Jairo Pereira (Santa Coloma de Gramenet, 1975), conegut artísticament com a "Muchachito", és un d'aquells músics que fa de la seva passió per la música el seu modus vivendi sense per això renunciar a un estil de vida ben personal. Ell mateix es defineix com a "despentinat", és a dir, poc organitzat, i per això accepta que fa música "d'estar per casa". "Sóc l'antiheroi musical que fa tot el que diuen que no es pot fer", afegeix, i per això, després d'una llarga trajectòria a les bandes Trimelón i Muchachito Bombo Infierno ara ha decidit dur a terme la seva última "frikada", una tongada de concerts per presentar i regalar "La maqueta", un avançament del seu proper disc, que veurà la llum a principis del 2016. La gira es va iniciar aquest dimecres a la Sala Apolo de Barcelona -amb les entrades exhaurides- i torna a la capital catalana aquest diumenge, 11 d'octubre, amb un concert destinat al públic familiar, també a la Sala Apolo però en horari infantil, a les dotze del migdia.

- Treure una maqueta és una d'aquelles coses que avui en dia ningú fa.

-Sí, és una frikada, però cada cop entenc menys com s'han de fer les coses. Avui en dia es pot gravar fàcilment un CD, i el concepte maqueta està pràcticament desaparegut, perquè la gent directament grava discos. Però dins de la meva manera de fer les coses, d'autogestió, intento entendre el món en que vivim, com s'han de presentar les coses ara que el disc desapareix de les botigues i el CD no és gaire més que un embolcall. En  parlàvem amb la meva gent de com fer-ho i la idea era que la gent conegui les cançons abans de treure el disc, i al final em vaig dir que la manera de fer-ho era amb un espectacle que fos com si gravés una maqueta, amb un escenari ple d'andròmines, fent partícip a la gent i cantant les cançons sense preocupar-me perquè tinguin una estructura fixa i definitiva. Abans a base de tocar i tocar acabaves gravant un disc i ara es just a l'inrevés, i et pot passar que gravis un disc i el dia que comences la gira no saps tocar les cançons.

  - Una mica sí que s'aprenen gravant el disc, oi?

- No et pensis, fins i tot quan anava amb banda em preocupava molt si me'n recordaria de tot. Al final vaig decidir fer-ho d'aquesta manera, presentar la maqueta com a promoció del disc. En altres treballs ho he fet promocionant videoclips, i ara ho faig així.

- La maqueta es comercialitzarà?

- És un regal per a la gent, es podrà baixar d'internet, però sobretot és un regal per a la gent que ve als concerts, penso que si no es veu en directe hi ha moltes coses que no s'entenen, perquè he gravat sense preocupar-me de si estava bé o malament, perquè jo sóc un paio força despentinat, faig les coses d'aquesta manera, amb els seus defectes. Fins i tot crec que quan estic fet pols és quan canto millor.

- Té clar com acabarà sent el disc?

- El tinc tot pensat, però després m'escolto els companys, no per fer el que em demanen sempre però sí per trobar la manera de fer les cançons a la meva manera i que alhora siguin properes a la gent. El primer disc, Vamos que nos vamos ja era així, sense les cançons definides, i quan el vam estrenar a l'Apolo la gent ja les cantava, i això que ni tant sols tenien el to definit, un dia podíem tocar en la i l'endemà en sol i cada dia l'acabàvem diferent. És que sóc així, despentinat, una mica l'antiheroi musical que fa tot el que diuen que no es pot fer. El meu consell als xavals que comencen és que facin el que els doni la gana, perquè a mi m'han dit que sóc un kamikaze, però m'ha anat bé per fer el cafre i sortir espontàniament de totes les situacions.

- Una mica d'estar per casa.

- Sí. De fet, després de Trimelón, que va ser una escola inoblidable, Bombo Infierno va començar així, una banda no establerta, d'estar per casa. Només érem gent que venia a casa meva, ens passàvem quatre dies menjant i tocant i fèiem un concert, i després jo repartia els diners entre els que havíem tocat, el de la furgoneta i feia una mica de racó per fer cartells i seguíem endavant, però si la setmana següent algú no podia venir, doncs no venia. Però sempre érem amics ben bojos, amb concerts molt divertits.

Muchachito, en un moment de l'entrevista Foto: Adrià Costa

- De tota manera ara portava cinc anys sense treure disc. Què ha estat fent?

- He estat en projectes d'amics, però sempre amb la mateixa força i voluntat que si fes discos per a mi.

- I que el fa decidir a preparar nou disc?

- També els amics. Tant Trimelón com Bombo Infierno eren bandes molt nombroses on jo acabava dirigint, tot i que a mi això no m'agrada. Els aprecio a tots, però ara tenia la necessitat d'anar sol i no tenir l'obligació de seguir la dinàmica disc-promoció-gira. Ara bé, he treballat tots els dies, fent concerts amb Diego el Ratón de Delinqüentes.

- Com són els concerts d'aquesta nova gira?

- Surto sol, amb el meu davantal de cuinar i una espècie de xandall i envoltat d'andròmines que fan soroll, molt semblant al que ja feia l'any 1998 en un espectacle anomenat Conversaciones incompatibles, on sortia amb un osset de peluix que tocava la bateria.

  - Diumenge fa un concert familiar.

- Sí, pels nens. Ja n'he fet uns quants i m'encanta, perquè el públic infantil et posa a prova al màxim. Sempre em faig col·lega del que veig que me la farà grossa i el trec a l'escenari. Ells s'ho passen molt bé i els més petits es queden bocabadats mirant. No sóc l'únic que diu que cal apropar la música als nens.

- De fet, cada cop se'n fan més, de concerts familiars.

- Sí, i crec que es gràcies a la nostra generació, que han anat molt a concerts i ara que són pares ho volen seguir fent. A més crec que en un temps que quan preguntes a un nen que vol ser de gran et respon "famós", va bé intentar encomanar-los una passió, i la meva és la música, perquè m'oxigena. De fet, jo si no toco tinc més mala hòstia.

- El repertori és el mateix en un concert infantil que en un per a adults?

- Sí, però sense paraulotes. A més jo sempre improviso molt, tinc una llista de les cançons però acabo una, afino la guitarra, dic no se què al públic, torno a mirar la llista i me'n salto tres, i si vaig amb banda, els músics com a bojos intentant seguir-me. Amb això teníem un truc, cada cançó la començava un, i quan li deia a un músic que comencés ell, doncs ja sabia quina havia de fer.

- El seu estil musical beu, en part, de la rumba catalana. Que li sembla que hi hagi una campanya per a que sigui reconeguda com a patrimoni de la humanitat per part de la Unesco.

- Per a mi ja és una cosa molt bèstia sense reconeixement de la Unesco. Penso que no són necessaris els papers, perquè és com estar casat o no, perquè no estimaràs més o menys la dona perquè ho digui un paper. En tot cas jo el que faig té accent de rumba, hi ha gent que em diu que faig "flamenquito" i no. La meva música té molts accents i un molt evident és la mètrica de la veu. La rumba catalana té un detall molt peculiar que és que es canta a contra, mentre que la rumba madrilenya, tipus Chichos i Manzanita va a terra, són músiques diferents.

- Per finalitzar, l'interessa la política? Segueix l'actualitat política catalana?

- M'interessa la política interna de cadascú. Fer el que creus que has de fer i si no vols col·laborar en una cosa no ho facis, però no segueixo la política en general més enllà d'intentar que tot sigui una mica més just.