Jordi Pesarrodona, responsable artístic d'Adifolk.

La mostra més internacional de la cultura popular i tradicional catalana, l'Aplec Internacional, va celebrar el cap de setmana passat a Budapest la seva 25a. edició. El director artític del festival, Jordi Pesarrodona, defensa fermament que, ben coordinada, la cultura popular catalana té un gran potencial per explotar, un fet que creu que l'actual equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona també ha començat a veure.


- En un moment en què colles com els Castellers de Vilafranca són capaces de viatjar als EUA en solitari i mostrar-hi què són els castells, el format de l'Aplec Internacional es va veient esgotat?

- No. El format és més vàlid que mai! Des que els castellers són patrimoni de la humanitat, per exemple als Minyons de Terrassa -que enguany van venir a l'Aplec-, els demanen molt de sortir a fora, i s'adonen que es tarda molt en fer castells, saben que no té la dinàmica per aguantar el públic a les places... A l'Aplec, en canvi, hem creat el format "Fem rotllana amb força valor i seny!": ballàvem una sardana mentre el castell es preparava i, quan es feia castell, els sardanistes descansaven... Tot això, presentat per uns capgrossos, donava una dinàmica d'espectacle a tot plegat que sí que mantenia viu l'interès del públic no expert.

- Hi ha qui critica l'Aplec Internacional perquè mescla massa formats: castellers, diables, sardanistes...

- És que cal donar una dimensió d'espectacle a la cultura popular! D'acord que, quan la vas a veure d'arrel, no és necessari, però quan la treus del seu context, sí. Per exemple, la Patum. Si vas a la plaça de Sant Pere, no t'importa esperar 20 minuts entre una figura i una altra, perquè ets dins la litúrgia de la festa. Però si traslladem la Patum a la plaça de la Catedral de Barcelona, la gent s'haurà cansat d'esperar i et marxarà. El món casteller, quan va a fer exhibicions pel món, també se n'ha adonat.

- De fet, en són uns quants els que no veuen gens bé que s'innovi en l'àmbit de la cultura popular. Santi Arisa, creador de la sardanova, ha reconegut que molta gent l'havia increpat...

- Hi ha un tipus de gent a qui, amb tots els matisos necessaris, els podríem anomenar els "Khomeinis de l'espectacle", que sent tant purs, no volen cap evolució. Jo, en canvi, trenco una llança a favor de la innovació. Que una colla com la Maig hagi apostat per fer un espectacle de carrer, vol dir que tot plegat evoluciona.

- Per què, fins ara, l'aplec era "Internacional de la Sardana", i enguany ha passar a ser "Internacional" a soles?

- És que és una mostra de tota la cultura popular catalana, un aplec que ho aglutina tot.

- El canvi de nom també té a veure amb el declivi que viu el món sardanista?

- Efectivament. Els mateixos balladors s'adonen que la mitjana d'edat els va pujant. A l'Aplec Internacional, vam fer-hi una sardana aèria: membres de la colla Xàldiga penjats a 50 metres, ballant la "La Maria Cistellera", en versió cantada. És a dir, tot 100% tradicional, però innovador, i a cap sardanista li va semblar malament. Gent amateur que va fer un espectacle del tot professional. Enguany, que en fa 20 de les Olimpíades, que van ser la gran aposta pel voluntariat, ens reafirma que la cultura popular està viva, forta i que, ben coordinada, és imparable, fent servir les paraules de Guardiola. Fins i tot el director de Festes i Participació Cultural de l’Institut de Cultura de Barcelona, Francesc Fabregat, s'ha plantejat portar un format similar a properes festes de la ciutat. Possiblement no a aquestes festes de la Mercè, perquè tot ja està molt organitzat, però sí que potser en d'altres.

- Des d'Adifolk heu notat algun canvi d'actitud en els nous responsables de cultura popular de l'Ajuntament de Barcelona?

- Sí, han vist que els grups de cultura popular són capaços d'arribar a la dimensió d'espectacle, i que no cal complementar-los amb cap grup professional, sinó que aquest pot coordinar els amateurs i donar un resultat excel·lent. L'anterior equip de govern havia tractat la cultura popular catalana com els pobrissons de la cultura, i ara passa a ser la singularitat del país. És un gran canvi d'actitud.

- Els propis indignats van escridassar els Gegants del Pi acusant-los de cobrar 1.000 euros per geganter i sortida...

- És que no es coneix la realitat de la cultura popular. Els grans mitjans tampoc no fan un seguiment de la cultura popular, que sempre ha estat el parent pobre. Només s'ha de veure TV3 i Catalunya Ràdio a quina hora ho programa... Ara bé, la culpa potser no és només de TV3, sinó també de la cultura popular, que es diu: "Ho farem igualment!" De fet, aquest és el caràcter català, que sap que està viu de per si. I com que TV3 pensa que l'activitat es farà igualment, se'n parli o no, potser pensa que no és necessari un seguiment tan especial...

- A la cultura popular també li fa falta actuar per als mitjans? És a dir, les cantates al Palau Sant Jordi de Barcelona han fet redescobrir la força de les corals, que fins llavors passava desapercebuda.

- Exactament. Estem tan acostumats a tenir-ho, que no li donem la importància que té. En canvi, quan qualsevol europeu ho veu, obre els ulls al·lucinat! A Hongria, també amb sis milions d'habitants, té un gran potencial de cultura popular, però només en l'àmbit de la música i de la tradició zíngara. Aquí, per contra, tenim corals, gegants, castellers, correfocs, bestiari, trabucaires, sardanes... És tan extraordinària la diversitat de cultura popular que tenim, que triaries i triaries, i no te l'acabaries.

Assaig de la sardana enlairada a 50 metres d'alçada. Foto: Adifolk