A Toni Radiguet, la vida se li complica quan li surt un petit gra al clatell. El que no ha de ser res esdevé aviat un problema de difícil tractament. Miquel de Palol (Barcelona, 1953) acaba de publicar Copèrnic (editat per Proa), una novel·la que gira entorn de l'inconscient i dels altres jo que van amb nosaltres, no sempre en bona companyia.    

Arquitecte, poeta i escriptor, la primera obra poètica de De Palol, El porxo de les mirades, va obtenir el Carles Riba (1982). Després, la seva primera novel·la, El jardí dels set crepuscles, va rebre un seguit de guardons, des del Nacional de Literatura al Crexells (1989). Des d'aleshores, Miquel de Palol és un dels grans creadors de la literatura catalana. Té també una gran capacitat de generar debats trencadors. En aquesta entrevista amb NacióDigital ho torna a mostrar, explica el seu darrer llibre, opina sobre la societat catalana i sobre les revolucions, un dels seus temes.     

- Expliqui'ns Copèrnic.

- Aquest llibre és una meditació sobre les capes del jo. Les capes bàsiques del jo convencional són el conscient i l'inconscient, però en la literatura, les arts i la mitologia n'hi ha moltes més. En la personalitat del protagonista, li apareix un altre jo, una altra forma. Podria semblar que són el conscient i l'inconscient, però l'aposta del llibre és que això no està massa clar. I no se sap qui és l'autèntic Toni Radiguet, si el que hem conegut sempre o el que s'ha manifestat d'una altra manera. Això és un clàssic de la literatura, des dels mites grecs fins als desdoblament de personalitat de Lovecraft. És un llibre escrit en clau de sàtira, però centrat en aquest aspecte de la naturalesa humana. Què em passaria a mi si de cop i volta em sortís un gra que fos com una mena d'alter ego i em comencés a qüestionar i digués les coses que potser jo no goso dir.     

- Per què el nom de Copèrnic?

- És perquè a una de les infermeres que apareixen al llibre li recorda un nòvio que havia tingut i que vivia al carrer Copèrnic. Al carrer Copèrnic, no sé si encara existeix, hi havia una comissaria de policia i el protagonista especula amb la idea que aquest nòvio fos un policia.

[blockquote]"Copèrnic és una meditació sobre les capes del jo, podria semblar que són el conscient i l'inconscient, però l'aposta del llibre és que això no està massa clar"[/blockquote]
- Per què aquest tema en aquests moments? És fruit d'un exercici literari atemporal o el llibre llança missatges entorn el context social i polític que estem vivint? 

- Doncs, jo crec que les dues coses alhora. Pretenc que aquest llibre continuï viu d'aquí uns anys, quan les circumstàncies polítiques i socials siguin unes altres. Crec que tracta un tema de fons de la naturalesa humana. Però no renego ni evito qualsevol concomitància amb la realitat. Catalunya també pot ser una comunitat on passin aquestes coses. 

- En quin sentit?

- De cop i volta, on no passa mai res, som un poble pacífic, som descendents dels fenicis. Som comerciants, pactem, no ens peguem amb ningú. Però no estaria de més que, de tant en tant, ens sortís algun gra que digués que així no es resol res. A vegades es nota a faltar gent que sàpiga història. Pretendre ser un territori independent contra un estat més fort que tu i que s'hi nega comporta fer una revolució. I una revolució té uns costos. Costos en desgavell social, en agressió a les institucions. I en morts. Com que estem destesteronitzats, ens hem castrat socialment, parlar de morts... Però això és història. Compte! Jo no estic dient que hem de fer això. Jo el que dic és que si volem això, això té un cost. No dic que nosaltres hàgim de matar ningú, no, però és que ens mataran a nosaltres. Perquè això els espanyols ho resolen així. A més, ho han dit: farem el que calgui per evitar això. Per tant, si vols això, te l'has de jugar. El que no es pot pretendre és guanyar la loteria sense comprar el número. 
 
- Creu en la confrontació intel·ligent?

- La confrontació no és ni intel·ligent ni no intel·ligent, la confrontació és confrontació. Anem a la confrontació, però amb una ploma de color rosa a l'orella. Si et confrontes has d'estar disposat a que et trenquin la cara. I, probablement, te la trencaran. Però l'única possibilitat que hi ha de tenir un estat independent és aquesta. De l'altra manera no la tindràs mai. Perquè tens al davant un enemic que està disposat a liquidar-te.   

[blockquote]"La confrontació no és ni intel·ligent ni no intel·ligent, és confrontació"[/blockquote]
- Fa anys, va escriure un llibre, Meditacions sobre Catalunya, on anunciava el gir cap al sobiranisme de la societat catalana. Si ara hagués d'afegir-hi un capítol, què diria? 

- Ara seria més radical. Aniria molt més a fons. És un llibre que va passar bastant desapercebut. Va ser tristament profètic, sense cap pretensió de ser-ho. Té una conclusió molt pessimista i, malauradament, els fets li han donat la raó. 

- Quina era la seva tesi?

- Que Catalunya és un poble desnortat que no està disposat a assumir el seu destí. Suposant que el seu destí sigui ser un país independent. I que ja li està bé ser un poble sotmès. Catalunya és una comunitat conformada a la seva submissió a Espanya i sense cap ganes de jugar-se-la per ser un país independent. Si hagués de fer un nou capítol, diria això. Que ja ho dic bastant. Me l'he estat rellegint i té bastanta actualitat.

- N'està convençut d'això que diu o és una boutade?

- No en tinc el més petit dubte. Per fer això cal una revolució. Una població que pren tres àpats calents al dia, té feina, casa i a l'estiu fa vacances, aquesta gent no fa revolucions. Estem pagant el cost de ser un país ocupat. Som una colònia d'Espanya, que té una actitud extractora en relació a Catalunya. Però això ja ens està bé. I això, com diuen a pagès, així ens ho hem trobat i així ho deixarem. I ja que hi estem posats, em sembla indigna l'actitud dels polítics. 

- Així, en general? Quins, en concret?

- En general, i els catalans en particular. Perquè, si no són del tot tanoques, estan prometent coses que saben que són inviables. I els votants que els voten deuen ser tontos. I tontes, no atemptem contra el gènere, o hem de suposar que tampoc s'ho creuen. Tenim un president que sembla un empleat de La Caixa, amb tots els respectes pels empleats de La Caixa. 
 
- Què en pensa dels indults?

- Qui tenia la clau de la presó? La Generalitat? Doncs, que els haguessin deixat anar. Què hauria passat? Que els qui ho haguessin fet, haurien anat a la presó. I haguéssim acabat tenint un virregnat, que de fet ja és el que tenim. En tot cas, posarien un tinent coronel de president de la Generalitat. I, aleshores, la cosa ja seria diferent. Amb dos governs fugats i un a la presó. He estat escrivint un article, L'efecte Kutúzof, el general de Guerra i pau que es va enfrontar a les tropes de Napoleó. Va calar foc a Moscou i va marxar. Doncs aquí caldria fer el mateix: cremar Catalunya, el país, la indústria i fotre el camp. 

[blockquote]"Catalunya és una comunitat conformada a la seva submissió a Espanya i sense cap ganes de jugar-se-la"[/blockquote]
- I acabar d'ensorrar el país, oi?          

- Ensorres el país i que vinguin de fora a prendre el sol. Que no hi hagi res per exprimir i quedi com un desert. I després, tornar-nos a arromangar. Hi haurà una o dues generacions que hauran de treballar molt, però hi haurà l'oportunitat de fer una altra cosa.   

- Vostè va tastar l'Espanya profunda. Va viure de jove a Valladolid. Quin record en té?

- El meu pare treballava a la universitat i va tenir una destinació allí. Hi vam passar catorze anys. Vaig fer-hi l'etapa escolar i batxillerat. No vaig tastar l'Espanya profunda, hi vaig ser educat. M'adono que la meva manera de comportar-me i de reaccionar és deutora d'aquells anys a Valladolid. Conec molt bé la mentalitat dels castellans i conec la dels catalans perquè és el meu poble. Penso en una fatalitat històrica que es va repetint, que és el desconeixement absolut per part dels castellans respecte dels catalans i a l'inrevés. Per part dels castellans, és un desconeixement tocat pel menyspreu. Ens veuen uns flonjos, amb un cert desordre mental que és això de parlar català. 

- No creu en allò que s'ha dit a vegades que des de Castella es mira també amb certa admiració Catalunya?

- Siguem seriosos. I els catalans creuen que els castellans pensen com ells i fan unes previsions que van sempre contra les roques. Quan he vist com evolucionava el procés, jo m'he anat posant les mans al cap. Però no perquè sigui més llest que els altres, sinó perquè els conec. "No seran capaços de fer això"... I tant que en seran capaços. A mi, el que em va admirar de l'1-O és que no matessin ningú. En part va ser per casualitat. En altres temps, allò s'hagués saldat amb 24 morts. Això em diu que els espanyols no són tan burros com aquí es pensen que són. Els espanyols ho estan portant amb molta més intel·ligència del que ens pensem. La resposta espanyola al procés, en comparació amb el que podia haver estat, ha estat suavíssima. Hi va haver molts més morts a la Transició.   
 
- El diàleg entre els intel·lectuals catalans i espanyols sempre ha estat difícil. Com veu ara l'estat d'aquesta relació?

- Això en aquests moments està petat. Personalment, tinc molt bona interlocució amb Suso de Toro i Cristina Fallarás. La resta estan desapareguts en combat. 

- Hi ha casos interessants, com Ignacio Sánchez Cuenca.

- Sí, i el vaig citar a les Meditacions. 

- El procés, en general, què li ha semblat?

- M'ha semblat una broma. Hi va haver un moment en què si ens hi haguéssim posat de debò, allò era possible. Però una vegada més, els qui estaven en primera línia es van deixar enganyar.  - I els indults?

- És un rentat de cara mirant a Europa. Perquè hi ha uns indults concedits, però després hi ha uns quants centenars més d'encausats. I hi ha els exiliats. Això dels indults és un maquillatge.  

[blockquote]"No s'està produint cap canvi, s'està petrificant un statu quo que dura pràcticament des de la caiguda del món soviètic"[/blockquote]
- En part de la seva obra, el tema de les revolucions hi és present (a Mònica Mir, a El jardí dels set crepuscles). 

- És un tema que m'interessa molt. El jardí dels set crepuscles està situat en un context de guerra mundial, amb uns confinats. És un llibre curiós, escrit a començaments dels anys vuitanta i situat als anys vint actuals. Tecnològicament, el llibre està envellit perquè s'hi parla de la Unió Soviètica, de l'Alemanya de l'Est, de vídeos... Però hi ha un seguit de coses que resisteixen bastant. M'atrau el tema de les revolucions, que ara es diu que no són possibles. 
 
- Veu possibles noves revolucions?

- Jo crec que sí, però hi ha un efecte social que ho emmascara. Per un cantó, no hi ha un proletariat. Fa cent o cent cinquanta anys hi havia una classe proletària molt ben identificada. I hi havia dos estrats molt clars: el del camp i el de les ciutats. Que és la falç i el martell dels comunistes. En l'actualitat, la distribució de riquesa és molt semblant a la d'abans de la Revolució Francesa. Hi ha molt pocs rics molt rics i molts pobres molt pobres. El que passa és que aquests pobres estan molt atomitzats i es veuen com a enemics. I, en paral·lel, no se sap a qui tallar el coll. Estava molt clar que si es guillotinava Lluís XVI, això tindria un efecte. Estava clar que si s'agafava tota la família Romànov i se'ls afusellava, allí hi hauria un canvi. Però ara, a qui carregar-se? Hi ha la impressió que els governants no són els que tenen el poder, més aviat són els masovers. Els amos de debò no són aquests, i tampoc són els Soros o els Bezos. Una revolució necessita aquestes dues coses: saber contra qui vas i després tenir una consciència de classe col·lectiva. 

- Però veu unes condicions de fons per a una revolució?

- De fet, s'està aprofundint en l'statu quo. No s'està produint cap canvi, s'està solidificant, petrificant un statu quo que dura pràcticament des de la caiguda del món soviètic. Després, cal fer una constatació que em sembla molt evident i de la qual la Xina em sembla un exemple palpable, i és que el capitalisme funciona molt millor amb un sistema autoritari. Aleshores, les democràcies formals cada vegada són menys democràcies. La pandèmia ha anat bé per això, per tenir la gent collada. Les democràcies cada vegada són menys democràtiques i el capitalisme més fort.