Florència Ventura, vídua de Josep Benet, ha mort als 103 anys a Barcelona. Amb ella se'n va la persona clau en la vida i trajectòria política i cultural d'una de les figures més emblemàtiques de la lluita antifranquista. I també una de les més complexes. Benet va morir el 2008, després de 60 anys de convivència amb Florència Ventura.
L'historiador Jordi Amat va fer una biografia completa de Josep Benet a Com una pàtria (Edicions 62). El seu capbussament en la vida de l'activista catalanista va ser-ho també en la importància capital de Ventura com a companya sentimental, però també -dona de caràcter com era- com a suport imprescindible al llarg d'uns anys que ja des dels anys 40 van ser per Benet els d'un llarg combat en què compromís nacional i social, i treball com a advocat es confonien en un únic camí adreçat a la represa del país.
Ventura va ser, com ha historiat Amat, la persona que col·laborava en les múltiples tasques d'acció que feia Benet, que alhora desplegava una feina de recerca com a historiador amb títols remarcables com Joan Maragall i la Setmana Tràgica o L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Coneixia la repressió sobre el terreny, ja que va ser advocat de nombrosos protagonistes de la clandestinitat (com de qui va ser líder del PSUC Joan Comorera). I d'ell són també obres com La mort del president Companys i Carles Rahola, afusellat. Va ser ell un dels qui va abanderar el lema de Catalunya, un sol poble.
Benet també va ser un home cruïlla entre dos mons molt diferents: el catolicisme amb petjada montserratina i el PSUC, de qui va ser company de viatge i candidat a la presidència de la Generalitat, com a independent, en les primeres eleccions al Parlament, el 1980. Havia estat elegit senador el 1977. Van ser uns anys en què la forta personalitat de Benet va xocar amb els altres grans actors polítics del moment. Amb un Josep Tarradellas, a qui benet va retreure ser un negociador de mínims amb Madrid. I també amb un Jordi Pujol a qui va presentar una moció de cesnura durant la primera legislatura.
Amb Pujol, però, les relacions es van refer. L'aleshores president li va proposar dirigir el Centre d'Història Contemporània de Catalunya, proposta que potser tenia molt de regal enverinat però que l'historiador va acceptar. Florència Ventura, sempre companya i, després de la mort de Benet el 2008, gran guardiana del seu llegat, sempre va deixar clar que que l'activista i intel·lectual mai va guardar ni un bri de rancúnia en la seva ànima. Per ell, Catalunya va estar sempre per davant de tot.
