Com serien els jugadors del Futbol Club Barcelona a través de les sèries? Quines produccions televisives se semblarien a tota la plantilla blaugrana que està a punt de guanyar la Lliga? Hem intentat respondre a aquestes preguntes a través de les nostres capacitats, emulant els famosos 1x1 esportius que es realitzen per analitzar el joc dels futbolistes després d'un partit important. Deixant de banda les nostres passions futbolístiques, ens hem centrat en la nostra especialitat: la crítica.

L'1x1 de les sèries dels jugadors del Barça

No és una descripció literal de quina sèrie veu cadascú dels integrants de la plantilla del Barça, però fem l'exercici de relacionar els jugadors amb la trama, la descripció i l'essència de diverses sèries que els encaixarien tant per la seva personalitat com pel seu joc:
 

• Marc-André Ter Stegen
• Ronald Araujo
• Andreas Christensen
• Jules Koundé
• Marcos Alonso
• Jordi Alba
• Sergi Roberto
• Alejandro Balde
• Eric Garcia
• Sergio Busquets
• Gavi
• Pedri
• Franck Kessié
• Frenkie De Jong
• Pablo Torre i Iñaki Peña
• Ousmane Dembélé
• Robert Lewandowski
• Ansu Fati
• Ferran Torres
• Raphinha
• Xavi Hernández

Marc-André Ter Stegen - Succession

Pots no entendre algunes de les decisions del porter alemany, ni de què parla, però és absolutament infranquejable i la caga molt poques vegades. Una espècie de Logan Roy, amb una ment freda, quadriculada i que només pensa a aturar tot el que se li posi per davant. No ha fet una altra cosa en la seva vida. Qualitat i cohesió assegurada.

Ronald Araujo - Barry

La història del futur capità del Barça és la d’un assassí letal, precís, que no falla absolutament mai i que és infranquejable en el terreny de joc davant dels adversaris més mortals i fastigosos. Ha estat absolutament excepcional, en tots els sentits, en totes les seves temporades, i quan penses que no pot superar-se, només va a millor. No se li acaba reconeixent tot el mèrit que té, tot i que cada vegada la crítica i els premis la consenteixen més. Però és, sens dubte, un pal de paller de què ha de ser i pot ser un bon producte de televisió contemporània.
[intext1]

Andreas Christensen - The last of us

La sèrie tenia detractors des dels seus inicis –no agradava als fans del videojoc, puristes com ells sols, que van muntar un Cristo perquè, com gosen els productors agafar un actor llatí per fer de Joel, i una nena que no s’adhereix als cànons estètics tradicionals per fer d’Ellie. Molts patien per si la sèrie s’esborrava en els moments més punyents i importants de la temporada. I fins i tot, se la va criticar per ser poc inspirada i anar més enllà de la proposta inicial. En la seva emissió, però, The Last Of Us ha demostrat ser una de les revelacions més brutals de la temporada, sens dubte una de les millors sèries de l’any, i una peça fonamental sense la qual el panorama televisiu perd moltíssima rellevància, estil, i qualitat.

Jules "Calma" Koundé - Euphoria

Pel que fa l’estil, la sèrie és un absolut prodigi. Cada pla té una intenció estètica molt marcada, inconfusible, que juga amb estirar les costures del que estem acostumats a veure i que genera opinions diverses. Però, més enllà del visualment atractiu, atrevit i interessant, sovint costa trobar-li una substància que et digui alguna cosa, que es reivindiqui, que faci honor a l’atreviment visual que planteja. Té capítols per emmarcar, i d’altres per oblidar. I té més relliscades de les que es pot permetre.
[intext2]

Marcos Alonso - Cobra Kai

S’ha convertit en la sèrie que et poses mentre dines. Va començar molt bé, desafiant el seu llegat i sorprenent amb el pas de torxa positiu d’una generació a l’altra. Era una sèrie recomfortant, en la que podies confiar per passar una bona estona sense patir excessivament. A mesura que avança, però, li vas trobant coses, algun error, alguna falta que fa que no sigui de les teves prioritats a l’hora de posar Netflix. Que, si la poses, és per inèrcia i per falta d’alguna cosa millor. Tot i això, compleix i va tirant endavant i renovant. El perquè, ni idea, francament. Que Netflix tampoc va sobrada de diners.

Jordi Alba - The marvelous Mrs. Maisel

Líder indiscutible de la seva posició i del seu gènere (l'humorístic, almenys la sèrie), en què durant anys va demostrar que era superior a la resta. Amb el pas de cada temporada i la marxa d'altres actors protagonistes, especialment en trames que eren molt més interessants, ha acabat perdent tanta pistonada que ja és prescindible. I ens sap molt de greu.

Sergi Roberto - Plats bruts

Tothom té un record molt concret que es guarda amb molta estima ben a prop del cor, però encara vivim d'aquella nostàlgia absoluta i del que va significar per nosaltres. El seu moment de glòria fa temps que ha passat, però ens el sentim nostre, el volem al nostre costat perquè ens entén, ens parla com ens agrada i perquè el català, fa temps que ha deixat de ser una presència amb cara i ulls.

Eric Garcia - Elite (temp. 4)

Al principi ens va fer gràcia. El vèiem jove, un actor jove en una altra plataforma (qui diu Netflix diu el City) i ens vam creure que seria així per sempre. Passen els episodis i ens esgarrifem. Només hi creuen els que són apassionats del gènere adolescent i no aspiren a un drama majúscul o complex. És innecessari allargar l'agonia, però podria funcionar si es reconduís la situació. Quedar-se igual, que és el que està passant, no agrada a ningú.

Alejandro Balde - The Bear

És una de les revelacions d’aquest any, sobretot pel seu ritme vertiginosament ràpid i accelerat. Cada seqüència és un frenesí nerviós de canvis de ritme, diàlegs picadíssims i moviments de càmera que costen de seguir sense patir un atac de cor. És pura adrenalina i té un talent innat que es pot explotar encara més si li deixen lloc per créixer. Ara potser encara és jove i li queden metres per recórrer per estar tan ben valorada com es mereix, però uns quants premis i una mica de protagonisme en el calendari seriòfil dels pròxims anys la faran posicionar com li cal als rànquings històrics.

Sergio Busquets - Grey's Anatomy

Un clàssic que t’estimes per tot el que t’ha donat en temporades anteriors, i perquè et recorda nostàlgicament una època en què eres més jove, tenies menys arrugues, i Manel encara treia disc. La van renovant tot i que ningú sap ben bé perquè, perquè fa la sensació que el seu moment de glòria ja ha passat. De tant en tant, però, i fruit de la necessitat de retrobar-te amb el teu passat gloriós, hi tornes, i et sorprèn perquè encara té algun cop bo amagat.

Gavi - Moon knight

Arriba tard a una generació de superherois que està completament de baixada. El problema, també, és que aterra amb qualitat, ganes de demostrar que és un personatge principal i que té molt a dir. Cara de bon nen, carismàtic dins i fora del camp (de la pantalla) però que quan arriben els problemes... es transforma. Ho ataca tot, amb de les armes de les que disposa, o literalment el seu cos, i després torna a la normalitat.

Pedri - Andor

La sèrie de Star Wars va arribar sense fer massa soroll, sense generar massa expectatives entre el públic, que havia menystingut la pel·lícula d’on provenia, Rogue One. I, encara pitjor, envoltada d’un panorama absolutament desolador on les sèries de la marca que l’havien precedit eren preocupantment fluixes. Ho tenia tot en contra, i encara així ha tingut el valor de demostrar ser un diamant en mig del desastre. És pura màgia, ordre, tranquil·litat. La demostració que si es fan les coses amb cura, dedicació, seny i cap es pot aconseguir marcar la diferència i convertir-se en un referent a seguir per les altres sèries companyes. I amb qualitat de sobres. Això sí, sovint has de tenir paciència i esperar per veure’n novetats

Franck Kessié - The Mandalorian

En un principi ens il·lusionava imaginar-lo en el nostre esquema. Va arribar i tot va ser poderós, físic, moltes emocions i ens ho vam creure. Al final, ha quedat en un rendiment correcte, de tant en tant amb algun capítol sorprenentment bo i d'altres per oblidar. És sorprenent com ens importa tan poc una nova temporada. Si renova ni n'adonarem. Com amb la sèrie Disney.

Frenkie De Jong - Better Call Saul

Durant les seves primeres temporades se la va ignorar i fins i tot menysprear, perquè les comparacions sempre són odioses i semblava que no s’acabava de consolidar per fer el que se li demanava, potser injustament: ser la substituta de la seva predecessora directa, Breaking Bad. Amb el temps, però, i una confiança en el lideratge del projecte, s’ha convertit en una obra indispensable que no només s’ha reivindicat per la seva qualitat individual, sinó que a sobre ha ajudat a fer aguantar millor la seva companya.

Pablo Torre i Iñaki Peña - Masters of air

Joventut i grans noms que han tingut moments de qualitat en altres produccions, però que encara no sabem per on sortiran. La nova sèrie de Steven Spielberg i de Tom Hanks (tercera que produiran després de Band of Brothers i The Pacific) és l'analogia perfecta del protagonisme de joves dels quals encara no hem vist prou minuts, però que té tota la pinta que serà una absoluta bomba.

Ousmane Dembélé - House of the Dragon

Si no fos perquè sovint has d’esperar 300 anys fins a tornar a veure’n un capítol, i en el temps d’espera se t’oblida tot el que venia abans, seria una de les sèries més comentades a totes hores. Perquè, de qualitat no li’n falta, i ho ha demostrat en nombroses ocasions. A més, té la capacitat de sorprendre’t amb girs de guió molt ben executats i, amb una mica de constància, es podria col·locar tranquil·lament entre les millors de la història.  

Robert Lewandowski - Babylon Berlin

No ens enganyarem. És tota una llegenda. Tothom la coneix, tothom diu que l'ha vista, a tothom li ha agradat. A Alemanya és pràcticament una producció divina, intocable, i amb un èxit absolutament escandalós. És travessar la frontera i ens han començat a agafar dubtes si realment tot això que es deia d'ell només és aplicable en territori germànic. No posem en dubte ni de bon tros la seva qualitat. És immensa. Però a vegades no tot funciona a tot arreu.

Ansu Fati - Fleishman is in trouble

La sèrie explica la història d’un jove metge de Nova York, acabat de divorciar, que té problemes per gestionar les seves relacions familiars i que se sent impotent per haver de demostrar –fallidament– que la seva feina té rellevància i és digna d’elogi en un entorn on tothom sembla més bo que ell. Anava a expandir en la descripció, però crec que amb això ja està tot dit, la veritat.

Ferran Torres - The rings of the power

Ens feia pensar en temps millors, ens comparàvem amb altres produccions perfectes (qui diu ESDLA diu el Manchester City) i ens vam deixar emportar pels cants de sirena. Prometia molt i va tenir un gran inici, però va anar perdent força i al final no ha acabat d’encaixar enlloc. Ha generat molts detractors furiosos de manera una mica injusta. Això sí, ha sortit cara de collons.

Raphinha - Loki

Se suposava que era la revolució, el nou canvi de paradigma d'una dinastia immensa que s'estava estancant una mica. Que si seria molt ofensiva, molt atacant, amb un protagonisme escandalós i que ja veuríem: entre tots, acabaríem aplaudint-la sense miraments. Què ha passat? Ha acabat sent més suau del que esperàvem, amb episodis fluixos i, decididament, el que ens introduïa tampoc era res de l'altre món. I fa molta mandra una segona temporada.

Xavi Hernández - Shrinking

Va arribar amb expectatives altes per un passat genial (escrita pels de Ted Lasso i protagonitzada per Harrison Ford) i de moment va tirant amb bones sensacions, pel nom i perquè la plataforma en la qual està és un segur de vida. Amb sort, a final temporada potser s’emporta algun premi. Optimista de mena i confia en certs actors secundaris que fan feredat.

[plantillavirals]