Amb tan sols 24 anys, Rita Payés (1999, Vilassar de Mar) ha aconseguit que la seva veu s’escolti a bona part del món. Amb un estil que li costa de definir, l’artista ha tocat i cantat per tot Europa i a part de sud Amèrica, on ha tingut una excel·lent rebuda a indrets com Ciutat de Mèxic o Bogotà. Ara, i després de passar per segona vegada pel procés de la maternitat, amb un nadó de dos mesos en braços publica De camino al camino, un nou àlbum de 13 temes que, a diferència dels anteriors, ve acompanyada d’un quartet de cordes. La presentació serà el pròxim 17 de juliol al Grec Festival de Barcelona, una data que l’impressiona pel fet de tocar a casa i que després la portarà de gira de nou.
Filla de pares músics, confessa que a casa sempre ha vist com s’estudia i s’assaja, però que ningú mai l’ha obligat a seguir aquest camí, simplement s’hi ha trobat i no s’ha imaginat quin altra opció podia optar si no fos aquesta, igual que també ho ha fet el seu germà Eudald Payés o la seva parella, en Pol Batlle, amb qui col·laboren sovint i de forma mútua per l’admiració que es tenen. En aquesta conversa amb Nació, ens confessa que no li agraden massa les entrevistes, però que se sent privilegiada de tenir aquest altaveu que li permet explicar-nos què trobem en aquest darrer treball que publica i de com compaginen ella i la seva parella una feina tan exigent amb la recent maternitat i la criança de dues filles petites que s’emporten arreu d’allà on toquen.
Amb uns pares músics, intueixo que en el record de casa sempre hi ha sonat música?
No! (Riu). La gent sovint s'imagina casa nostra com si sempre estiguéssim tocant i tot bonic, però no. A casa normalment sempre hi ha algú estudiant i, això, és una de les coses que m'ha fet dedicar a la música, el fet de copiar el que estaven fent. La penya aquí està tocant? Doncs jo també! La cara visible és ma mare, però el pare és guitarrista, toca la trompeta i és professor de música a una escola municipal. A banda de ser referents vitals com qualsevol altres pares, han estat també referents musicals, sobretot, no per la música que puguin arribar a fer, sinó per com l’enfoquen. És a dir, sempre des del joc, des de voler aprendre i de seguir estudiant sempre. La música forma part del dia a dia i està incorporada com una cosa molt quotidiana i molt normal. Funciona d'ajuda, de salvavides, que al final és el que és, i ens ocupa el nostre temps valorant la sort que tenim que sigui això i no una altra cosa que no ens faci feliços. Sempre deia que no sabia molt bé què fer i, des de molt petita, que d'alguna manera he anat seguint el camí que m'ha dut cap aquí. I el meu germà també s’hi dedica! Ara ha tret el seu projecte on també hi he col·laborat.
"La música funciona d'ajuda, de salvavides"
Quin significat té per tu la música?
La música em permet conduir les emocions. Tot i que ara, en el moment en què estic opto més pel silenci, que és molt més preuat del que era abans. La música és una companyia totalment estupenda. És una cosa tan infinita, que crec que està molt bé que la nostra vida s'ocupi amb això.Hi ha molts valors de la vida que queden reflectits en la música i molt de la companyia. Et pots anar fent gran i et poden anar interessant coses diferents. La música es pot abraçar des de molts llocs, no només des de tocar-la, sinó també des de l’escolta, gaudint-la, component o centrar-te més en la part de les lletres o els instruments. És tan àmplia, que em sembla brutal tenir una petita casa aquí i poder-la anar fent gran com vulguis.
I el jazz, l'estil que et caracteritza?
Bé, això de l'estil que em caracteritza cada cop ho veig més estrany. Sí que és veritat que, d'alguna manera, ha estat casa, però sento que tot just estic en una cerca de saber a què sono. De fet, aquest disc noto que d'alguna manera també és aquesta cerca on cada cançó és del seu pare i de la seva mare. Hi ha moltes influències diferents; coses més jazzístiques i d’altres que no hi tenen res a veure. Amb el jazz és des d'on he començat, però fa temps que soc conscient que també soc cantant i potser alguna cosa més, fent una mescla de les coses que m'agraden com el jazz, bossa nova, bolero, cantautoril... Inclús hi ha coses que em recorden més al pop o al flamenc també. La música que es fa avui en dia inevitablement és fusió, igual que ho és el món on vivim, on cada vegada estem tots més barrejats.
"La música em permet conduir les emocions. Hi ha molts valors de la vida que queden reflectits en la música"
‘De Camino al Camino’ és l’àlbum que ara publiques i que constitueix una obra que se submergeix en la recerca de la bellesa de la cosa quotidiana. Què vol dir això?
Sí, ha estat com una cerca d'entendre a què puc arribar a sonar. És una barreja de totes les coses que m'agraden convertides en cançó que, d'alguna manera, he pogut fer. També és alhora una foto del moment en què he viscut, un disc que ni tan sols m'imaginava que pogués existir, perquè no pensava tenir aquestes cançons en aquest moment, però de cop, es va ajuntar tot i ha florit. És la cerca de la bellesa, perquè crec que el bonic de fer música, de fer art, de totes aquestes persones que tant admiro i que fan això, coses boniques perquè la vida sigui més bonica. Al final, ja hi ha moltes coses lletges i, si podem intentar que això sigui el més bonic possible, nosaltres tenim aquesta arma o aquesta eina que és la música. Intentar buscar la bellesa és donar-li significat.
La imatge escollida de portada se't veu amb un vestit blanc, la mirada decaiguda, un gerro a la mà i una rosa. Què ens vols dir?
És molt inesperada que sigui aquesta l’escollida, perquè ha estat bastant espontània. De fet, és una pintura que ens ha fet la Bàrbora Kysilkova, una pintora txeca increïble que la va fer a partir d'una foto de la gravació d'un dels videoclips. En ella em veig com si fos dins un conte, de pel·lícula, animada, no sé com dir-ho. Parlo d'aquest disc com si fos un conte perquè són històries que m'he muntat al cap i perquè tot el que engloba va una mica per aquí, com el conte de la vida, on cada cançó és una cosa diferent, una pel·li diferent i una historieta diferent.
Històries reals, imaginàries o quotidianes?
Són coses que beuen una mica de la quotidianitat o que d'alguna manera m'han pogut passar. La primera cançó que ja s’ha publicat és El Cervatillo, i parla del lloc on visc ara i d'un fet real que em va passar quan em vaig creuar amb un cabirol. Són coses una mica quotidianes o preocupacions de la vida, com que ens n'anem a la merda, potser? D'alguna manera, intento agafar totes aquestes inquietuds, aquestes coses que em passen per transformar-les en cançó i, si poden ser coses boniques, millor. N’hi ha que també simplement són imatges que m'imagino i que he intentat incorporar com he pogut. És difícil de descriure la música, la veritat, perquè ja es descriu ella sola.
Es descriuen les lletres, no?
No només. A vegades, voler-li donar una explicació em costa, perquè justament la faig per no haver de donar aquesta explicació.
Però t’emportaràs una satisfacció, imagino…
Sí, em dona una satisfacció pel fet de fer música com a ofici, que és molt plaent. Després pel fet de crear-la, de fer una cançó, d'inventar-la. És molt gratificant pensar i fer una melodia que, de cop, et surti una lletra que encaixi amb aquella melodia, que vulgui dir alguna cosa i que, a més, la melodia sigui prou bonica i que vagi amb uns acords que tinguin sentit. Tot plegat és molt màgic! Però no sempre obtens una satisfacció, perquè també hi ha moltes cançons que acabes i penses; quina merda! Però només el fet de fer-la i de tenir una peça és molt gratificant.
I l'últim pas que és servir-la, mostrar-la, no?
Compartir-la, sí. A vegades no és ni necessari aquest darrer pas! Però sí, si la serveixes i a la gent li agrada, és reconfortant. Sobretot, més que servir-la de cara al públic, el que sempre em produeix més nervis o em genera més satisfacció és poder-la donar als músics i que la puguin tocar, que de cop això et retorni i agafi un sentit. Algunes d'aquestes músiques del disc, per exemple, han estat pensades per qui les ha de tocar, pel grup. Quan les hi dones i realment allò sona com t’esperaves, és molt emocionant!
Acostumes a escoltar allò que t’havies imaginat?
No sempre, però ells m'ajuden a trobar allò que em fa feliç. En aquest disc, la formació és la que teníem antigament amb la meva mare, l’Elisabeth Roma, el Pol Batlle que toca la guitarra, el Juan Berbín la bateria i l'Horacio Fumero com a contrabaixista. Però també hi ha un quartet de cordes que vaig incorporar al final de la gira de ‘Como la piel’, que els he fet els arranjaments excepte una cançó. Elles són la Paula Sanz, la Marina Arrufat, la Nina Sunyer i l'Irma Bau, que m’acompanyaran als concerts i a la gira. Ara és tot un repertori nou i original, amb els arranjaments de cordes, que ho vaig tastar en aquell moment i em vaig quedar amb l'espina de seguir tocant amb elles, que és meravellós. Ha estat una espècie de repte on m'he tirat a la piscina de nou i aquí sí que hi ha hagut un treball conjunt per construir tot això. Amb les cordes, per exemple, he sentit molt aquesta satisfacció d’escriure una cosa que no n'estava gens segura i que soni bé, tot i que de per si, les cordes són instruments molt agraïts.
Amb la recent maternitat que t’acompanya, intueixo que ‘De camino al camino’ conté alguna cosa sobre les dues criatures que tens per casa?
La més petita no hi apareix, perquè encara no existia, estava dins la panxa. Però sí, aquest disc té molt de les meves filles, sense cap mena de dubte. La gran té dos anys i mig i la petita té dos mesos. Sempre havia tingut molt clar que volia tenir fills i, la veritat, és que ha vingut així. A vegades la gent ho veu com una cosa impressionant tenir fills tan d'hora, però ara em sento amb molta energia i vitalitat. Alhora, també és una bomba! És com voler viure la vida amb intensitat -que és el que he fet sempre- i que, de vegades, és un problema i d’altres una meravella, preciós i intens a parts iguals. Però crec que ho porto prou bé, amb moments de tot. Ara començaré a entendre què vol dir anar amb dues criatures. Amb una ja ho hem viscut; hem anat de gira i hem fet moltes coses, però érem dos adults per una. Ara som un adult per criatura, i això sí que és una mica friqui i bé, per trobar els moments per fer altres coses… Podríem encetar tot el meló de la vida laboral i la maternitat, el mal acompanyats que estem en aquest país. Però, bé, això ho podem deixar per un altre dia.
"La gent veu com una cosa impressionant tenir fills tan d'hora, però ara em sento amb molta energia i vitalitat"
Des del 2015 que dones a conèixer la teva música fins avui dia, amb l’èxit que arrossegues, quina diries que ha estat l’evolució més destacable que has notat o percebut?
Hi ha una evolució evident que és la compositiva. El primer disc amb ma mare tot eren versions molt estimades de cançons admirades. ‘Como la piel’ ja és un mix de versions i originals i, aquest darrer àlbum és tot original, per això és fort per mi, perquè he fet moltes cançons, però no n'he compartit tantes en el fons, és una cosa molt íntima. També crec que la situació vital m'ha fet créixer i perdre aquesta mena de vergonya que podia tenir en exposar-me així. Que la música l'hagis fet tu sempre fa una mica de vertigen, sempre pots rebre coses bones o dolentes. Algú em criticarà segur.
Que sigui un disc al 100% original, el converteix en el més personal, doncs?
Segur que sí. En realitat, tots els he sentit molt personals en el seu moment. Penso que la música que fem al final és una foto del moment i, en aquell moment, em sentia molt feliç fent aquelles versions que, de fet, m'encanten, però simplement he passat de pantalla. Aquest el sento molt personal perquè és obvi que si les composicions són teves, sempre és molt més d'un mateix, però sí que ho veig com una foto d’un moment nou, transformador, revelador, inspirador, lluitador també, no ho sé, s'engloben moltes coses que sento fortes a la vida.
"La música que fem, al final, és una foto del moment"
Sembla que estiguis descrivint la maternitat…
Potser sí, inevitablement. No hauria fet les cançons i la música que he fet com l'he fet, si no fos mare, això està claríssim. I no només pel que ha sortit, sinó per la manera de fer-ho, de trobar els moments i de tot plegat. La maternitat és una cosa i un pilar molt gran d'això. Però sí que també és veritat que tots, encara que visquis o no la maternitat, estem en constant transformació, en constant desenvolupament i en constant coneixement i aprenentatge. Al final, és com una foto de la vida. És que ja no és de la maternitat, sinó de la vida.
L'idioma hi juga un paper important per tu a l'hora de compondre o de fer música?
No m’és important l'idioma, perquè crec que surt com em surt i, al final, el missatge és el que ha de ser i la música és un llenguatge i un idioma que parla per si mateix. El que em surt moltes vegades va lligat a com m'agrada el so del llenguatge. 'De camino al camino' és en castellà perquè és una frase que dic en una cançó. També hi ha 3 cançons que són en català, que és el primer cop que he tret alguna cosa en català feta per mi. Mai en cap cas penso, vaig a fer aquesta cançó en català o en castellà, però sí que és veritat que amb el català m'ha costat molt llançar-me a escriure coses per com sona i perquè al final, d'alguna manera, és la meva llengua materna i és com em sento més despullada, d'alguna manera és com realment això passa per mi.
La majoria d'artistes, en canvi, diuen al contrari, que són incapaços de cantar o de compondre amb una llengua que no sigui la seva per no allunyar-se d’aquesta proximitat que els interpel·la a l’hora de pensar o de crear una lletra…
Sí, però hi ha aquesta part de com si li passés la pilota a la teulada de l'altre. Com si aquesta cançó pogués no ser teva.
Com una forma de fugir-ne?
Sí, per què no? A mi m'agrada, vaig a cantar això que sé que em representa, però d'alguna manera no hi ha tanta pressió cap a la persona. En català sempre et toca més la fibra perquè és el meu idioma.‘De camino a camino’tambéhi ha una cançó en anglès que està dedicada a la meva filla i, justament pensaria que hauria pogut fer-la en català, però no em va sortir així i la sento igual de sincera que si hagués estat en castellà o en xinès.
La teva veu ha sonat a bona part del món. Com és això de fer gires arreu i amb part de la família? Quina acollida reps?
Doncs és bèstia, i és cansat sobretot portant una nena de gira, però alhora també és molt guai. D'alguna manera, és viure una espècie de somni podent anar pel món fent la teva música, així més romànticament és brutal! Tothom em deia que fliparia amb el públic de Ciutat de Mèxic o de Bogotà i, efectivament, vaig flipar. Són molt càlids. De fet, a sud Amèrica era el primer cop que hi anava aquest passat 2023, però abans havíem estat de gira per tot Europa fent bolos i és veritat que el públic és més fred. Però això no vol dir que els agradi més o menys, són maneres de ser i de reaccionar.
"Visc en una espècie de somni podent anar pel món fent la meva música"
També he notat un canvi en el públic al llarg dels anys. Al principi és veritat que tocava per països europeus i entre el públic hi havia molta més gent gran o d’altres que admiraven aquest estil de música, per exemple. Ara noto que entre el públic ve molta més gent jove, que per mi és impressionant, perquè tampoc no he fet res perquè això passi. És fort i em sorprèn, però també hi ha una part que et motiva en veure que li puc agradar a gent de la meva edat, cosa que mai m'havia passat.
Quin calendari t’espera d'ara endavant?
Comencem la gira el juliol i després de bolos per Espanya sobretot. Anirem a Mèxic, però en general ens quedarem per aquí. La data que m'impressiona més és la del 17 de juliol al Grec Festival de Barcelona, perquè presentar allà és molt fort! Abans, però, el 15 de juliol estarem tocant a Madrid i després del Grec tocarem a Cartagena el 26 de juliol.