08
de desembre
de
2016, 17:00
Actualitzat:
09
de desembre,
11:30h
Sortir a robar cavalls ha estat traduïda a una cinquantena de llengües i és considerada una de les grans obres
de la literatura contemporània noruega. El seu autor és un home de mirada somrient, atent i amable, voraç com a conversador i depuradament precís a l'hora d'escriure: Per Petterson (Oslo, 1952). El 1990, poc temps després de debutar en l'àmbit literari, és colpejat per una tragèdia on pare, mare, un germà i una neboda moren en l'incendi d'un ferri. La pèrdua, el dolor i el record marquen tota la seva obra posterior, en una trajectòria que ha quedat reconeguda aquest darrer agost amb el màxim reconeixement literari noruec al conjunt de l'obra, l'Aschehoug Prize.
Tretze anys després de ser publicada al seu país, Sortir a robar cavalls arriba al català de la mà de Club Editor. Natura i vida es fonen en una escenografia convertida en paisatge i en emoció, travessada pels records i per l'austeritat d'una vida contemplativa i solitària. Aquest, en essència és el do de Petterson: convertir el silenci en matèria primera d'una literatura que colpeja, que remou i que contínuament fa preguntes. Trond T. Sander, el narrador i protagonista de la novel·la, abandona la ciutat per passar els últims anys de vida en una cabana aïllada, en un bosc a l’est de Noruega. "La contemplació del passat i provar de ser honest per primera vagada en la vida amb allò viscut podríem dir que és un hàbit molt noruec", afirma.
Narrada en primera persona, l'obra –reconeguda com el llibre de l'any en publicacions com The New York Times, Time o Entertainment Weekly– rememora un estiu d’infantesa on dos nens sembla que reprodueixin els conflictes dels adults, sense ni tan sols sospitar-ho. Al capdavall, és un cara a cara amb les emocions viscudes. "Seure, estar sol i pensar: així és quan et pots admetre a tu mateix –afegeix–. És una experiència vital molt honesta, de la mateixa manera que, com a escriptor, sempre m'exigeixo arribar a la veritat", detalla. "Ser versemblant és una cosa molt important, en aquest llibre i tots els altres. Però això no implica que calgui saber tot la veritat".
Construir el text com si fos un lector
Petterson treballa a partir de la precisió, de no dir mai més d'allò que és necessari per mantenir el pes de la trama. "No cal arreglar la matèria, ni disfressar-la. Això sí, cal ser molt legal amb la teva feina i amb les emocions que hi ha, perquè si no, no estaries fent literatura, ni art. Semblarà literatura, però no ho serà", alerta. Sortir a robar cavalls n'és un gran exemple: "és un llibre per sentir". L'autor noruec crea una narració fascinant a partir d'una atmosfera molt concreta, i lluny del barroquisme. "Creu-me: no ho trio. El que escric és exactament com sé escriure", confessa, sense sonar pretensiós. "Quan començo un llibre no sé mai què estic a punt d'escriure. Començo en una cantonada i espero, tot desitjant que arribi el millor".
Aquest detall d'arquitectura literària acaba passant totalment desapercebut per al lector, perquè un dels mèrits de Petterson és fer que la narració llisqui de manera natural, malgrat els canvis temporals. "No tinc res planejat", la història arriba, simplement. "Si em ve alguna cosa important al cap i estic escrivint, em dic a mi mateix que l'haig de posar, immediatament. Que no haig d'esperar, ni guardar-la per després", confessa. "I és quan me n'adono, de sobte, que ha arribat, sense planejar-ho". L'autor noruec rep el text com si ell mateix fos un lector: "Sempre poso totes les cartes sobre la taula, no em guardo res. Un dels meus principis és no saber mai res més del que sap el lector".
La totalitat de l'obra de Petterson, un gran organisme
"Un cop escrits els capítols 2 i 3 –els primers que vaig fer–, em vaig haver d'aturar", explica. "Em preguntava qui estava escrivint la història realment. I vaig esperar, fins que va arribar la solució". El narrador apareix en un paràgraf que figura que és escrit per un personatge d'una altra novel·la. "Aquest fragment és el que em fa adonar que qui ho explica tot ha de ser una persona d'edat avançada". Un procediment que resulta molt característic de totes les seves novel·les, on hi ha una teranyina que les uneix. "Són obres completament autònomes, però tenen contínues imbricacions". És el cas, per exemple, de Maleeixo el riu del temps, que explica la història d'un fill d'una quarantena d'anys en ple divorci i en un moment de gran feblesa que fa companyia a la seva mare, amb càncer, però una força salvatge. Més tard, Cap a Sibèria explica la història d'una dona que el lector no relaciona amb aquella, però que ho és.
L'obra de Petterson és com un organisme amb expansions, on cadascuna d'aquestes expansions és una novel·la. Si les agafes juntes, formen un cos, malgrat que en un principi costi de reconèixer. Com si es fes real una de les frases del llibre: "No hi havia res al món que em fes més por que convertir-me en aquella figura del quadre de Magritte que es mira al mirall i només es veu el clatell, una vegada i una altra". Potser el símbol d'allò que és fer-se gran. "És una imatge que fa por. Em vaig adonar que aquest quadre és una cosa terrorífica perquè ens interpel·la. Fa por perquè parla de tu, perquè la cosa més terrorífica que hi ha és mirar al mirall i no veure't a tu mateix". La por de fer, constantment, la pregunta: sóc jo? "Era una imatge que lligava molt amb els sentiments del llibre", i Sortir a robar cavalls és ple de subtileses on l'atenció tant és en allò dit, com en allò no dit.
"Si penses en la vida d'un home i en quanta estona d'aquesta vida ha estat dialogant, t'adonaràs que és molt poca. Però, quanta estona ens passem sense dir res? Molta!", exclama. "El no dit és molt, és molt transcendent i ocupa una part molt important a la vida". Per això és tan important el silenci, i saber-lo fer bé. Així com saber-lo interpretar sense que hi hagi pèrdues. Com si fos tant important el pas de nen a adult –un dels grans temes de la literatura– com el pas d'adult a vell. I que això fos important, fos un manera de contemplar, fos subtil i fos una dosi d'altíssima literatura.
Tretze anys després de ser publicada al seu país, Sortir a robar cavalls arriba al català de la mà de Club Editor. Natura i vida es fonen en una escenografia convertida en paisatge i en emoció, travessada pels records i per l'austeritat d'una vida contemplativa i solitària. Aquest, en essència és el do de Petterson: convertir el silenci en matèria primera d'una literatura que colpeja, que remou i que contínuament fa preguntes. Trond T. Sander, el narrador i protagonista de la novel·la, abandona la ciutat per passar els últims anys de vida en una cabana aïllada, en un bosc a l’est de Noruega. "La contemplació del passat i provar de ser honest per primera vagada en la vida amb allò viscut podríem dir que és un hàbit molt noruec", afirma.
Narrada en primera persona, l'obra –reconeguda com el llibre de l'any en publicacions com The New York Times, Time o Entertainment Weekly– rememora un estiu d’infantesa on dos nens sembla que reprodueixin els conflictes dels adults, sense ni tan sols sospitar-ho. Al capdavall, és un cara a cara amb les emocions viscudes. "Seure, estar sol i pensar: així és quan et pots admetre a tu mateix –afegeix–. És una experiència vital molt honesta, de la mateixa manera que, com a escriptor, sempre m'exigeixo arribar a la veritat", detalla. "Ser versemblant és una cosa molt important, en aquest llibre i tots els altres. Però això no implica que calgui saber tot la veritat".
Per Petterson. Foto: Adrià Costa
Construir el text com si fos un lector
Petterson treballa a partir de la precisió, de no dir mai més d'allò que és necessari per mantenir el pes de la trama. "No cal arreglar la matèria, ni disfressar-la. Això sí, cal ser molt legal amb la teva feina i amb les emocions que hi ha, perquè si no, no estaries fent literatura, ni art. Semblarà literatura, però no ho serà", alerta. Sortir a robar cavalls n'és un gran exemple: "és un llibre per sentir". L'autor noruec crea una narració fascinant a partir d'una atmosfera molt concreta, i lluny del barroquisme. "Creu-me: no ho trio. El que escric és exactament com sé escriure", confessa, sense sonar pretensiós. "Quan començo un llibre no sé mai què estic a punt d'escriure. Començo en una cantonada i espero, tot desitjant que arribi el millor".
Aquest detall d'arquitectura literària acaba passant totalment desapercebut per al lector, perquè un dels mèrits de Petterson és fer que la narració llisqui de manera natural, malgrat els canvis temporals. "No tinc res planejat", la història arriba, simplement. "Si em ve alguna cosa important al cap i estic escrivint, em dic a mi mateix que l'haig de posar, immediatament. Que no haig d'esperar, ni guardar-la per després", confessa. "I és quan me n'adono, de sobte, que ha arribat, sense planejar-ho". L'autor noruec rep el text com si ell mateix fos un lector: "Sempre poso totes les cartes sobre la taula, no em guardo res. Un dels meus principis és no saber mai res més del que sap el lector".
Per Petterson. Foto: Adrià Costa
La totalitat de l'obra de Petterson, un gran organisme
"Un cop escrits els capítols 2 i 3 –els primers que vaig fer–, em vaig haver d'aturar", explica. "Em preguntava qui estava escrivint la història realment. I vaig esperar, fins que va arribar la solució". El narrador apareix en un paràgraf que figura que és escrit per un personatge d'una altra novel·la. "Aquest fragment és el que em fa adonar que qui ho explica tot ha de ser una persona d'edat avançada". Un procediment que resulta molt característic de totes les seves novel·les, on hi ha una teranyina que les uneix. "Són obres completament autònomes, però tenen contínues imbricacions". És el cas, per exemple, de Maleeixo el riu del temps, que explica la història d'un fill d'una quarantena d'anys en ple divorci i en un moment de gran feblesa que fa companyia a la seva mare, amb càncer, però una força salvatge. Més tard, Cap a Sibèria explica la història d'una dona que el lector no relaciona amb aquella, però que ho és.
L'obra de Petterson és com un organisme amb expansions, on cadascuna d'aquestes expansions és una novel·la. Si les agafes juntes, formen un cos, malgrat que en un principi costi de reconèixer. Com si es fes real una de les frases del llibre: "No hi havia res al món que em fes més por que convertir-me en aquella figura del quadre de Magritte que es mira al mirall i només es veu el clatell, una vegada i una altra". Potser el símbol d'allò que és fer-se gran. "És una imatge que fa por. Em vaig adonar que aquest quadre és una cosa terrorífica perquè ens interpel·la. Fa por perquè parla de tu, perquè la cosa més terrorífica que hi ha és mirar al mirall i no veure't a tu mateix". La por de fer, constantment, la pregunta: sóc jo? "Era una imatge que lligava molt amb els sentiments del llibre", i Sortir a robar cavalls és ple de subtileses on l'atenció tant és en allò dit, com en allò no dit.
"Si penses en la vida d'un home i en quanta estona d'aquesta vida ha estat dialogant, t'adonaràs que és molt poca. Però, quanta estona ens passem sense dir res? Molta!", exclama. "El no dit és molt, és molt transcendent i ocupa una part molt important a la vida". Per això és tan important el silenci, i saber-lo fer bé. Així com saber-lo interpretar sense que hi hagi pèrdues. Com si fos tant important el pas de nen a adult –un dels grans temes de la literatura– com el pas d'adult a vell. I que això fos important, fos un manera de contemplar, fos subtil i fos una dosi d'altíssima literatura.
Per Petterson. Foto: Adrià Costa
| La connexió «màgica» amb Mercè Rodoreda |
|---|
| "Ara mateix, estic més influït per Mercè Rodera que per Raymond Carver", diu Per Petterson mentre subjecta la versió noruega de La plaça del diamant. I ho afirma mentre riu de manera franca, sense que soni com una boutade. "Rodoreda és molt elegant, una estilista. Al mateix temps, però, et manté ocupat amb el que passa: estàs llegint i estàs sentint la lectura", un efecte que només els grans autors saben aconseguir i que ha seduït l'autor d'obres com Cap a Sibèria, Maleeixo el riu del temps o Sortir a robarcavalls, que des d'aquest 2016 ja es pot degustar en català. "La meva relació amb Rodoreda és una història molt estranya –continua–. Als 80, jo treballava com a llibreter a Oslo i rebia alguns llibres d'importació". Aleshores, una editorial americana havia publicat La meva Cristina i altres contes i el nom li va cridar l'atenció. "El vaig llegir i em va encantar", rebla, entusiasmat. "De cop, vaig rebre'n més i pensava: és la mateixa autora, déu meu. Tots eren molt bons, de veritat". Els camins insondables de l'escriptura han fet que, anys més tard, compartís editora amb Rodoreda, la Maria Bohigas. Ella és qui edita els llibres de Petterson en català, al Club Editor. "Amb la Maria n'hem parlat moltes vegades –segueix–. Recentment he llegit El carrer de les Camèlies en la versió noruega. És una escriptora increïble!", exclama, mentre recorda aquella "sensació de sorpresa de quan la vaig llegir per primera vegada". Una connexió totalment màgica.  El llibre «La plaça del Diamant» que llegeix Per Petterson. Foto: Adrià Costa |