Pep Blay (Tarragona, 1966) és un periodista especialitzat en música de llarga trajectòria. A partir de la seva feina al diari Avui –especialment al suplement musical Rock&Clàssic- i en diversos programes musicals de Televisió de Catalunya ha anat acumulant coneixements i reflexions a l'entorn de la música catalana i els seus protagonistes. A partir d'aquest bagatge, la seva col·laboració setmanal al programa Divendres li ha permès crear un corpus de cançons a partir de les històries i anècdotes que hi ha al darrera de cada lletra, que ara pren forma al llibre Les cançons de la nostra vida (Rosa dels Vents, 2015), un títol que l'autor resumeix evocant la subjectivitat necessària per a que una cançó pugui transcendir més enllà de la simple qualitat tècnica. "Quan una cançó et provoca nostàlgia ja és una cançó de la teva vida", apunta, per afegir que ha buscat cançons més o menys populars, però sobretot amb una història al darrera, per donar forma a un llibre "d'entreteniment, safareig, curiositat i anècdotes", que també li ha permès arribar a un seguit de conclusions a l'entorn d'una trajectòria de trenta anys dedicat al periodisme musical.
- Amb quins criteris ha seleccionat els temes inclosos a Les cançons de la nostra vida?
- El que més m'ha importat és la relació emocional i sentimental que estableix la música amb les persones. He arribat a la conclusió, després de trenta anys de periodista musical, que el més important de la música és el que et fa treure de dins i a on et porta. I això em desperta molta curiositat per saber què hi ha darrere de les cançons que emocionen i agraden, perquè tot sovint hi ha anècdotes relacionades amb la vida dels artistes, o casualitats o coses que fan gràcia saber, per això és un llibre d'entreteniment, safareig, curiositat i anècdotes.
- És també un recorregut per la història musical catalana?
- Perquè a nivell temporal crec que les cançons, per ser cançons de la nostra vida, necessiten recorregut, perquè tinguin aquest component nostàlgic. Quan una cançó et provoca nostàlgia ja és una cançó de la teva vida. Per això no he arribat a la generació més actual, tret de Txarango i Els Catarres perquè tenen cançons molt populars, però el llibre s'acaba amb els primers hits de Manel i Els Amics de les Arts i la generació del pop independent. I no parlo en termes de bones o dolentes, sinó de populars que arriben a la gent.
- Tot plegat és una qüestió de subjectivitat, doncs?
- Sí. De fet, després de trenta anys de periodisme musical intentant trobar el bo i millor de la música catalana i internacional per comunicar-ho al gran públic, te n'adones que en situacions importants de la vida la relació que estableixes amb una cançó està al marge de que sigui bona o dolenta o que sigui o no una obra d'art, sinó que és una relació molt més visceral. La prova és la memòria, tenim una memòria d'imatges, veus una foto i te'n recordes de coses a partir d'allò, però també hi ha una memòria auditiva que et fa recordar no només el moment sinó també l'emoció. És passar davant una botiga de roba on sona una cançó dels vuitanta i recordar aquella festa de la universitat que vas ballar una lenta amb aquella noia i pensar, que se n'haurà fet d'ella? Et ve tot d'una, per això dic que el llibre és un arxiu d'emocions. Hi ha una cançó que em recorda el meu pare, una que em recorda que em vaig enamorar, o una que m'ha ajudat en moments difícils.
- El quid del llibre és aquest concepte que les cançons comencen a ser populars quan deixen de pertànyer al seu autor, quan prenen vida pròpia?
- Aquesta és una altra conclusió a la que he arribat després de trenta anys. Crec que en el món de la cultura se li dóna massa importància a l'autor i es dóna poca importància a la obra. Del cantant t'arriba la cançó; de l'escriptor, la novel·la; del director, la pel·lícula. A mi m'agradaria que es parlés més de les obres i del que hi ha al darrera, i de com t'acompanyen en moments concrets, perquè els dones les lectures que tu vols i les fas servir per al que vulguis. Hi ha cançons que es consideren d'amor i no ho són tant, o de desamor que en realitat tenen a veure amb altres coses. És descobrir què hi ha al darrera i buscar la sorpresa en el lector. Per això és un recull d'anècdotes, no un llibre de consulta periodística. És per explicar coses durant un sopar d'amics, des d'un punt de vista graciós, però també emocional.
- Posi exemples. Quina és la cançó de la seva vida?
- Cada moment en té una de diferent, però fent el llibre em venia Viatge a Ítaca, perquè quan era petit, al meu pare, li agradava la cançó francesa; a ma mare, la música clàssica; al meu germà, Sisa i l'Elèctrica Dharma; a la meva germana, David Bowie, The Doors i The Velvet Underground i a mi m'agradava tot. Però hi havia un moment a casa que tots escoltàvem música i a tots ens agradava Viatge a Ítaca de Lluís Llach. I no és que Llach sigui més bo o més dolent, sinó que la cançó em porta a aquells moments que estàvem tots junts i que ja no tindré mai més perquè els meus pares han mort. És millor o pitjor la cançó? No ho sé, però a mi m'han fet un regal impagable amb aquesta cançó. I també he colat altres cançons de la meva vida. Hi ha un grup que no va fer cançons populars en el sentit d'arribar a les masses que són els Kitsch i n'hi he tret tres, de cançons, perquè ells em porten records que he volgut compartir. Però al llibre també hi ha una cançó de Sopa de Cabra, Tenia divuit anys, que no m'agrada especialment, la trobo bastant fluixa i és força desconeguda dins la trajectòria del grup, però te una història molt potent al darrera i això és el que importa. També d'altres són de la meva vida, com algunes de d'Adrià Puntí, o el S'ha acabat d'Els Pets.
- Aquest llibre ha estat possible perquè coneix pràcticament tots els autors?
- Sí. La clau és que he treballat bàsicament al diari Avui i a Televisió de Catalunya en la part de música. En altres mitjans parles més de grups espanyols i internacionals, però en aquests tractes molt més amb els catalans. Hi tens accés i els entrevistes tantes vegades que al final t'expliquen moltes coses, jo me les crec i les explico. També hi ha informacions que ja s'han dit però sense anar més enllà, com per exemple L'estaca de Lluís Llach, que jo ja havia llegit que en una primera versió en lloc d'una estaca havia de ser una columna, però enlloc he vist que algú li donés la volta i es plantegés perquè cal tanta gent per tirar una estaca quan amb una persona ja la treus. I a més està podrida, doncs la fusta podrida no pesa res! Però és que era una columna i per tombar això si que necessites gent, però per fonètica la Maria Aurèlia Campany li va dir que ho canviés, però no va canviar la lletra.
- També inclou cançons en castellà, de gent com Loquillo, Love of Lesbian, El Último de la Fila o Pastora.
- Sí, primer pensava en musica en català, però a l'anar fent veus que si explico que Teràpia de Shock escriu Sense tu davant la casa de colònies de les Preses, també té gràcia dir que Cadillac Solitario de Loquillo està feta al Tibidabo, o que Avenida de la Luz parla d'un lloc ja desaparegut, o que l'accident del Seat Panda de La raja de tu falda d'Estopa va ser davant un anunci del passeig de Gràcia. En Jordi Bianciotto va fer un llibre on parlava de cançons en català imprescindibles, va seleccionar les millors cançons al seu parer intentant reflectir un màxim de diversitat i les va presentar temàticament, per això és un bon llibre per estudiar la història de la música catalana. El meu és una altra cosa, parteix del fet que Pep Blay té gràcia o creu que té gràcia explicant historietes que a la gent li poden fer gràcia. I si tens històries de músics catalans referides a Catalunya encara que cantin en castellà, també les hi pots posar.
- Li ha estat complicat fer aquest llibre?
- No. Amb la secció que feia al programa Divendres ja tenia almenys la meitat d'anècdotes recopilades. Per això ha estat un llibre relativament fàcil de fer. La redacció han sigut dos mesos, però porto dos anys cada setmana buscant anècdotes pel programa, tot i que a televisió també explico curiositats de cançons estrangeres.
- Així ja té material per a un segon llibre, amb cançons internacionals?
- Podria ser, però és que de llibres així de musica internacional ja n'hi ha, de fet els he fet servir per buscar anècdotes per al programa, i no faré un llibre de coses que ja estan publicades, en canvi aquí hi ha coses que he tret de conèixer a tota aquesta gent.
- El lector es queixa de que falta alguna cançó en concret?
- De moment encara no, perquè el llibre acaba de sortir, però segur que passarà.
- Està escrivint algun llibre en aquests moments?
- Sí faig una biografia sobre Albert Pla, m'agradaria que es publiqués l'any que ve.
- Amb quins criteris ha seleccionat els temes inclosos a Les cançons de la nostra vida?
- El que més m'ha importat és la relació emocional i sentimental que estableix la música amb les persones. He arribat a la conclusió, després de trenta anys de periodista musical, que el més important de la música és el que et fa treure de dins i a on et porta. I això em desperta molta curiositat per saber què hi ha darrere de les cançons que emocionen i agraden, perquè tot sovint hi ha anècdotes relacionades amb la vida dels artistes, o casualitats o coses que fan gràcia saber, per això és un llibre d'entreteniment, safareig, curiositat i anècdotes.
- És també un recorregut per la història musical catalana?
- Perquè a nivell temporal crec que les cançons, per ser cançons de la nostra vida, necessiten recorregut, perquè tinguin aquest component nostàlgic. Quan una cançó et provoca nostàlgia ja és una cançó de la teva vida. Per això no he arribat a la generació més actual, tret de Txarango i Els Catarres perquè tenen cançons molt populars, però el llibre s'acaba amb els primers hits de Manel i Els Amics de les Arts i la generació del pop independent. I no parlo en termes de bones o dolentes, sinó de populars que arriben a la gent.
Pep Blay. Foto: Adrià Costa
- Tot plegat és una qüestió de subjectivitat, doncs?
- Sí. De fet, després de trenta anys de periodisme musical intentant trobar el bo i millor de la música catalana i internacional per comunicar-ho al gran públic, te n'adones que en situacions importants de la vida la relació que estableixes amb una cançó està al marge de que sigui bona o dolenta o que sigui o no una obra d'art, sinó que és una relació molt més visceral. La prova és la memòria, tenim una memòria d'imatges, veus una foto i te'n recordes de coses a partir d'allò, però també hi ha una memòria auditiva que et fa recordar no només el moment sinó també l'emoció. És passar davant una botiga de roba on sona una cançó dels vuitanta i recordar aquella festa de la universitat que vas ballar una lenta amb aquella noia i pensar, que se n'haurà fet d'ella? Et ve tot d'una, per això dic que el llibre és un arxiu d'emocions. Hi ha una cançó que em recorda el meu pare, una que em recorda que em vaig enamorar, o una que m'ha ajudat en moments difícils.
- El quid del llibre és aquest concepte que les cançons comencen a ser populars quan deixen de pertànyer al seu autor, quan prenen vida pròpia?
- Aquesta és una altra conclusió a la que he arribat després de trenta anys. Crec que en el món de la cultura se li dóna massa importància a l'autor i es dóna poca importància a la obra. Del cantant t'arriba la cançó; de l'escriptor, la novel·la; del director, la pel·lícula. A mi m'agradaria que es parlés més de les obres i del que hi ha al darrera, i de com t'acompanyen en moments concrets, perquè els dones les lectures que tu vols i les fas servir per al que vulguis. Hi ha cançons que es consideren d'amor i no ho són tant, o de desamor que en realitat tenen a veure amb altres coses. És descobrir què hi ha al darrera i buscar la sorpresa en el lector. Per això és un recull d'anècdotes, no un llibre de consulta periodística. És per explicar coses durant un sopar d'amics, des d'un punt de vista graciós, però també emocional.
Pep Blay. Foto: Adrià Costa
- Cada moment en té una de diferent, però fent el llibre em venia Viatge a Ítaca, perquè quan era petit, al meu pare, li agradava la cançó francesa; a ma mare, la música clàssica; al meu germà, Sisa i l'Elèctrica Dharma; a la meva germana, David Bowie, The Doors i The Velvet Underground i a mi m'agradava tot. Però hi havia un moment a casa que tots escoltàvem música i a tots ens agradava Viatge a Ítaca de Lluís Llach. I no és que Llach sigui més bo o més dolent, sinó que la cançó em porta a aquells moments que estàvem tots junts i que ja no tindré mai més perquè els meus pares han mort. És millor o pitjor la cançó? No ho sé, però a mi m'han fet un regal impagable amb aquesta cançó. I també he colat altres cançons de la meva vida. Hi ha un grup que no va fer cançons populars en el sentit d'arribar a les masses que són els Kitsch i n'hi he tret tres, de cançons, perquè ells em porten records que he volgut compartir. Però al llibre també hi ha una cançó de Sopa de Cabra, Tenia divuit anys, que no m'agrada especialment, la trobo bastant fluixa i és força desconeguda dins la trajectòria del grup, però te una història molt potent al darrera i això és el que importa. També d'altres són de la meva vida, com algunes de d'Adrià Puntí, o el S'ha acabat d'Els Pets.
- Aquest llibre ha estat possible perquè coneix pràcticament tots els autors?
- Sí. La clau és que he treballat bàsicament al diari Avui i a Televisió de Catalunya en la part de música. En altres mitjans parles més de grups espanyols i internacionals, però en aquests tractes molt més amb els catalans. Hi tens accés i els entrevistes tantes vegades que al final t'expliquen moltes coses, jo me les crec i les explico. També hi ha informacions que ja s'han dit però sense anar més enllà, com per exemple L'estaca de Lluís Llach, que jo ja havia llegit que en una primera versió en lloc d'una estaca havia de ser una columna, però enlloc he vist que algú li donés la volta i es plantegés perquè cal tanta gent per tirar una estaca quan amb una persona ja la treus. I a més està podrida, doncs la fusta podrida no pesa res! Però és que era una columna i per tombar això si que necessites gent, però per fonètica la Maria Aurèlia Campany li va dir que ho canviés, però no va canviar la lletra.
- També inclou cançons en castellà, de gent com Loquillo, Love of Lesbian, El Último de la Fila o Pastora.
- Sí, primer pensava en musica en català, però a l'anar fent veus que si explico que Teràpia de Shock escriu Sense tu davant la casa de colònies de les Preses, també té gràcia dir que Cadillac Solitario de Loquillo està feta al Tibidabo, o que Avenida de la Luz parla d'un lloc ja desaparegut, o que l'accident del Seat Panda de La raja de tu falda d'Estopa va ser davant un anunci del passeig de Gràcia. En Jordi Bianciotto va fer un llibre on parlava de cançons en català imprescindibles, va seleccionar les millors cançons al seu parer intentant reflectir un màxim de diversitat i les va presentar temàticament, per això és un bon llibre per estudiar la història de la música catalana. El meu és una altra cosa, parteix del fet que Pep Blay té gràcia o creu que té gràcia explicant historietes que a la gent li poden fer gràcia. I si tens històries de músics catalans referides a Catalunya encara que cantin en castellà, també les hi pots posar.
Pep Blay. Foto: Adrià Costa
- Li ha estat complicat fer aquest llibre?
- No. Amb la secció que feia al programa Divendres ja tenia almenys la meitat d'anècdotes recopilades. Per això ha estat un llibre relativament fàcil de fer. La redacció han sigut dos mesos, però porto dos anys cada setmana buscant anècdotes pel programa, tot i que a televisió també explico curiositats de cançons estrangeres.
- Així ja té material per a un segon llibre, amb cançons internacionals?
- Podria ser, però és que de llibres així de musica internacional ja n'hi ha, de fet els he fet servir per buscar anècdotes per al programa, i no faré un llibre de coses que ja estan publicades, en canvi aquí hi ha coses que he tret de conèixer a tota aquesta gent.
- El lector es queixa de que falta alguna cançó en concret?
- De moment encara no, perquè el llibre acaba de sortir, però segur que passarà.
- Està escrivint algun llibre en aquests moments?
- Sí faig una biografia sobre Albert Pla, m'agradaria que es publiqués l'any que ve.
Pep Blay. Foto: Adrià Cost
