A l'equip de la cantant catalana hi ha Marta Ros, una jove coreògrafa i ballarina de la Roca del Vallès que es va formar en dansa contemporània a l'Espai d'Arts de Roca Umbert i que ara viu a Madrid. En aquesta entrevista amb NacióDigital, parla de com van viure la final amb una posada en escena que parla de llibertat, empoderament i bellesa.
-No van poder guanyar el Benidorm Fest. Com ho porten?
-El que ens afecta més és que ens trobem a faltar. Coses senzilles com llevar-te i anar a picar la porta de l'habitació de la gent de l'equip per poder anar a esmorzar junts. Hi ha hagut molt ressò i se n'ha parlat. Nosaltres estem molt contents. Hem passat una barreja d'emocions en uns dies molt intensos. Però em quedo amb la sensació tan bonica de tot el que hem fet.
-Amb quines sensacions van arribar a la final?
-Al 100%, sobretot a l'acabar la primera semifinal. Al principi ens arribaven comentaris d'amics i coneguts, però després de primera semifinal també ens arribava el feedback de gent que no coneixíem de res.
-Quina valoració fa de tot plegat?
-Mai havia viscut l'experiència d'un programa de televisió. Va ser intens. Sí que és cert que a l'escalfament vaig viure l'expectativa que hi havia i vaig notar la pressió que teníem de fer-ho bé. Potser vaig gaudir més de la primera que de la segona.
-I la final?
-No guanyar va ser un xoc, no per la gent que ens deia que teníem possibilitats sinó perquè teníem moltes ganes d'anar a Torí. Però després de la pena hi ha molta alegria. Estem molt contentes amb nosaltres mateixes i de com hem arribat a la gent. Tot i no poder anar a Eurovisió, tenim sensació de plenitud.
-Per què?
-La idea de guanyar o no ha passat a un segon pla. El més important ha estat compartir aquesta experiència i la nostra creació i que tot plegat ha estat una gran finestra per arribar a moltes persones. I, clar, els bolos que tenim o que sortiran a partir d'ara.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=f3mZJFwcQ9c[/youtube]
-Tornem a les actuacions de la final. Com se les planteja?
-La posada en escena la vaig començar a idear fa un més i mig, quan no hi havia tanta expectació. Sempre treballo seguint el mateix sistema: escolto molt la cançó, a totes hores (riu), per anar-la coneixent, i estic oberta a idees. Altres cops tinc molta llibertat, però aquest cop la Paula -el nom real de Rigoberta Bandini- tenia les idees molt clares. Sabia que a cert minut ella volia parlar de força femenina, en un altre que entressin les coristes... és a dir, aquesta vegada va ser posar moviment a les seves paraules.
[noticiadiari]2/230105[/noticiadiari]
-Tenien por que no s'entengués?
-No ens ho havíem plantejat. Al rebre el feedback de la gent vam pensar "ai que bé, els hi ha arribat". La proposta va ser arriscada. La idea és que anem a crear bellesa i que cadascú li dona força, per això tots els membres del grup actuen d'una manera. La idea és meva, però va sortir del treball en equip als assajos. Teníem dubtes de si posar o no ballarines, perquè a l'escenari només podíem ser sis i només la banda ja són quatre persones. Al final vam decidir que la banda també ballaria. És important dir-ho, perquè l'Esteban, el Juan i la Belén no estan acostumats a ballar. Va ser un repte, també per a ells.
-Com va conèixer la Paula?
-Al teatre La Gleva, a Barcelona. Al cap d'un temps va venir a Roca Umbert per veure el tancament de residència que vaig fer. Ella encara no havia començat el seu projecte musical però va veure per primer cop la meva feina pel que fa al moviment. Sempre em deia que si acabava fent algun projecte em trucaria per la coreografia, i ho va fer per al videoclip de The fuck fuck fuck poem.
