Pere Portabella, una exposició i una pel·lícula de Miró

«Ja fa uns anys que una pel·lícula em té fascinat. Veiem Joan Miró al Col·legi d'Arquitectes, pintant els vidres del carrer. És un film hipnòtic i colpidor, un document artístic i històric de gran valor»

Publicat el 15 de febrer de 2018 a les 10:00
Actualitzat el 15 de febrer de 2018 a les 14:22
Ja fa uns anys que una pel·lícula em té fascinat. Per durada se li hauria de dir curtmetratge però jo li dic pel·lícula perquè és el que és. Es diu Miró, l’altre i la va dirigir Pere Portabella l’any 1969. Veiem Joan Miró al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, caminant al seu voltant i pintant els vidres del carrer mentre s’escolten els esgarips sonors imaginats pel gran Carles Santos. És un film hipnòtic i colpidor, un document artístic i històric de gran valor.

Portabella va convèncer Miró de fer-lo amb la condició mútuament acordada que la pintura resultant seria destruïda en acabar la performance. A l’artista, que ja havia criticat durament la mercantilització de l’art, li va semblar una idea fabulosa. I així ho van fer, quan van acabar, el mateix Miró amb una rasqueta va remoure la pintura ja seca i van acabar la feina les senyores de la neteja. El cineasta va rebre moltes crítiques. Com s’atrevia a induir Miró a què destruís la seva pròpia obra?
 

El film enfoca i enquadra el pintor de molt a prop, posa la càmera quasi als seus morros i li veiem tota l’expressivitat. Però és també –i també per això el Senyor de Barcelona li té passió- un retrat de la ciutat, de l’entorn de la Catedral i de la gent que passava per allà. El muntatge és ràpid i crispat, injectat de pop i d’inconformisme, de color viu, de carrer inflamat. Veiem els cotxes aparcats, molts Seat 600, alguns estan ben desguitarrats. Hi ha passavolants que miren i riuen, no entenen què està passant. Una mare i el seu fill que saluda a càmera.

Miró pintant el Col·legi d'Arquitectes Foto: Pere Portabella


Em tenen enamorat la llauna de Titanlux negre i la palangana blanca on Miró mulla l’escombra que li serveix per fer els primers traços. L’escombra! També em fixo amb la bata blava de treball que llueix i amb la noia amb minifaldilla verda –potser de pana- que el segueix en tot moment. M’apassiona també que una de les que hi és tota l’estona sigui la gran Colita, que no para de fer-li fotos. Després agafa una brotxa més petita i continua pintant. I veiem de tant en tant els esgrafiats de Picasso a la façana superior. I penses que per un moment, només unes hores de 1969, els dos van compartir llenç a l’aire lliure.

Hi ha un instant en que l’artista ensopega amb el paper d’envelar que cobreix el terra. I la càmera de Portabella també ho captura. L’acció pictòrica està filmada amb color, el pròleg i l’epíleg, a l’interior del col·legi d’arquitectes és amb blanc i negre. El veiem a ell, els seus primers plans, el seguici que l’acompanya, alguns rostres coneguts, com el del fotògraf Carlos Pérez de Rozas, que no es perdia res, ho copsava amb la Leica i ho enviava a La Vanguardia, a EFE, a La Prensa i a La Soli. Li he d’ensenyar al meu amic Carlos –el seu fill- perquè segur que li encantarà. Segurament ja ho sap però que li recordi encara li encantarà més.
 
Aquesta setmana he tornat a veure Miró, l’altre dues vegades. L’última just abans d’escriure aquest article, per refrescar-ho tot un cop més. L’anterior va ser dilluns al matí perquè a la Fundació Vila Casas la projecten en un dels espais de l’exposició Pere Portabella. Cinema, art i políticaque es pot veure fins el 21 de juny i que ens ensenya la fonda petjada que aquest creador ha deixat en el nostre art modern. La intenció fonamental de la mostra, ideada per ell mateix i amb el suport sempre lúcid de Josep Ramoneda, és relatar la mirada tranversal i interdisciplinària que travessa tot allò que ha imaginat al llarg dels anys.
 

Exposició «Pere Portabella: cinema, art i política» a Can Framis. Foto: Adrià Costa


La seva proximitat amb els artistes: Dau al Set, Chillida, Antonio Saura i Miró, esclar. Moltíssim Miró. Extraordinari Miró. El seu esclat com a productor de cinema, amb Carlos Saura –Los golfos- Marco Ferreri –El cochecito- i sobretot Luís Buñuel –Viridiana-. De manera senzilla i eloqüent, molt visual i gens carregant, l’exposició ens ho va explicant. Veiem també fragments de les seves pel·lícules i els pòsters de totes elles. El de No compteu amb els dits és d’Antoni Tàpies, el de Nocturn 29 de Joan Pere Viladecans i el d’Umbracle de Joan Miró. Impressionant!!

La primera sala de l’exposició és molt barcelonina. Està dedicada al retorn de Josep Tarradellas a Barcelona, que com és ben sabut, va ser dissenyat per Portabella. Hi veiem les fotos essencials i el que podria ser un pla de rodatge, amb les anotacions que va fer per tenir-ho tot previst. De fet, ell mateix admet que ho va concebre com una posada en escena, una pel·lícula en què cali tenir en compte tots els detalls: la il·luminació de la Plaça Sant Jaume, la salutació de l’arribada amb l’avió, el recorregut amb cotxe descapotable i sobretot, la seguretat, que va ser el que més maldecaps va provocar. Encara avui, explica aquell dia de 1977 amb renovat entusiasme. Se’n recorda de tot i sap transmetre-ho sense cansament. Cine, art i política. I passió, molta passió.​
 

Exposició «Pere Portabella: cinema, art i política» a Can Framis. Foto: Adrià Costa

Exposició «Pere Portabella: cinema, art i política» a Can Framis. Foto: Adrià Costa