No m'he pogut treure aquesta frase del cap llegint Aires (Airs), de Philippe Jaccotet, traduïda de nou esplèndidament per Antoni Clapés, que han publicat aquest setembre Cafè Central i Eumo Editorial en una de les col·leccions de referència de la poesia a casa nostra, Jardins de Samaracanda. Perquè, per bé que en els versos d'aquest volum s'hi pot veure clarament reflectida la influència minimalista o esssencialista del haiku japonès –que, segons ens informa l'editor i traductor en les seves paraules liminars, el poeta descobreix després d'haver enllestit els seus poemaris anteriors, Élements d'un sogne i L'Obscurité– el primer que fa Jaccottet, en retre'ls homenatge, és renunciar (o, més exactament, superar) la seva rígida estructura.
Dels haikus, recull la força colossal de la seva simplicitat, de dir més breu i despullat, més puntillista, però adaptant-lo a la seva veu poètica, a la seva necessitat expressiva interior; una necessitat expressiva que sembla incompatible (o, si més no, difícilment ajustable) amb cada vers en concret. És possible que l'estructura rígida, quasi inflexible –hieràtica, per dir-ho com l'autor de L'Après-midi d'un faune– del haiku (o de la tanka) li hauria pogut servir per a alguns dels poemes del recull, però no per a tots.
Llegint-lo, fa la impressió que per expressar el que volia expressar li era imprescindible una llibertat creativa i compositiva completa; que cada vers en particular havia de plasmar-se damunt el paper amb l'estructura que més i millor li convenia, sense sotmetre's a cap limitació ni restricció de cap tipus. Que cada vers li dictava la seva configuració pròpia, consubstancial al seu dir; la forma que corresponia, exactament i intransferible, al seu fons, al seu dir. I és aquesta, segons el meu parer, una de les majors vàlues del poemari: que l'escriptura poètica essencial, nua, reduïda a la seva mínima expressió lluu –o, almenys, pot lluir– encara més si la seva plasmació escrita o textual esdevé, al seu torn, essencial, nua, despullada per complet de qualsevol possible engavanyament formal.
Des d'aquesta òptica, el text de Joubert que encapçala el poemari assoleix una (doble) significació encara més precisa: si “La nostra vida és vent teixit”, la poesia que assagi de copsar-la, de caçar al vol aquest “vent teixit” ha de compondre's, també, damunt del “vent teixit” de les paraules; d'un “vent teixit” que mai no bufa igual i que, en conseqüència, tampoc no es pot reflectir d'una sola, única, manera.
Antoni Clapés, traductor al català de Philippe Jaccottet, amb un exemplar de l'anterior obra traduïda, «L'ignorant» Foto: Esteve Plantada
Una descripció de l'instant
Els poemes d'Aires, com s'esdevé amb els haikus i les tankes, descriuen –o, més aviat, esbossen o dibuixen, com petites estampes fetes de paraules– sobretot l'instant: aquell conjunt d'instants, únics, individuals, incomparables que, per al·luvió, acabem composant la imatge d'una realitat. D'una realitat, però, que tan sols és copsable mitjançant una suma o acumulació prèvia de totes i cadascuna de les sensacions o impressions que desvetllen en nosaltres els instants que s'hi reflecteixen. Mitjançant, doncs, de l'assimilació, individual i individualitzada, de cada instant, de cada “vent teixit” en paraules particular.
Cada vers no és una part de la imatge general del poemari –i, per tant, del món (o, alhora, de la part del món)– sencer, sinó que és una imatge –una estampa, un quadre o una composició musical, si ho preferim– per ell sol. El llibre, doncs, no és un gran quadre, composat per múltiples peces que s'han d'anar encaixant a fi d'obtenir, al final, una imatge general, sinó un quadre de quadres: un quadre (superior) fet per superposició de les successives imatges. No dibuixa un paisatge, sinó un paisatge de paisatges: un món. El món que veu, i que assaja de transmetre teixint paraules damunt el paper, el poeta.
I, precisament per aquesta raó, perquè cada vers és una petita, insubstituïble, imatge del món en ell mateix, fóra tan desassenyat com contraproduent provar de dir –no diguem, ja d'explicar– el significat ni del poemari ni de cada vers en particular. Si Jaccottet s'allibera de qualsevol forma o convenció, si s'atansa al més essencial, si se serveix d'una poesia breu, concisa i despullada, és perquè vol alliberar, a la seva vegada, el lector; és perquè vol perquè vol acabar amb la (absurditat de la) poesia de lectura única o unívoca; és perquè vol que sigui cada lector, individualment, qui en faci la seva lectura; perquè vol que el lector recreï al seu interior, mitjançant les seves emocions –tan intransferibles com la veu poètica de l'autor– que les sensacions que ell ha maldat per transmetre a través de la seva poesia.
Una poesia bastida damunt de “no gaire res”, “lleugera”, “insegura de durar”, que sap que recórrer el món és, per damunt de tot, esguardar-lo, és deixar vagar la mirada, és mirar-ho tot amb ulls d'infant, és “celebrar una polseguera il·luminada”; que ha aprés, tot caminant, que més és menys –“penjolls més pesants / com menys roba ornen”–; que per entendre el món (i entendre's) “cal que el temps em fecundi”, que cal “ajuntar totes les coses / en el clos”; que l'art més alta i depurada és aquella “que esquinça, que afina”. Si voleu que el món –exterior, però sobretot interior– se us il·lumini, llegiu (amb el cor a la mà, els sentits ben alerta i la ment ben esbatanada) Aires, aquesta petita gran joia poètica.
