Després de guanyar un Oscar per Bowling for Columbine (2002), Michael Moore va ser Palma d'Or a Canes amb Farenheit 9/11 (2004). L'impacte dels dos films van ser una catapulta de fama a escala mundial i la consolidació d'un model de documental polític que es valia del show time. Des de llavors, la seva filmografia ha incidit en allò que la feia menys interessant: la tesi-espectacle que busca un efecte devastador en l'espectador, recreada al voltant d'una veritat que passa "perillosament" inadvertida.
La fórmula, repetida en altres dèries, aviat va començar a fer menys digeribles els defectes, sobretot en un discurs que es val de l'estirabot, del foc d'artifici sensacionalista i d'una mirada amb un munt d'apriorismes. Muntatge, tesi i prejudicis al servei del resultat final, però amb la voluntat de provocar el desvetllament intel·lectual d'una societat anestesiada per corporacions i grans lobbies. Ara, després de diversos intents fallits, Moore torna a criticar el model imperialista americà amb ¿Qué invadimos ahora? (Where to invade next, 2015), però es val d'un to més conciliador de l'habitual.
Valors de l'antiga Europa que han de ser "robats" pels EUA
Al film, el cineasta reivindica els valors de l'antiga Europa –i també part d'Àfrica– amb la intenció d'envair i "robar" les idees bones que puguin fer dels EUA una societat més pròspera. La successió de llocs i dades farà que els espectadors repeteixin, astorats "oh, sembla fàcil! oh, per què no ho fem, això?", mentre Moore avança amb una bandera estatunidenca a les mans tot recorrent un mapa de bones idees: sistema penitenciari (Noruega), horari i conciliació familiar (Itàlia), model de menjadors escolars (França), gestió de la memòria històrica (Alemanya), la crisi bancària (Islàndia) o sistemes educatius d'èxit (Finlàndia i Eslovènia), entre d'altres.
Si bé sembla, quan comença el documental, que el tòpic guanyarà la partida –l'inici del film es recrea en un egocentrisme enorme i mostra una Itàlia naïf propera a la paròdia–, després, a mesura que els països avancen i el discurs agafa cos, el rumb es redreça per deixar de banda situacions bufonesques. És innegable que Moore domina la narrativa, la seva presència, el ritme i els efectes de so. I és cert que, en contra d'allò que semblava, la conclusió del film és un cant d'autoafirmació i de bona voluntat en la tasca de recuperar uns valors que ens fan millors, sense la vehemència de les preguntes i amb un to molt més reposat.
Michael Moore a Itàlia, en una escena del film
