Hi ha referents que, coneguts en profunditat o no, habiten el nostre cervell de manera inevitable. Si pensem en ocells, per exemple, és fàcil que ens vingui una imatge al cap: Tippi Hedren, corrent esparverada mentre s’espolsa un estol de corbs iracunds que l’ataquen sense motiu aparent. Potser no hem vist la pel·lícula. Potser no sabíem que la dona que corria era Tippi Hedren, però els ocells estan gravats a foc a la nostra memòria col·lectiva.

És inevitable que la primera novel·la de Víctor García Tur (Barcelona, 1981), mereixedora del premi de novel·la Marian Vayreda 2015 ens remeti a la  pel·lícula d’Alfred Hitchcock del mateix títol. No és gratuït: García Tur pren l’argument del film clàssic, basat al seu torn en un relat de Daphne du Marier i en un exercici d’estil arriscat però reeixit, converteix la força centrípeta de Bodega Bay en força centrífuga a Sant Salvador: Els ocells no arriben en desbandada, sinó que desapareixen gradualment del poble.  

Serà la Vírginia, la biòloga que té cura d’una reserva de voltors local, la primera que comenci a adonar-se com les aus van desapareixent o morint misteriosament i amb l’ajuda del seu company a la reserva, en Bártok, comenci a investigar l’inquietant succés. Paral·lelament, la Dafne, una traductora barcelonina que travessa una crisi personal, arriba a la contrada amb l’excusa de treballar en una novel·la francesa.

Dues trames que es freguen

  Totes dues trames se sostenen de manera gairebé autònoma, fregant-se en diverses ocasions, sense fer-se nosa. Hàbilment, l’autor ens fa saltar de l’una a l’altra per permetre’ns agafar un cert aire i és en aquesta alternança que comencem a entrar en el joc que ell mateix, com a narrador, sembla ser el primer a gaudir. Ben aviat, Garcia-Tur, desplega una galeria de personatges de tal magnitud que, per moments, ens fan oblidar dels ocells en favor de les excentricitats dels habitants del poble.

A Sant Salvador no hi manca ni una casa museu dedicada a les Germanes Brugués, llegendàries autores locals que remeten deliberadament a les Brönte, en un dels millors paral·lelismes de la novel·la o el doble local de Cary Grant, un vell verd que es dedica a criar caderneres i donar consells sexuals a qui se li creua pel camí, passant per la neboda punk de la mestressa de Cal Manxol, la casa d’hostes on s’allotja Dafne, la traductora.

Tot i que no cal conèixer la pel·lícula per llegir la novel·la, si hi esteu familiaritzats, hi trobareu constants picades d’ullet que, si bé no són definitives dins la trama, degoten com petits ous de pasqua i ens remeten inevitablement al tipus de personatges que habitaven Bodega Bay: l’estretor de mires, la decadència, el provincianisme i la certa endogàmia. L’avorriment d’un poble de la Catalunya profunda, només trencat pel misteriós afer dels ocells que d’altra banda no sembla importar gaire a ningú més que la biòloga.

Un "divertimento" impecable

Malgrat el pes del referent primigeni, Els Ocells no és una novel·la amb cap mena d’ínfula. És precisament en la seva dimensió de divertimento –un divertimento impecable, val a dir- que Garcia Tur es deixa anar i bolca tot el seu talent, no només com a narrador sinó també en la capacitat de fer palesos un imaginari i un background dignes de menció que, en no poques ocasions, es converteixen en una crítica subtil dels usos i costums de la societat catalana més convencional i autocomplaent. Des de les tradicions  fins a les sèries de TV3 passant per la tendència a mirar-nos el melic en excés.

És només aleshores, immersos ja a la vida del poble, que ens comencem a adonar que en realitat el que passi amb els ocells ens importa només de manera relativa. És també en aquest moment que veiem amb claredat que som allà on García Tur, brillantment, ens ha conduit.

Alfred Hitchcock va encunyar el cèlebre terme "McGuffin" per definir quelcom que no té un pes rellevant a la trama però que serveix per captar l’atenció de l’espectador, el seu interès per la història. A Els Ocells, abans no ens n’adonem, el desenllaç respecte al misteri que semblava ser la clau de volta de la narració, perd importància en favor de les subtrames que l’autor desplega al llarg de la novel·la. Ens importa més si l’affaire que mantenen la Dafne i en Vador tindrà continuïtat més enllà de la breu estada de la traductora. Volem saber si els draps bruts de l’alcalde sortiran a la llum, ens captivem indefectiblement per les petites històries personals que habiten Sant Salvador.

Els ocells ens ofereixen un desenllaç de traca, però quan finalment arriba, curiosament, no podem deixar de pensar en les conseqüències que tindrà per a la gent del poble. I això només té una explicació inquietant: nosaltres mateixos, com a lectors, hem estat habitants durant tota la novel·la, d’aquest lloc extravagant a la comarca imaginària de les Moles. Els ocells, per mi, poden campar lliures, desfent el monyo de la Tippi Hedren a Bodega Bay. A mi, com a la resta d’habitants de Sant Salvador, m’importen més aviat poc.