Per què Joaquin Phoenix no hauria de guanyar l'Oscar per «Joker»?

Joker és una de les pel·lícules de l'any. És una estupidesa negar-ho i és una obligació aplaudir l'obra creada per Todd Phillips, entomant un majúscul repte: endinsar-se en l'univers de Batman per a repescar un dels personatges mítics més idolatrats, reconeguts pel públic i identificats amb certs actors. Fora dels còmics, el Joker ha d'anar acompanyat sempre de la preposició "de": el Joker de Jack Nicholson, el de Cesar Romero, el que posa veu Mark Hamill i el Joker de Heath Ledger.

Així doncs, sobretot per aquest última versió de Ledger, la gesta de Phillips ha estat molt més meritòria. El llistó estava molt alt. Guardonat amb un Oscar -pòstum- i formant part de la trilogia de Christopher Nolan sobre Batman, Ledger va elevar el personatge a la categoria d'icona cinematogràfica. Joaquin Phoenix ha aconseguit millorar un Joker que semblava immillorable, guanyant-se de forma lícita a la crítica i al públic de tot el món. Però, realment mereix el guardó com a millor actor als Oscars? Per què no hauria de guanyar-lo ell i no, posem per cas, Leonardo Di Caprio o Adam Driver?

La interpretació Phoenix es original... a mitges. Els cabells verds i llargs, pintats de manera maldestre. Un maquillatge fet a mà, característic d'una persona molt inestable i un pallasso malèfic. Moviments neuròtics de la cara, control d'una mirada plena de malícia. Moltes característiques físiques recorden el Joker de Heath Ledger. No és cap punt en contra, simplement és una interpretació excel·lent basada en una excel·lent (i original) interpretació del 2008. La nova versió de la trilogia de Nolan va trencar esquemes, estereotips i moltes adaptacions cinematogràfiques com la de Nicholson o Romero. Phoenix, com bé va afirmar en recollir el premi als SAG, ho basa en Ledger.
 
La competència. Partint de la base que la interpretació és un cinquanta per cent no original, Phoenix es trobarà als Oscars amb un dels cartells de nominacions a millor actor més carregat de talent del segle XX. Leonardo DiCaprio és el màxim competidor, elevant la seva llegenda interpretativa gràcies a un regal de paper que li va atorgar Quentin Tarantino. Adam Driver és el segon escull per a Phoenix. El seu personatge dramàtic a Historia de un matrimonio és salvatgement emocional i reflecteix el bon estat de salut i talent en el que es mou ara mateix Driver. Antonio Banderas i Jonathan Pryce són nominacions merescudes però no juguen en la lliga dels altres tres, grans protagonistes d'aquesta temporada de cinema.

Feta per a la nominació. Com Daniel Day-Lewis a Lincoln o Leonardo DiCaprio a El renacido, hi ha pel·lícules que estan fetes per un sastre cinematogràfic per ser enviades amb una caixa i un llaç a l'Acadèmia de Cinema de Hollywood. No és cap pecat ni és cap factor negatiu. És només una característica que eleva l'intèrpret per sobre del guió o la realització d'un film coral. En el cas de Joker és la columna vertebral perfecta per a un gran exercici de cinema, però xoca amb les interpretacions excel·lents dels altres nominats, connectades a grans pel·lícules amb altres grans ingredients que no sigui "l'actor" o "el personatge". Joker té una gran banda sonora i una fotografia d'alt nivell, però el film gira constantment en espirals ascendents en Phoenix. Excessiu.

Joaquin Phoenix i els papers de sociòpates.I'm still here, The Master, Her, Inherent Vice, Irrational Man, You were never really here... des de 2010 que l'actor Joaquin Phoenix ha interpretat un seguit de papers amb característiques molt similars. Pertorbats, sociòpates, homes amb passats molt problemàtics i greus mancances socials; altres amb malalties mentals o síndrome d'antiheroi. Joker és la culminació icònica dels personatges de Phoenix, mantenint-se sempre en una manca de versatilitat que sí han demostrat Adam Driver o Leonardo DiCaprio.

La foscor i el feixisme com a productes de masses. Qui coneix el Joker, el seu orígen, la seva personalitat i el seu paper en l'univers de Batman pot obviar perfectament aquest punt. Qui no ho coneix i ha aplaudit amb escreix el film de Todd Phillips, convertint el personatge de Phoenix en un referent, té un greu problema. Com a filla en essència (que no en formes) de Taxi Driver, hereta el mateix misticisme, romanticisme per un protagonista d'extrema dreta, autoritari i que barreja mitges veritats amb una veritable malaltia mental. Escenaris com els Oscars també serveixen per fer política des del cinema i no pas des d'un discurs buit a l'hora de rebre l'estatueta daurada.