Si en finalitzar la primera de les crítiques corresponents a l'esmentada trilogia (la de Le Nozze di Figaro) li haguessin dit a aquest crític que acabaria realitzant una crítica en positiu del muntatge com la que és a punt d'oferir, hagués pensat que això només seria possible si algun miracle succeïa. No és tampoc que hagi succeït cap miracle, però resulta evident que el projecte de l'esmentada trilogia signada escènicament per Ivan Alexandre i musicalment per Marc Minkowski ha anat, com ja vam dir a propòsit del Don Giovanni, madurant i creixent artísticament.
Marc Minkowski, un mozartià de cap a peus, ha sabut donar al conjunt orquestral un vigor i vitalitats que, òbviament, han tirat pel terra els estereotips orquestrals que, massa em sembla, encara hi ha en l'imaginari de molts afeccionats i colegues a propòsit de com ha o hauria de sonar Mozart. És evident que els plantejaments musicals de la producció cerquen moltíssim més les afinitats d'aquesta trilogia amb els elements teatrals i això ha portat a la configuració d'un cast de cantants que ha sorprès.
Ha sorprès, així, l'elecció d'alguns solistes vocals que, si bé obeïen al concepte dramatúrgico-musical proposat pel binomi Alexandre & Minkowski, han mostrat una prestació interpretativa que ha deixat una mica en fora de joc al liceisme de sempre. Han estat, a més, veus que funcionen molt millor en teatres petits com ho poden ser els de Versalles i Bordeus, dos dels indrets que acolliran aquesta mateixa producció, però no en un teatre de més de 2.000 localitats. Aquesta constatació, però, no treu que en algun cas s'hi hagi afegit alguna veu d'un nivell per sota del desitjable per a un teatre com ho és el Liceu i, sobretot, on el respectable ha pagat el preu d'unes localitats que disten molt d'allò assequible i popular.
Si l'adaptació de l'escenografia, pensada originalment per a un teatre petit com ho és l'històric teatre suec de Drottingholm, precisament un espai d'on van sortir els primers enregistraments de les òperes mozartianes amb criteris històrics de la mà d'Arnold Östman, ha estat un problema, no menys ha estat la paradoxa que, com a contraprestació, s'hagi decidit utilitzar una orquestra més aviat gran com ho ha estat una orquestra on la seva secció de cordes estava formada per 31 professors (a l'esmentat Drottingholm s'acostuma a fer amb una secció de dinou) i no utilitzar trompes i trompetes naturals que, sens dubte, haguessin donat uns colors orquestrals que s'haguessin ajustat millor al frenesí que, innegablement, s'ha entregat Marc Minkowsli en a cos i ànima al projecte. Dins i fora de l'escenari en haver, fins i tot, realitzat declaracions defensant a capa i espasa el projecte signat musicalment per ell mateix i escènicament pel seu company sentimental Ivan Alexandre.
Vam assistir, dijous, a una de les funcions on més canvis de totes les representacions va haver-hi sobre el cast previst a causa dels brots de Covid. Iulia Maria Dan va ser Fiordiligi, Arianna Venditelli va debutar en el paper de Dorabella des d'un faristol en el lateral mentre Anna Ponces feia la coreografia i Florian Sempey va substituir Robert Gleadow com a Guglielmo. Malgrat tots aquests canvis, seria faltar a la veritat si diguéssim que vam assistir a una funció desangelada i mancada d'interès. Una vegada més, els recitatius de la fortepianista, com també la seva realització del baix continu, Maria Shabashova va fer les delícies i no diguem l'extraordinària interpretació de Venditelli en aquest debut força anòmal.
Però, per sobre de tot, després d'haver tingut l'oportunitat d'escoltar successivament els tres títols mozartians, som endinsats en aquest misteri de sublimitat i creació artística majors anomenada Wolfgang Amadeus Mozart. Escoltar un obra com el Così, després d'haver escoltat dos dies abans les seves precedents de Le Nozze i Don Giovanni i tot pensant que aquesta obra va ser estrenada pel compositor un dia abans de complir els seus 34 anys d'edat porta a una perplexitat que tira pel terra qualsevol esquema del que és la creació artística.
L'última òpera de la trilogia Da Ponte & Mozart. Foto: Gran Teatre del Liceu
Per si això fos poc, i com ha escrit encertadament Miquel de Palol, acostar-se a Così és fer-ho amb "l’òpera més audaç i rica de matisos de Mozart, la més tancada i perfecta, més enlairada en simetries i miratges, en repeticions analògiques i autoretorns" i on, al cap i a la fi, hi localitzem una immensa indagació i reflexió del que és la veritat de l'amor. I aquesta veritat va ser tractada amb un llenguatge musical on Minkowski ens el va aproximat tot tenint en compte escrupulosament l'essència de Così: el Mozart tardorenc, el Mozart que sembla intuir una fi pròxima.
Polèmiques al marge, la lliçó de la trilogia Da Ponte & Mozart signada per Alexander & Minkowski és clara: Mozart sempre s'imposa i guanya una batalla per endinsar-nos, així, ja no només en els misteris de la temàtica de la trilogia, sinó també en els conceptes d'interpretació i hermenèutica del que és, pot o hauria de ser Mozart al segle XXI. Lluny del dogmatisme amb el que alguns han despatxat aquesta producció i reconeixent obertament el sotasignant que l'inici de Le Nozze li va ser un xic decebedor, no és menys veritat que la maduresa i saviesa de Minkowski ha fet el seu camí i ha convertit aquesta trilogia en una experiència que podrem recordar força temps.
Si més no per a la creació d'un debat cultural que, perfectament, podríem batejar amb una pregunta: Què és Mozart?. I això, massa em sembla, és el que més importa.
[despiece]
W.A.Mozart: Così fan tutte
ProduccioÌ Drottningholms Slottsteater
Direcció d'escena: Ivan Alexandre; Antoine Fontaine (escenografia i vestuari)
HaÌŠkan Mayer (coreografia)
Iulia Maria Dan (Fiordiligi), Arianna Venditelli (Dorabella), James Ley (Ferrando), Florian
Sempey (Guglielmo), Miriam Albano (Despina i Alexandre Duhanel (Don Alfonso)
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu.
Direcció musical: Marc Minkowski.
Gran Teatre del Liceu, dijous, 21 d'abril de 2022.[/despiece]
