En el marc del Festival de Cannes d'enguany, el director Martin Scorsese es dirigia una vegada més a gaudir de l'abraçada col·lectiva que el sector del cinema li regala cada vegada que trepitja una catifa vermella. Conscient de la seva edat, el novaiorquès es resignava en una entrevista a Vanity Fair a la seva mortalitat. "Vull explicar històries, i no hi ha més temps. Kurosawa, quan va obtenir l'Oscar, quan George [Lucas] i Steven [Spielberg] li van atorgar, va dir: Només ara començo a veure la possibilitat del que podria ser el cinema, però és massa tard per a mi". Massa tard. Scorsese, però, ha demostrat en els darrers set anys que la limitació humana del seu cos no li impedeix fer obres mestres. Com si no s'hagués passat mig segle de la seva vida fent-ho.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=1oZUCkJEuvo[/youtube]
Aquesta confessió, feta amb el seu somriure sorneguer, arribava a la première de The Killers of The Flower Moon, el seu nou projecte que aquest cap de setmana ha aterrat a les grans pantalles de tot el planeta. Si amb Silence (2016) dibuixava un relat de fe en el final de la seva vida i amb The Irishman (2019) construïa el seu rèquiem sobre la màfia italoamericana, amb l'última pel·lícula deixa tallada en marbre una càtedra sobre l'autocrítica en la construcció dels Estats Units. 

La crítica internacional -menys Carlos Boyero, òbviament- ha caigut als peus de Scorsese i les actuacions de Leonardo DiCaprio i Robert De Niro. No és un fet aïllat, la unió d'aquests dos intèrprets. Sense ells és impossible imaginar-se la filmografia del cineasta de 80 anys: en la seva primera etapa, amb De Niro; a partir del segle XXI, amb DiCaprio. Totèmics i mítics en les seves pel·lícules, representa un fil romàntic i gairebé de comiat que s'agrupin per aquest film. No és per a menys.

Les gairebé quatre hores de la pel·lícula són tota una declaració d'intencions d'un Scorsese que no està disposat -ho ha dit diversos cops- a adaptar-se a les noves dinàmiques de consum, però que se sent partícip de les noves generacions. Reflexiu i receptiu de les veus contemporànies del cinema modern, Scorsese transpira cinema en cada una de les escenes en què ha posat l'enquadrament de la càmera. Si l'experiència és un grau, ell imparteix càtedra. 
 

[next]

Un clàssic que abraça les noves generacions

En el marc dels Oscar de 2020 -on The Irishman va aconseguir 10 nominacions i no es va endur ni una miserable estatueta-, Scorsese va participar en una de les millors taules rodones que ha gaudit mai l'espectador. The Hollywood Reporter va reunir els directors Noah Baumbach, Todd Phillips, Greta Gerwig, Lulu Wang i Fernando Meirelles per abordar la situació de la indústria, els canvis, l'adaptació i el pas de la història en les noves narratives.

Lluny d'abanderar-se com un ancià rancorós, ancorat en el conservadorisme o en la falta de diàleg, Scorsese fa el que haurien de fer molts dels seus coetanis (Clint Eastwood, per exemple): interessar-se per les noves veus, recordar temps tenebrosos, fer crítica de la forma en què es construeixen les pel·lícules (només amb la seva experiència amb Netflix o Apple es podrien escriure reportatges) i, en paraules seves, "si puc ajudar a noves generacions, encara millor".

Només ell i Spielberg -un dels millors narradors de la història- han construït aquesta aura de veritables savis del setè art que han creat ponts amb els professionals del futur que es consoliden com la primera línia de Hollywood o del cinema internacional. Scorsese és dels darrers membres de la generació coneguda com el New Hollywood que va canviar la història de la indústria els anys 70. Han passat 50 anys i continua fent-ho. 
 

Un llegat indescriptible

Repassar la filmografia de Scorsese -críticament, sense venerar-lo- hauria de ser un exercici obligatori per a tots aquells declarats amants del cinema. Excepte les comèdies temàtiques, el terror i l'acció a ultrança -entesa com l'entreteniment en què la concebem tots-, Scorsese ha ballat per tots els gèneres i temàtiques possibles, destacant en el crim organitzat, l'espiritualitat i la violència com a canal de catarsi humana en les grans ciutats. Amb Who's That Knocking at My Door? (1967) inicia el seu periple, però no és fins a Mean Streets (1973) que es posiciona com un dels millors de la seva època. Aleshores ningú sabia que aquell director menut, sorollós (com el va definir el comediant i actor Don Rickles, amb qui treballaria al film de 1995, Casino) i barbut excel·liria.

En narratives de fe The Last Temptation of Christ (1988), Kundun (1997) i Silence (2016). La violència intrínseca en la societat americana -realment a pràcticament tota la seva cinematografia, però deixant de banda la màfia- trobem Taxi Driver (1976), Raging Bull (1980), Cape Fear (1991) o Gangs of New York (2002). Viatges com el musical New York, New York (1968), la road-movie Alice Doesn't Live Here Anymore (1974), una seqüela com The Color of Money (1980), els drames psicològics Bringing Out the Dead (1999) i Shutter Island (2010), la biogràfica The Aviator (2004), una d'aventures quasi infantils com Hugo (2011) o les comèdies dramàtiques The King of Comedy (1981) o After Hours (1985). Menció a part l'esbojarrada The Wolf of Wall Street (2013), en plena recessió de la crisi del casino capitalista dels Estats Units, citant el concepte del periodista Pedro Vallín. 

Res, però, superarà les seves obres sobre el crim organitzat, en especial la màfia italoamericana. Mean Streets i Raging Bull abordaven el tema, però Goodfellas (1990) el consolida com un dels grans. Casino, The Departed (2006) i la immensa The Irishman (2019) tanquen un grup envejable per a qualsevol creador. Amb l'últim film no sabem si Scorsese tancarà la paradeta o farà com Clint Eastwood o Woody Allen, rodar fins que se li acabi la corda. El que ha quedat clar és que ell ja ha assumit la seva pròpia mortalitat. I això no li impedeix erigir-se en un geni únic entre tots nosaltres, els humans.

[plantillavirals]