De l’Atlàntic al Pacífic. Sis mil cinc-cents quilòmetres seguint rails. Vint-i-tres dies. Deu happenings. Seixanta dues pel·lícules d’un minut. Setanta minuts reunint la creativitat moderna. Així comença Station to Station (Doug Aitken, 2015), el documental presentat ahir al Festival In-Edit dins la secció oficial internacional. La concepció d’aquest viatge a través de les vies ferroviàries americanes, tal com explica el mateix director al principi del film, és "seguir una corda en moviment".
En aquesta línia imaginaria, traçada metafòricament pel tren transcontinental, hi trobem seixanta-dos micro-relats narrats per músics, artistes plàstics, gent tocada literalment per les bifurcacions, arquitectes, treballadors del transport, fotògrafs o cowboys. Cadascun d’ells porta la batuta per un instant. Tots junts fan que el metratge no descarrili.
Els protagonistes del viatge
Els elements musicals que fan que el documental hagi estat escollit per l’In-Edit són els més freqüents. Thurston Moore (guitarrista de Sonic Youth) toca Schizophrenia dins un vagó mentre parla de fisiologia i música sàviament. Cat Power repassa la seva convulsa infància i toca dins una cova. Patti Smith canta sobre viatjar en tren i el tren del pensament. Beck fa sonar una harmònica en concert, com si fos una locomotora en marxa. A més d’ells, altres músics o grups com Savages, Cold Cave, Dan Deacon, Suicide, Ariel Pink o The Congos participen en concerts més o menys multitudinaris, enregistrats de tal manera que et fan venir ganes de ser allà.
De totes maneres, el projecte Station to Station traspassa les barreres sonores. De fet, la complementació de la música i les imatges amb, per exemple, l’experiència d’un mecànic ferroviari que explica la millor feina de la seva vida o un cowboy de llengua viperina que treballa en el món de les subhastes, és el que li dóna el toc. D’una enciclopèdia d’artistes bàsicament americans, passa a ser un relat comú sobre la contemplació d’un paisatge canviant, preguntant-se el perquè del moviment de les persones.
Un fotograma de «Station to station»
Continuació del projecte
La gravació d’aquest experiment audiovisual va fer-se en 23 dies del setembre de 2013. Durant aquests dies es van organitzar 10 esdeveniments (o happenings) en diferents ciutats dels Estats Units, on tots els artistes que apareixien feien els seus espectacles. Amb l’experiència d’aquest primer projecte Aitken i els seus van agafar el Barbican Centre de Londres un mes d’aquest estiu per tornar-hi a encabir la creativitat moderna. Veurem si també en surt un documental.
S’ha de reconèixer que la idea és innovadora i té punts molt interessants que et captiven i et fan creure que l’art és alguna cosa més que coses boniques. Ara bé, el poc temps concedit a cada artista fa que el collage no acabi d’arribar emocionalment, perquè quan t’enamores ja ha marxat. Els moments màgics s’apaguen de seguida. El que en alguns moments ha de ser una comunió entre creadors, acaba sent un catàleg de noms i cares que quan acabi el documental aniràs a Google a descobrir amb tranquil·litat.
Veurem si Station to Station pot endur-se algun guardó. Pels que vulgueu pujar al tren i avaluar-lo vosaltres mateixos la pròxima sessió és aquest dissabte, des d’In-Edit TV també es pot veure fins el dia 13 de novembre.
