Una veu que impressiona, unes fonts musicals que van des de la tradició pròpia fins a les influències universals i unes lletres que construeixen un món ben propi, són les seves referències d'identitat.
Dins del bosc màgic de Sant Feliuet de Savassona, a tocar del poble de Tavèrnoles (Osona), Roger Mas va parlar amb Nació Digital poques hores d'abans del recital que, en rigorós acústic i en solitari, va oferir dins la impressionant nau del temple del monestir romànic de Sant Pere de Casserres.
- Què representa per a tu tocar en un lloc tan esotèric com Sant Pere de Casserres?
- D’entrada conèixer-lo, perquè Sant Pere de Casserres, l’he vist en fotos i sé alguna cosa, i prou, però no hi havia estat mai. Em fa molta il·lusió que a més de ser el primer cop d’anar-hi, sigui per cantar.
-Dins les inquietuds i les fonts musicals de les que beus hi ha el món medieval. Et sents atret per l’arquitectura o els ordes religiosos com el que estava establert al monestir de Casserres?
- A la que surts de Solsona la imaginació et pot plantar a l’època que vulguis, sobretot si és una mica remota. El Solsonès és una comarca com si hagués deixat d’existir fa 300 anys. Hi ha poblament des de la nit dels temps, però les últimes reformes grans són del XVII o del XVIII, com a molt. El XIX es podria dir que no existeix, hi ha com un buit fins que sorgeix el boom econòmic dels seixanta. El XIX existeix pels carlins, però no hi havia una pujança econòmica, les cases són totes més antigues, la majoria del segle IX i X. I des de petit sempre he tingut aquesta fixació
- Saps que avui actuaràs en un presbiteri des del qual no fa massa anys s’hi havien celebrat rituals satànics i misses negres?
- Ah si! ( riu ). Déu n’hi do. Haurem de vigilar què removem cantant...
- Ara que dius això de remoure segons què, dins del teu univers de llocs, personatges, de simbolismes, la presència del mal no hi surt gaire, oi?
- No, i quan més va, més em vaig decantant pels finals feliços, perquè penso que són molt importants. Això del mal potser em va encuriosir més abans de fer el primer disc. Si que tinc alguna cançó per allà amagada, però ho vaig reconvertir de seguida..
- Explica’ns un dels rituals d’Isàrnia.
- Òndia! ( riu ) És que això és molt antic! Va ser una època en què vaig sentir la necessitat d’articular com un món paral·lel per donar sortida a aquests sentiments religiosos o místics... Perquè les sortides que tenia establertes no m’interessaven. Inventar-se un món paral·lel com Isàrnia, a partir d’un món real que és Isanta, una parròquia abandonada del nord del Solsonès, va ser molt bonic... De barrejar tot de coses i fer-t’ho a la teva manera. Però realment no vol dir res. I, els rituals, sí, n’havíem fet algun, però....
- Però en què consistien? Hi havia alguna lectura...?
- Era tot al voltant del símbol d’Isàrnia, que és un triangle de la nit que té tres vèrtex que són el sexe, l’amor i la mort, i el cercle de la raó, que envolta el triangle. És la llum i la foscor, la nit i el dia... Aquesta dialèctica dels oposats. I de com el cercle de la raó intenta abraçar allò desconegut, representat pel triangle de la nit, però hi ha tres punts per on sempre la foscor s’escapa de la comprensió, que són representats per l’amor, el sexe i la mort, que són les pulsions, el moviment... I si hi havia algun ritual sempre va ser en funció d’aquesta simbologia, que era un refregit de moltes altres coses que havia llegit.
- T’has sentit atret per portar a terme experiències com les que ha estudiat en Josep Maria Fericgla, sobre els estats alterats de consciència?
- Si, però fa molt temps de tot això (riu)....Ara tot plegat em fa una mica de por, però sí. En un ritual d’Isàrnia ... Avegades passen coses que se t’escapen una mica dels dits i t’espantes. Per més que tot és mentida, per més que tot ho tenim controlat, Déu n’hi do com se’t pot escapar dels dits una cosa ben innocent...
- Tenint en compte que ets sensible a percepcions molt especials, com et mous en el món dels somnis? Has tingut mai res proper a un viatge astral?
- Un viatge astral no ho sé, jo diria que no....Clar, tot això em remet a anys enrere. Diguem que des de fa un temps, la meva vida és més terrenal, però si que quan vaig començar a cantar, en la postadolescència, el món dels somnis i el sentiment místic en general era el què em movia. Em sentia més còmode i tenia la sensació d’entendre-ho, i en canvi, la vida terrenal la portava molt malament. I, llavors, en algun moment vaig fer un canvi i vaig decidir intentar entendre com funcionen les coses aquí a la terra, i això va fer que em comencés a oblidar una mica d’aquesta part més interior.
- Per què li vau posar Amèlia a la vostra filla?
- És un nom bonic. Volíem un nom que semblés viu però que alhora estigués entroncat amb la tradició d’alguna manera. Només conec àvies que es diguin Amèlia, però és un nom que sempre m’ha fet pensar amb una dona més jove. Trobava que era un nom que li faltava continuïtat i, a més, era important que s’escrivís i es pronunciés igual en italià, perquè la seva mare és italiana. I és un nom molt net, d’una persona tranquil·la, serena i guapa. I la meva filla m’agradaria que fos així.
- T’agraden molt Sisa, Pau Riba, Velvet Underground, Neil Young... No sents que vas néixer massa tard?
- Pot ser, almenys quan vaig començar... Després ja he desenvolupat l’interès i el gust per músiques de tots els temps. Però si que quan vaig començar, el que em va marcar més va ser la música.... La música que es va fer entre els anys 1967 i 1973, pràcticament, que són uns anys també de l’explosió del hippysme, de les experiències amb àcids, molt en sintonia amb la natura... Els discos de Pau Riba i de Sisa, jo trobava que quan els escoltava, essent al mig del bosc, estaven en perfecte sintonia amb al paisatge....És com si de cop en català pogués escoltar una cosa en quèhi havia una mica de misteri, en què hi havia una mica de reflexió, autocrítica, de criticar a dins i a fora... i a l’hora aquesta netedat del fet de ser en català.... Perquè fins llavors havia escoltat música en anglès i en la tradició anglosaxona la boira pesa molt... i aquí hi fa sol. I per molt que aquí hi hagi obagues i busquem el misteri, pel sol fet de ser en català ja hi ha una llum que fa que el misteri no sigui absolut.
- Tornem a els teus mons imaginaris. Et deixes portar sense un pla prefixat?
- En un principi tenia la necessitat de construir alguna cosa amb un tipus de coherència, per donar sentit a la meva pròpia existència. Però després això ja canvia i és més un deixar-se portar... I acaba vencent més això del descregut, que és el què vivim ara, no? L’estat mental que vivim ara a Occident és això, el no creure en res... Estem com en un impàs que no sabem què... i llavors és com un anar trampejant les coses... I aquí és quan apareix Francesc Pujols, que és un personatge que m’ajuda en el sentit que es fot del mort i del qui el vetlla, de manera que si ets una mica descregut ja et va bé perquè en el fons no es creu res, però quan el llegeixes veus que sí que.... Jo al final sempre acabo caient en aquestes dialèctiques d’oposats. Entre el creure i el no creure, entre els estats de deixar-se endur per les sensacions i la tranquil·litat del dia a dia... Sempre és una batalla entre tenir un peu en un lloc i l’altre en un altre.
- En quin moment de la teva vida et trobes, si és que et trobes, i com influirà això en els pròxims treballs?
- No ens hem trobat gaire, no... Trobar-se un mateix ha de ser molt perillós, oi?
- Nosaltres no estem d’acord amb això que dius que després de set discos ja només toca millorar les cançons ja fetes. Et veiem destinat a fer coses més grans.
- És un misteri això, eh?
- I la prova està en el projecte amb la Cobla Sant Jordi.
- Bé, ja veurem com surt això ( riu )...Perquè ara la sensació és com d’estar rodolant per un pendent i no saber cap a on anirà.
- Però esteu gravant temes per un nou disc, oi?
- Estem començant a treballar amb els arranjaments per poder fer un espectacle sencer amb la Cobla i llavors, probablement, en farem un disc.
- Vas anunciar que seria cap a la tardor aquest espectacle...
Si, el novembre s’estrena a Manresa, a la Fira Mediterrània. També hi haurà una data cap a la primavera, a l’Auditori de Barcelona, i entremig s’haurà de fer un disc d’alguna manera, que jo en principi m’agradaria que fos en directe perquè penso que la Cobla és una formació que està feta per sonar a l’aire lliure... És com una orquestra simfònica, ella ja sona, no cal ajustar coses... Llavors és millor gravar-lo en directe per tenir la força del directe. I com que són músics fantàstics, no hi haurà problema! Ja veurem si jo me’n surto tan bé com ells en un directe...
- Què en destaques d’aquest experiment amb la Cobla Sant Jordi?
- Com en “Les cançons tel·lúriques”, seria agafar un element tradicional per intentar fer coses noves, però sobre un passat, no només amb els instruments sinó també amb alguna part del repertori. I trobo que la cobla conjumina molt bé el salvatge i el primitiu amb una cosa cultivada i evolucionada.
- Però deuen haver sorgit moltes dificultats a l’hora de fusionar cobla i cançó d’autor.
- La principal dificultat és que la cobla està feta per sonar a l’aire lliure i els instruments estan millorats al llarg del temps perquè sonin fort. En canvi, els cantants, des que van aparèixer els micròfons, poden cantar amb volums molt més baixos de veu. I, és clar, com ho fas perquè una cobla segueixi essent una cobla i tu segueixis cantant com cantes..? En això han ajudat molt els músics de la Cobla Sant Jordi, que són músics clàssics però, a més, per edat, han escoltat música moderna... Un fet que permet que les possibilitats dinàmiques i d’expressivitat augmentin molt. I juguem amb això: jo intento projectar més la veu i ells també sortir de la pròpia tradició per anar a fer una cosa més clàssica. Crec que pot sortir bé.
- Tornarà Verdaguer a la teva obra?
- Bé, ara són els 125 anys de “L’Atlàntida” i estic treballant amb alguna cançó del llibre, però tot just som en els primers processos.
- “Apocalypse Now”, la teva pel·lícula preferida. Què et suggereix com a experiència vital navegar riu amunt?
- És aquest retorn al caos primigeni... Intentar anar al principi de tot per entendre no sé què... que inevitablement és un viatge a la bogeria, no? Perquè en part és un viatge d’anar desfent el que saps... Té un punt de psicodèlic això de desfer tot el què està establert, desfer totes les pròpies estructures mentals i quedar-se com un nen petit. És perillós ...però interessant. Bé, i la part de por suposo que també és estimulant, és una cosa seriosa, que realment poden passar coses... És com tenir un peu a cada món i sobrevivint sense una rascada.
- Parlem del llibre “La pell i l’os”. No has tingut por de quedar-te massa despullat davant del públic?
- Si, però amb el Francesc Bombí som amics des de fa temps i ell mateix ja té un criteri sobre què pot o no publicar... D’un costat, el llibre ha de dir alguna cosa, sinó no té interès. Però se’n va guardar moltes... Jo tenia por de quedar massa despullat, per una banda, però tots dos també teníem por que no fos massa moderat, fins i tot. I crec que vam explicar prou coses, i sense passar-nos. Però sí que fa una mica d’angúnia, sí. I la cosa divertida és veure com al fer memòria per parlar dels discos, m’adonava que dels primers anys no sabia quins records formaven part de la memòria o de la fantasia... No sé si mistifico el passat o és que era l’època en que jo ho mistificava tot... A les experiències, hi buscava més del que hi havia. Però a partir del quart disc, m’adonava que no hi havia “xixa” per explicar... Tot era molt quotidià, d’anar per casa.... I pensava: que curiós, suposo que a tot li havia de vestir una catedral al voltant... A cada cosa que em passés li havia de construir una ermita... La veritat és que tinc enyorança de tot això.... .Ara tot és una mica més trist... però també estic més tranquil que abans.
- Des de Les Pellofes Radioactives no has format part mai més de cap grup. Estàs envoltat de músics, però sempre més has estat en Roger Mas.
- Un grup és una cosa que ha de ser temporal. I en el fons la majoria de grups ho són. Crec que amb un grup t’hi has d’ajuntar per un projecte comú concret, però abandonar-te a la creació lliure dins d’un grup ja d’entrada em semblava que no podia ser i, a més, als inicis tampoc no trobava ningú amb prou punts de coincidència.
- Quin és el teu secret per reunir i saber coordinar tants artistes?
- La manera de treballar és que mano jo, diguéssim, i llavors coincideixo amb músics que volen participar del projecte d’una manera creativa. La creació inicial és meva, però la creació posterior, els vestits i els colors, és conjunta....
- Darrerament estàs molt actiu: Manresa, Girona, Manlleu, Mas Pedrafita, Celrà, Sant Pere de Casserres.... No fas vacances?
- Fa molt temps que no sé com es fan les vacances. Em costa molt organitzar-me bé per tenir un parell de dies o una setmana neta. En el fons és un privilegi, perquè els meus horaris me’ls puc fer anar com vull, però la dificultat per separar les coses i per desconnectar és molt gran....I quan més bé em van les coses en el sentit de tenir una tranquil·litat econòmica, de tenir projectes a dos anys vista, més em costa concentrar-me amb la part creativa, perquè la creativitat vol quietud, solitud, avorriment... I vol concentrar-se amb coses que no siguin les de guanyar-se el pa. Amb els anys, cada cop domina més la professionalització per sobre de la inspiració. M’he fixat que en la majoria d’artistes que m’agraden, quan més grans es fan menys em diuen...I penso que això hi pugui tenir molt a veure i, a mi, això em preocupa perquè vull arribar a vell com els vells que quan arriben val la pena que hi hagin arribat; I tot el que han fet durant la seva vida al final es materialitzi amb una obra que dius: Carai! Després de tot allò venia això! I no com molts d’altres que conec que tinc la sensació que se’ns moriran i ens haurem quedat amb l’obra de joventut....En el meu gènere, que és el món de la cançó, el normal és que després de l’efervescència juvenil tot sigui costa avall. I potser en d’altres disciplines això no passa tant.
Foto: Albert Alemany. 
Foto: Albert Alemany. 
Foto: Albert Alemany.
Roger Mas, a Savassona (Osona). Foto: Albert Alemany. 
