino. 
Hi havia una Helena Gomis, d’una família de mecenes que em va convidar a unes festes organitzades pel Club 49, format per figures de la cultura molt antifranquistes, com el galerista Joan Prats, Joan Brossa, Modest Urgell, Toni Tàpies. Vaig conèixer Anna Ricci, la cantant, i em vaig anar introduint en l’ambient cultural, que m’apassionava.   

Es pot dir que des de la publicació de L’adolescent de sal, a inicis dels anys 70, la seva obra és la d’un experimentador del llenguatge. Vostè s’hi ha definit algun cop.
Crec que la meva obra ha tingut una voluntat poètica, d’una banda, i una voluntat experimental, per l’altra. És a dir, trobar camins nous a partir de la tradició. Crec que he llegit molt la tradició catalana, Ausiàs March, Joanot Martorell, la Renaixença, i després intentar camins nous. L’adolescent de sal va ser un primer intent de sortir del costumisme, del realisme, d’aquella forma de relatar que venia encara del segle XIX, i avançar pel segle XX. 

En el cas de L’adolescent de sal, cada pàgina sorprèn el lector. La forma és important en la seva obra.
La forma ho és tot. Perquè sobre els arguments, des de les grans epopeies clàssiques, des d’Homer, tothom relata el mateix. Històries d’amor, d’odi, de traïció, d’enfonsament. Shakespeare, Dant, tots conten el mateix. Com és que han quedat? Perquè han convertit aquelles històries en unes peces úniques de llenguatge. Tots els escultors fan cossos humans, però Bernini, que és una meravella, crea una Santa Teresa que puja en orgasme celestial. La victòria de Samotràcia que tenim al Louvre és meravellosa per la forma. 

Evidentment que jo tinc uns arguments que m’agraden més que altres. Em diuen que no surto de Mallorca en les meves obres. Però si allí ho tinc tot! Hi ha els narcotraficants, els alemanys, els fills de puta, els maricons i els que mengen patates. Els escultors fan una escultura i jo faig una escultura de paraules, un quadre de mots. Cada diumenge escric el que dic Closca de lletres. És un article d’opinió? No, un quadre de paraules.

D’aquells anys hi ha un llibre fet amb Quim Monzó, Self-Service.
Una editorial que es deia Iniciatives, on hi havia Claudi Montañà i que publicava també la revista El Viejo Topo, ens ho va proposar. Montañà era un crític musical i va crear un segell, Ucronia, on va aparèixer Self-Service. Era un conjunt de relats on cadascú escrivia els seus textos i que tenia una coberta del Satué on es veia un tipus en slip posant-se la mà dins. Era el 1977 i era molt escandalós en aquell moment. 

Ha desenvolupat tots els gèneres. En el comunicat d’Òmnium Cultural que li atorga el Premi d'Honor s'hi fa constar que ha conreat de la poesia a la novel·la, de l’articulisme al relat curt. Però vostè sempre ha relativitzat la categoria gènere. 
El gènere és una cosa de professors, és una cosa escolar. La meva obra és tot una obra. No es tracta de dir que això és poesia i allò novel·la. Tot forma part de l’obra mesquidiana. 

I d’aquesta obra mesquidiana, de què està més satisfet pel que fa a l'aportació que ha fet a la cultura catalana?
Jo crec que soc un autor menor. Hi ha gent que se’n fot quan ho dic.

Vostè no és un autor menor.
Jo no soc un gran autor. Em diuen: no t’agradaria haver estat un Dant? No, en cada cultura hi ha uns autors menors l’obra dels quals quedarà perquè vol ser una feina ben feta i de màxima excel·lència. Si aquest autor menor fa una obra d’excel·lència, quedarà per sempre. I soc un autor minoritari.

Un actor minoritari és diferent d’un autor menor.
Minoritari en molts sentits. No tinc voluntat de ser minoritari, però a mi no se’m pot elegir ràpid ni de qualsevol manera. Els meus llibres no són novel·les policíaques. L’adolescent de sal és com una casa de paraules. S’hi pot entrar pel jardí, per una finestra, per una pèrgola. Cada pàgina en ella mateixa és com un poema. Els meus llibres s’aguanten pel llenguatge.  

Ha dit en altres ocasions que vostè va néixer en guerra (el 1947, en plena postguerra franquista) i sempre hi ha viscut. La seva darrera obra publicada és Trast, un poemari on la presència de la mort i la guerra és brutal.
El tema de la guerra incivil forma part de la meva vida. Els feixistes volen que no se’n parli. Els republicans assassinats representen en la meva vida unes llavors d’esperança perquè van tenir unes vides exemplars. Jo em sento germà seu. Trast comprèn tot el que en aquests moments em preocupa, hi ha totes les coses contra les quals lluito, des de la desigualtat al clima, els rics que cada dia ho són més, el genocidi contra la llengua catalana. He inclòs els noms de molts assassinats que conec molt bé perquè trauré un altre llibre sobre això.

Doncs li volia preguntar pel que està escrivint ara mateix.
Sí, és un text novel·lesc que es dirà Carnatge i està molt documentat sobre la guerra incivil. He llegit molta documentació. Per mi, aquests morts són planter d’esperança i jo parlo amb aquests morts. Són morts vius. Jo estic avesat a parlar amb els morts perquè tots els grans escriptors que estimo estan morts però parlen per la seva obra. A vegades la gent no hi pensa, però si tu llegeixes la Rodoreda estàs establint un diàleg amb ella. És escriptura viva de persones mortes.     

A Trast cita un text d’un autor del segle XVIII, Pietro Metastasio, que diu coses que es podrien dir ara: “No veig, tanmateix, cap aparença que el món es guareixi d’aquest deliri epidèmic a força de raons (...) abans que tot torni a prendre el seu equilibri, Déu sap què serà de nosaltres”. 
-Aquest text em va entusiasmar. Aquest home es guanyava molt bé la vida escrivint libretos d’òperes. El moment actual és un dels més crítics que hem viscut. He viscut el franquisme. He viscut la Transició falsa que va deixar els franquistes amagats darrera el seu capital i les seves terres. Millor que governin partits d’esquerres, però els qui mantenen els regnes són aquests capitals ara transnacionals. De jove, pensava que lluitaríem fins acabar amb Franco. Aquell porc va morir després de matar qui va voler i després he anat veient que cal seguir lluitant i haurem de fer-ho  fins a morir. 

I els catalans haurem de lluitar més que els altres, perquè tenim els enemics aquí mateix, en el mateix estat que no vol respectar les cultures que no siguin l’espanyola. Jo encara no entenc perquè no m’han volgut traduir L’adolescent de sal a l’espanyol. Li deia l’altre dia a l’Anna Guitart, la directora del Ramon Llull, que haurien de fer una política de traduccions, ajudant les editorials.

L’adolescent de sal no està traduït?
Hi ha una traducció perquè vaig aconseguir una ajuda, però està apartat. Podria estar en francès perquè va més enllà del textualisme francès. Un amic em deia que no hi ha en francès un llibre com L’adolescent de sal. Soc orfe de traduccions, tinc algun text en espanyol, en francès, però és poca cosa. És una de les grans mancances que hi ha. Però jo no m’aturo.  

Com està afectant l’actual govern de les Illes a la cultura i el paisatge del territori?
Ha estat més terrible del que ja semblava. Des que va guanyar aquesta majoria de PP i Vox, per les seves declaracions, vaig decidir que no hi tindria res a veure. Tenia un Festival de Poesia de la Mediterrània des de fa 25 anys, però vaig decidir que no faria amb ells ni recitals, ni festivals ni conferències. He de dir que aquest govern, que és més puta que bonic, m’ha anat al darrere i m’han ofert coses, amb enviament d’emissaris inclòs. Han caçat la Carme Riera. Jo no hi vull col·laborar. És un govern que no estima la seva llengua i cultura i està dominat per Vox. 

Vaig ser a la manifestació per protestar per la derogació de la llei de memòria davant del Parlament balear. Vaig escoltar els discursos de PP i Vox. Vox és franquisme pur, són com els feixistes que jo havia conegut en temps de Franco. I el PP és com el que havia hagut en temps de Gabriel Cañellas, però intoxicats per Vox. Ara, fins i tot, rebaixant les exigències en català. No exigiran requisit de català a mestres que imparteixin assignatures com matemàtiques. Jo em vaig indignar tant que vaig fer una piulada dient tan sols “Vergonya, presidenta Prohens, vergonya”. 

En relació a Jaume Matas o José Ramón Bauzá, com la veu a Magda Prohens?
No hi ha un termòmetre per això. Quan no lluites per una llengua i una cultura que és la teva, no hi ha millor ni pitjor.