La seva obra Diré que m'ho he inventat va obtenir el darrer Premi BBVA Sant Joan de Novel·la. És un llibre dur, que furga en la difícil relació -per dir-ho en termes molt suaus- de l'autora amb la seva mare. Una història molt personal en la qual no falten escenes de violència i incomprensió. El va escriure durant la pandèmia, al pis on havia viscut la mare, sota el confinament. En aquesta entrevista parla del llibre, però també de la memòria i de les dones que van patir el franquisme.
Vostè ha treballat en el tema de la memòria col·lectiva. Però sembla que amb Diré que m'ho he inventat ha decidit furgar en la seva memòria personal.
És així, parteixo de la meva memòria personal per fer una elaboració literària. M'emmirallo una mica amb els autors d'autoficció francesos, sobretot, que a vegades són menystinguts perquè se'ls atribueix un cert narcisisme, però no s'acaba de veure la gran tasca que fan amb la seva escriptura. Si parlen d'ells mateixos és per rescatar una història que, malgrat les seves particularitats, pot ser identificada per la col·lectivitat. Hi ha un detall quan parlem d'autoficció: molts d'aquests autors provenen de la classe treballadora. Sorgeixen d'un desig de dur la classe treballadora a la història. Passa amb Anne Erniaux o Didier Eribon.
Marta Marín-Dòmine durant l'entrevista Foto: Hugo Fernández
També és així en el seu cas?
Crec que en el meu llibre també hi ha la voluntat de fer un homenatge a les dones de la classe treballadora durant el franquisme. Dones que tenien vel·leïtats que eren impròpies de la seva classe social. Una treballadora que vol ser actriu de cinema i es prepara pels càstings que venen a fer aquí els americans.
En un moment donat es refereix a la seva mare com "aquella obrera que hagués pogut ser cosmopolita".
Sí, he volgut expressar la història de moltes dones i de la contradicció que els devia suposar i encara pot suposar entre els desigs que té una persona com a ésser humà i allò que la limita quan exerceix la funció social de la maternitat. Perquè la maternitat és un acte biològic però esdevé una funció social segons la nostra cultura. Si haguéssim nascut a certes cultures africanes, tindríem més d'un pare i d'una mare.
L'obra, per tant, és molt autobiogràfica.
Té una gran dosi de ficció, sobretot en la primera part, que és un conte gòtic, però parteix d'una experiència real.
Doncs Déu n'hi do l'experiència. La relació va ser molt conflictiva. Hi diu: "Vaig fer irrupció en un cos que em portava joiós i que alhora em rebutjava".
De l'experiència de la maternitat abans del part n'han parlat bastantes dones i no necessàriament només escriptores. Aquesta contradicció entre el desig de ser mare i el fet de dur dins un ésser humà, que pot fer pensar també en la pel·lícula Alien. Aquesta figura de la mare tan dura, pel biaix del feminisme dels anys 70, em va fer recuperar la idea d'aquestes dones que podien rebutjar la maternitat. Em va fer veure la mare d'una altra manera. Vaig entendre que hi havia en la seva actitud alguna cosa que s'allunyava d'aquella servitud de les dones que van viure el franquisme. I aquí hi extrec la família: no hi ha pare, no se sap d'on surt aquesta filla.
[blockquote]"Al llarg de la història, moltes vegades l'actitud rebel de les dones ha comportat que fossin tingudes per boges"[/blockquote]
En algun moment es planteja si la seva mare era boja o era una rebel contra els estereotips establerts. Acabat el llibre, quines de les dues visions s'imposa?
No ho sé, però és interessant posar-ho damunt la taula. Al llarg de la història, moltes vegades l'actitud rebel de les dones ha comportat que fossin tingudes per boges. Fins i tot moltes van ser tancades en sanatoris. M'agrada mantenir aquest punt d'incertesa en això.
Ara, en alguns passatges, treu el cap la maldat. Si fos només una rebel, per què actituds que semblen més pròpies d'odi contra la filla?
De vegades, en els fills també s'hi pot abocar el fer-los culpables de no haver pogut fer el que una volia. No ho justifico. Però crec que per una mare, una filla se li pot acabar fent insuportable. D'alguna manera, és el seu mirall físic i és ella qui pot fer el que tu no has pogut fer. Amb un fill això no es dona.
Marta Marín-Dómine: "De vegade, als fills se'ls pot fer culpables de no haver pogut fer el que una volia". Foto: Hugo Fernández
Jugant amb el títol, Diré que m'ho he inventat, en algun moment ha tingut la sensació que les coses potser no van passar com les explica? La seva mare era la que descriu al llibre?
És que l'escriptura no sempre serveix per arribar a la veritat. A vegades utilitzem els registres literaris per amagar-la. O per dir: aquesta és la veritat però ara la negaré perquè és massa dura. La primera part és molt exagerada.
La presenta com un conte.
Sí, és un conte. Un registre més ficcionitzat et permet recórrer a unes imatges i unes hipèrboles que en l'escriptura de l'experiència has de rebaixar. En un capítol faig un homenatge als bisons, aquest animal que hem extingit a Europa. També surt el Canadà i surten les cataractes del Niàgara.
Ha fet un exercici d'exorcisme?
Exacte. Crec que ho dic en un moment. Ha estat important treure'm la mare de sobre. Però és molt difícil arribar a conclusions en coses tan personals i profundes.
Al final del llibre s'apunta alguna reconciliació? Ho dic perquè diu que es queda amb algunes coses i alguns records que li va donar la seva mare.
És com si miréssim unes fotografies molt de temps amagades i en triéssim algunes. De fet, és un exercici que vaig fer perquè vaig escriure el llibre durant el confinament al pis on havia viscut ella quan era aquí de visita i tenia previst tornar al Canadà. Més que reconciliació, he sentit una mica de compassió. Va patir més que jo.
En el llibre parla d'una fotografia en què la seva mare li somriu i explica que va ser per exigència del fotògraf.
A mi m'agrada molt treballar la narrativa de les fotografies. La paraula ajuda a saber el que hi ha de mentida a la fotografia.
Marta Marín-Dòmine ha guanyat el Premi Sant Joan de Novel·la amb la seva darrera novel·la. Foto: Hugo Fernández
Els objectes de la memòria poden mentir.
Aquest és el meu tema de recerca. Si no omplim de narrativa els objectes, no entenem què són.
El llibre és també de vindicació feminista?
Crec que totalment. La meva mare simbolitza d'alguna manera tot un sector de dones. Crec que no ens fem encara a la idea el que va representar per moltes dones passar tota la vida sota la dictadura. No soc una analista, però crec que estem vivint un moment important perquè s'està parlant de coses que fins ara han estat amagades.
[blockquote]"L'escriptura no sempre serveix per arribar a la veritat. A vegades utilitzem els registres literaris per amagar-la"[/blockquote]
Com ha viscut el cas Rubiales?
Coneixíem la fatxenderia que hi ha al món dels esports. No segueixo gaire les xarxes. Sí que he llegit el que han escrit moltes periodistes, com Gemma Herrero. Impressionant el que han explicat moltes d'elles de la seva experiència com a periodistes esportives. Es coneixien els maltractaments que moltes patien. Però crec que aquest tipus d'actituds cada cop es produiran menys per por a la reacció social.
Marta Marín-Dòmine: "No ens fem a la idea el que va suposar per moltes dones viure sota la dictadura". Foto: Hugo Fernández
És catalana i canadenca. Expliqui'ns una mica això.
He viscut molts anys allí. Sempre he tingut ganes de marxar. Jo vinc d'una família d'exilis. Per això m'he dedicat a la literatura testimonial, de republicans exiliats. En un meu llibre anterior, Fugir era el més bell que teníem, faig una mena de diàleg entre les memòries del meu pare, exiliat a França. fill d'anarquista, i la meva pròpia experiència. I al Canadà hi vaig anar com a lectora de català a Toronto. I em va sortir l'oportunitat de fer carrera a les universitats canadenques.
Ha traduït a l'anglès d'un llibre extraordinari sobre la memòria, K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella. L'autor va ser a Mauthausen. La literatura dels testimonis dels camps nazis sempre l'ha atret.
El vam cotraduir amb un escriptor anglès. El llibre d'Amat-Piniella crec que encara no ha rebut el reconeixement que mereix. Perquè parla d'una experiència única. Parla dels desencontres entre anarquistes i comunistes en els camps nazis. No entenc perquè no s'ha donat més importància al llibre. Crec que això li va costar a l'autor no ser acceptat, no només pel franquisme, que és obvi, sinó dins mateix dels partits antifranquistes. Abans parlàvem dels objectes i de com construeixen la memòria. Doncs la seva memòria no va interessar a molts.
Marta Marín-Dòmine: "Sabem què pensava Queipo de Llano de les dones?". Foto: Hugo Fernández
A qui?
Sobretot a una part del món comunista i del PSUC. El mateix va passar a França. És curiós com són conegudes unes memòries i no unes altres. Parlem de recuperar la memòria històrica, sí, però totes. Fins i tot crec que hauríem de conèixer més les memòries feixistes. Hauríem de conèixer més el feixisme perquè s'està oblidant. Hi ha una joventut que està votant feixista. S'ha de conèixer millor el mal. Espero que se m'entengui. Com tractaven les dones. De debò sabem què pensava Queipo de Llano de les dones? Sabem què van fer a les presons i als sanatoris, quan creien que existia el gen roig?
