Que oportú que ara arribi un director com Yorgos Lanthimos, de la mà del guionista Tony McNamara —dos homes, no creieu que se m’escapa la ironia— amb Poor Things, la seva versió moderna de Shelley que tanca la porta als nassos d’aquests pensaments sexistes. Que oportú que arribi Emma Stone, atacant amb ferocitat un paper que indubtablement la durà al seu segon Oscar —dos premis de l’Acadèmia, i això que només té 35 anys— i que l’erigirà, evidentment, en una icona absolutament feminista. Mary Shelley n’estaria orgullosa.
En un reguitzell de plans que són quadros, enquadrats amb un ull de peix que contrasta la temàtica opressiva amb la llibertat que anhela la protagonista, Lanthimos explica la història de la Bella, el resultat d’un experiment científic d’un metge massa avançat al seu temps (Willem Dafoe, en un altre rol que cementa la seva capacitat actoral, com si encara algú en tingués dubtes) i el seu anhel per descobrir el món. Un món fascinant, ple d’aventures, que aviat es veurà corromput per l’avarícia d’un home (Mark Ruffalo, que ja dorm amb la nominació a l’Oscar a la butxaca) que s’aprofita de la seva innocència i la seva bondat pels seus propis fins. I a partir d’aquí, la Frankenstein feminista que Lanthimos i Stone creen, en un tàndem director-protagonista que impera sobre el film per sobre de tota la resta, s’apodera del seu cos, el seu cervell, i el món. No és un missatge especialment metafòric —no s’ha d’escarbar gaire per veure que milers d’incels l’atacaran per tractat feminista, adoctrinament, i l’anomenada “agenda”. O potser tindran una mica més de misericòrdia que amb Barbie simplement perquè qui firma la pel·lícula és un home.
O sigui que sí, la pel·lícula és òbvia en el seu missatge. També és reincident. El personatge de Ruffalo és un ploramiques obsessiu, un xuloputes que es creu el rei del mambo, un tronista, un d’aquells Youtubers que donen lliçons sobre com han de ser les dones i com lligar-se-les perquè estiguin a la teva absoluta mercè com a raça superior i dominant. Hi ha ecos de grooming, d’aquells que només se senten atrets per la innocència i la infantilesa de les dones, perquè els fa por, pànic, que una espècie que consideren inferior tingui no només pensaments propis, sinó que s’atreveixi a compartir-los, a viure d’acord amb ells, i a qüestionar i disputar una autoritat que només té una rellevància històrica. I com el Ken de Barbie, la ridiculització és una exageració potser poc creativa i excessiva, però necessària precisament per la reacció que, indubtablement, la mateixa interpretació generarà.
Stone és impassible, cruel, i implacable en el seu menyspreu, sempre recobert per la fascinació, la imaginació, i la curiositat que li provoca tot el que l’envolta. Modera perfectament l’actuació i balanceja la inexperiència del seu personatge amb la duresa de la seva naturalesa, amb la força de la seva personalitat —que s’està creant ella mateixa, i no pas el seu creador, o els seus amants, o qualsevol altre ésser que l’envolti. S’apodera del seu cos com a personatge i com a actriu —una arma perfilada i tan ben utilitzada, en una actuació tan exigent a nivell corporal, que sembla impossible que l’Acadèmia no caigui irremeiablement rendida als seus peus. És l’estrella indiscutible —el paper i la pel·lícula estan escrits per ella, i n’aprofita cada racó.
Lanthimos acaba sent-ne gairebé l’espectador admirat, encarregat de posar la càmera a lloc per capturar la seva brillantor i la seva intel·ligència interpretativa en plans estètics plens de significats que la serveixen únicament i exclusiva a ella. Li ofereix el millor pedestal, amb prou espai per recórrer i per omplir sense límits. Presumeix d’ella davant de tot el món, amb l’admiració i l’estima que va més enllà d’una musa. I la confiança mútua del tàndem és imprescindible per una obra tan despullada, en tots els sentits.
Amb tot, Poor Things és una pel·lícula superba, que personalment es col·loca en el top 1 del rànquing de pel·lícules de l’autor —i potser, amb el temps, també en el rànquing de pel·lícules d’Emma Stone. I quan, al març, l’Acadèmia de Hollywood es vesteixi de gala —si la vaga dels actors ho permet— em vestiré amb les meves pròpies gales per reivindicar la feina d’Stone. I la seva victòria serà, emocionalment, plenament compartida.
