El film enfoca i enquadra el pintor de molt a prop, posa la càmera quasi als seus morros i li veiem tota l’expressivitat. Però és també –i també per això el Senyor de Barcelona li té passió- un retrat de la ciutat, de l’entorn de la Catedral i de la gent que passava per allà. El muntatge és ràpid i crispat, injectat de pop i d’inconformisme, de color viu, de carrer inflamat. Veiem els cotxes aparcats, molts Seat 600, alguns estan ben desguitarrats. Hi ha passavolants que miren i riuen, no entenen què està passant. Una mare i el seu fill que saluda a càmera.

Miró pintant el Col·legi d'Arquitectes Foto: Pere Portabella

Em tenen enamorat la llauna de Titanlux negre i la palangana blanca on Miró mulla l’escombra que li serveix per fer els primers traços. L’escombra! També em fixo amb la bata blava de treball que llueix i amb la noia amb minifaldilla verda –potser de pana- que el segueix en tot moment. M’apassiona també que una de les que hi és tota l’estona sigui la gran Colita, que no para de fer-li fotos. Després agafa una brotxa més petita i continua pintant. I veiem de tant en tant els esgrafiats de Picasso a la façana superior. I penses que per un moment, només unes hores de 1969, els dos van compartir llenç a l’aire lliure.

Hi ha un instant en que l’artista ensopega amb el paper d’envelar que cobreix el terra. I la càmera de Portabella també ho captura. L’acció pictòrica està filmada amb color, el pròleg i l’epíleg, a l’interior del col·legi d’arquitectes és amb blanc i negre. El veiem a ell, els seus primers plans, el seguici que l’acompanya, alguns rostres coneguts, com el del fotògraf Carlos Pérez de Rozas, que no es perdia res, ho copsava amb la Leica i ho enviava a La Vanguardia, a EFE, a La Prensa i a La Soli. Li he d’ensenyar al meu amic Carlos –el seu fill- perquè segur que li encantarà. Segurament ja ho sap però que li recordi encara li encantarà més.