El temps, d’una manera o altra, és sempre present en l’obra de Ramon Solsona (Barcelona, 1950). Ho torna a ser a El carrer de la xocolata (Proa), on l’escriptor recupera els anys de la seva infantesa, en una dècada tan ombrívola com la dels anys 50, però que ell rememora amb records familiars i un bri d’humor que la fan una bona crònica sentimental. 

Amb una producció literària que inclou títols com L’home de la maleta o Temps enrere, Solsona ha estat guardonat amb premis com el Sant Jordi, el de Crítica Serra d’Or i el Prudenci Bertrana. En aquesta conversa a la llibreria Ona, repassa alguns episodis familiars i ens parla de la seva creació i d’algunes coses més. 

Diu en l’inici del llibre que la gent de la seva generació "a pesar de tot, han sortit bastant normals".
És la dedicatòria! El dedico a la gent de la nostra generació, perquè teníem tots els números per sortir guerxos. Perquè el franquisme, aquell catolicisme embafador, la misèria de la postguerra, la mala alimentació, les escoles, en general, amb un sistema escolar nefast, portava molta penúria. Aleshores, crec que dins de tot... 

Hagués pogut sortir pitjor.
I tant! Hem sortit normalets. 

El temps o el pas del temps torna a ser un tema central en una obra seva.
Sí, hi ha dos temes que tracto sempre. Un és la família i l'altre el temps. La família és un tema literari des de la tragèdia grega. No perquè la família sigui un niu d'escurçons, o bé un pastís ple de nata i felicitat. Hi ha de tot, però la família dona tant de sí que és un filó inexhaurible. Aprofito per dir que molta gent m’ha preguntat si he escrit això perquè ho llegeixi la gent de la meva generació. Home, la gent de la meva generació s'hi trobarà reflectida, segur, però ho he escrit per tothom. Perquè tothom a la seva família hi té oncles, tiets, avis, besavis, que són singulars, per qualsevol motiu, i m'agradaria que tothom que ho llegeixi es retrobi en els records. 

I l’altre tema és el temps.
Efectivament. A l’anterior llibre, Temps enrere, hi ha un treball sobre el pas del temps reflectit literàriament. Aquí no, aquí és només el pas del temps. A l'últim capítol hi ha tota la cloenda d'intencions, de sentiments, de reconeixements, respecte tots els que ens han precedit. M’adono els quatre germans venim de quatre avis de punts geogràfics diferents, de la Catalunya emigrada interior. Que fa cap allò clàssic, de la muntanya al pla, del camp a la fàbrica i de la ciutat petita a la ciutat gran. Nosaltres l'hem fet, aquest recorregut. I al pas del temps, vas veient d'on venim, en quines condicions i com hem arribat fins aquí. En Joan Lluís Bozzo, en l’acte de presentació als Lluïsos, em va dir que era una mica una mena de crònica sentimental com la que va fer Vázquez Montalbán sobre els anys 40. Jo la faig dels anys 50. 

La memòria també són els objectes.
Home! Mira, hi ha unes quantes coses que tenen un poder d'evocació, que són el menjar, les olors, les cançons, la música, allò que et recorda. Un objecte que abans era d'ús quotidià, la màquina de flitar. El flit, mare de Déu, tothom flitava amb aquelles manxes que servien per matar mosquits o per fer d'ambientador en els cines. A mi m'agrada definir-me d'una manera molt clara. Som una generació pretelevisiva. Abans de la televisió, què hi havia? Hi havia els TBO, hi havia molta ràdio. Nosaltres hem vist com no només arribava la tele, també arribaven objectes. La nostra generació recorda perfectament com va entrar la primera màquina de rentar a casa. Per les dones, la màquina de rentar i la nevera elèctrica eren uns avenços extraordinaris. Jo crec que la culminació d'aquest petit progrés és el 600. 

Un capítol es titula Cotxes de quatre rodes. 
Sí. Algú dirà, home, això és una tautologia. No, no. N’hi havia de 3 rodes, sí. Més d'un. El més icònic era el biscúter. Aquest biscúter que no tenia costats, que jo ho he vist, eh? No tenia marxa enrere, però era molt fàcil fer la marxa enrere. S'agafava per davant, amb les mans, s'aixecava i donava la volta. El primer va ser el biscúter. Uns coneguts que en tenien un em van explicar que un dia es va punxar una roda, no tenien gat i una dona surt, aixeca el cotxe i, mentrestant, van poder canviar la roda. 

He viscut la fe íntima viscuda a casa i alhora la imposició d'unes martingales infames als nens on tot era pecat

Es refereix al llibre a mons que han viscut una transformació enorme, com el fet religiós, que abans ho empeltava tot.
Encara vaig agafar una cosa que surt aquí, que és la campanya del rosari en família del padre Peyton. Aquí caldria distingir dues coses diferents. Una és la devolució popular tradicional de sempre, que a casa nostra es veia pels quatre costats. Els quatre avis podien haver estat una família de menja-capellans, però era al revés, era una família molt de missa. L’altra és la imposició de la dictadura amb el nacionalcatolicisme, que, a més, era tota en castellà i suposava un tràgala tremendo. He viscut les dues coses, la fe viscuda, íntima, a casa, i la imposició d'unes martingales infames als nens, on tot era pecat, exercicis espirituals… 

No sé si és de l'any del Congrés Eucarístic, però hi ha una foto d’aquells anys a l'estadi de Montjuïc, amb l'ordenació de 800 capellans alhora. Crida molt l'atenció el moment en què s'estiren a terra de l'altar. Impressiona. Comparem-ho amb avui. No hi ha capellans. Abans en sobraven. Quan dic que a casa es vivia una fe íntima, cal pensar que havien viscut la guerra. Per la gent que tenia sentiments religiosos, la guerra va ser horrorosa perquè de cop i volta veien prohibides les expressions religioses, i els capellans eren perseguits i morts com a conills. 

El seu pare va fer la guerra.
No només va fer la guerra, sinó que, com tants catalans de l'exèrcit republicà, després va ser castigat a fer una mili de tres anys o més. D’això no se'n parla prou. Els van robar la joventut. Tres anys de guerra i tres de mili. Però el pare no en parlava. En canvi, la mare sí que en parlava, de tot. Li agradava molt viure la situació política i entendre com anaven les coses, i els records de la guerra li eren molt vius. Vivia davant de Sant Josep de la Muntanya i recordava quan la van cremar i tot el carrer, que fa pujada, regalimava la cera fosa dels exvots. A casa seva van acollir les monges que fugien esperitades. Un altre record que explico és com, després d’un bombardeig a Barcelona, va anar caminant amb el seu pare des de la plaça Urquinaona fins a Lesseps per dins del túnel del metro. 

Diu en el llibre que no vol recordar l'Oración de la mañana que els feien resar cada matí.
No, no te la diré.

Per què? 
Perquè és molt fatxa… San Fernando, patrón de la juventud española, nos ayuda a mantenernos fieles a nuestros ideales por una España mejor. Aquest és el tros final. Cada dia ens feien formar a l'institut. Formava part de l'educació que intentaven imposar els franquistes en un institut que tenia un director falangista. Un tipus a qui després vaig localitzar, ja amb la democràcia, al final d’una llista electoral falangista... Aquests tipus que van tenir 0 vots eren els qui tenien la paella pel mànec. Ara, també hi havia professors bons. I, en general, hi havia un ambient més liberal del que patien els amics que anaven a la Salle o als Escolapis. I ja no diguem a escoles de monges. 

Malgrat tot això, diria que la seva infància va ser feliç?
Esclar que sí. Em sabia els himnes de la Falange perquè ens els feien aprendre, però als nens ens era igual. Els himnes t'entren per una orella i surten per l’altra, amb unes paraules raríssimes que no tens ni idea del que diuen. El que volíem era jugar. 

Al pare el van obligar a assistir a l'afusellament d'un desertor i crec que això el va traumatitzar de per vida 

Deia que al pare no li agradava recordar, però un dia els va explicar un episodi que el va deixar marcat.
Sí. Ja de molt gran, el meu germà Carles va aconseguir que expliqués la retirada, quan el van enviar a vigilar uns quants presos que van acabar escapant-se, perquè els vigilants es van adormir. El van obligar a presenciar l’afusellament d’un desertor i això crec que el va traumatitzar de per vida. Potser no se n’acabaven de refiar perquè era suspecte de dretanisme o de catolicisme, potser perquè a la primera crida al front es va amagar fins que va haver una amnistia. No ho sé. Però això el va traumatitzar. Quan ho explicava, el pare es trencava. 

En el llibre diu que haver tancat en fals la dictadura ha alimentat la catalanofòbia.
La Transició va ser un engany. Una transició "modèlica" que va admirar el món… Una aixecada de camisa tremenda. La prova és que al franquisme se'l va respectar tant que subsisteix en la infraestructura de la policia, dels jutges, de tot el que és l'estat profund. A Portugal, cada 25 d'abril celebren el dia de la caiguda de la dictadura. Aquí es va acabar la dictadura i comença la democràcia. Quin dia? Per això s'han inventat el dia de la Constitució, però la Constitució es va fer a punta de baioneta. Estem pagant no haver fet taula rasa amb la magistratura, amb el funcionariat, amb la policia. Ho estem pagant i ho estem patint. 

Després d'haver viscut i mastegat el franquisme, què pensa quan veu que, segons estudis i enquestes, una franja dels joves troba bé una dictadura?
Aquest és un tema molt profund i preocupant. Jo l'únic que puc dir és que la gent de la meva generació no ens imaginàvem aquest retrocés, que no és un retrocés només a casa nostra, sinó aquest retrocés mundial. En aquests moments, l'home més ric del món ens fa ballar a tots. Com la mentida s'ha pogut imposar a través de mitjans democràtics. 

Les noves tecnologies, les xarxes socials i el fet que sigui cada cop més difícil trobar temps per a la reflexió pot ajudar al triomf d’algunes monstruositats?
Sí, sí. Jo feia molt de temps que em preguntava una cosa. Als anys 30, quan la ràdio, la publicitat, el cinema i els mitjans experimenten una expansió enorme, és quan el feixisme aconsegueix manipular les masses a través d'aquests mitjans. D’alguna manera se'ls apropia. És a dir, el feixisme, com el falangisme, sense la ràdio i els mitjans de comunicació que havien crescut exponencialment, no haurien agafat tant d’abast. Això em feia preguntar què és el que totes aquestes tecnologies digitals poden acabar generant. Ara ja ho sabem. Totes les xarxes, tota la tecnologia, crea un estat d'immediatesa ràpid, en què no cal reflexionar. Aquesta manipulació dels mitjans, com la que va afavorir el nazisme, el feixisme o el falangisme, està demostrant que pot generar una manipulació molt semblant. El paral·lelisme posa la pell de gallina. 

Ho trobo una reflexió molt interessant.
A mi no m'agrada parlar dels joves, perquè quan parlem dels joves ens estem equivocant. Hi ha gent magnífica i són el futur. Crec molt en la joventut, però és cert que hi ha totes unes franges de població de totes les edats que ja no pensen, que ja no ho necessiten. 

En aquest sentit, un llibre com el seu pot llegir-se com un antídot contra això.
Però és molt humil aquest llibre. Diu coses, però en petites dosis, Si pot contribuir a que la gent prengui consciència d’on venim i tot el que falta per anar endavant, me n'alegraré.