La manifestació d'aquest diumenge a Madrid no és "fatxa". Ho deixa ben clar el director de l’ABC quan s’indigna per "l’insult" de Pedro Sánchez en qualificar d’extrema dreta la convocatòria. Això és una "distorsió del moment" d’un president que té "una mala relació amb la realitat". La realitat l’explica el seu coreligionari des de l’editorial de La Razón: "Los españoles tenemos que salir a la calle". Els qui no ho facin potser no se sap que són, però serà evident el que no són: espanyols. Al final, això seu no és ideologia, sinó simple sentit comú. Al final, tot es pot resumir en el famós: "Vostè faci com jo i no es fiqui en política".

Des de les pàgines de El Mundo se'n en fot David Gistau i va un pas més enllà. Sí, feixista, i què!: "Si cruza esa línia [la que delimita la plaça de Oriente, perdó de Colón], usted es fascista, así será motejado, por ello será apalizado por las patotas retóricas de Sánchez y del independentismo. Pague usted el precio de ser fascista durante toda la semana próxima. Y hágalo con orgullo".

Perquè això de ser feixista sempre ha anat més de rebre pallisses que de donar-ne. I perquè és absurd que a algú l’acusin de "fatxa" només per estimar el teu país o dur una polsereta amb els colors rojo y gualdo –un exercici extremadament rebel i inconformista avui en dia, com tothom sap-, que manifestar-se al costat de la Falange, Democracia Nacional, España 2000 i l’Hogar Social de Madrid no hi té res a veure i és un detall sense importància que obliden tots i cadascun dels columnistes de referència del "sentit comú". No amb Vox, que ja aclarit que és de centre-dreta-una-mica-més-a-la-dreta, ja t’hi pots manifestar amb tranquil·litat. O llegir les opinions del seu líder a la premsa constitucionalista.

[blockquote]La instrucció del judici s’ha portat amb "la transparencia más extrema y la información más puntual". Tanta transparència que els "observadors internacionals" es converteixen en una "performance patética"[/blockquote]
Aquest és l’ambient als principals diaris "liberals" de Madrid avui mateix. Un ambient que aniré seguint des d’aquesta columna mentre duri el judici als presos polítics les pròximes setmanes. Una contracrònica de la seva crònica "real" i de "sentit comú" que, espero, serveixi per treure’ns pedres del fetge i clavar punyalades a les penes.

Un judici, per cert, que ja encaren amb certa recança. Es veu que The Times s’hi ha referit com de Spanish Inquisition i, ja se sap, que ningú, i molt menys la "pérfida Albión" pot anar donant lliçons de democràcia i imparcialitat judicial a Espanya, sobretot perquè hi ha un altre diari anglès que l’ha definida com a "democràcia plena" –aquesta lliçó sí que l’accepten, ves per on-. Per això a El Español cedeixen espai a un gran amic del "juez que ha instruido el proceso y a buena parte de los que han examinado por vía de recursos las decisiones del instructor y a los que han de celebrar el juicio" per tal que pugui donar fe de la seva "talla profesional, intelectual y moral". Una instrucció que s’ha portat amb "la transparencia más extrema y la información más puntual".

Tanta transparència que els "observadors internacionals" –"supuestos i entre cometes a l’original, com volent dir"- es converteixen en una "performance patética". Perquè ja se sap, que qui no té res a amagar no té cap problema en què el fiscalitzin. Ai no, que en aquest cas és exactament la lògica contrària.