Còmica, actriu, diva, icònica, transgressora, transversal, única. Rosa Maria Sardà (Barcelona, 1941), La Sardà, és una persona irrepetible en la cultura contemporània de Catalunya. Polifacètica i de carrera prolífica, el seu impacte en el teatre, la televisió i el cinema és immens. Diu adeu als 78 anys després de patir un càncer limfàtic i viure dient el que pensava, com quan va retornar la Creu de Sant Jordi el 2017.

Nascuda a Barcelona en plena postguerra, al barri d'Horta, les seves primeres passes escèniques les va fer en companyies teatrals durant la dècada dels anys 60. Es va professionalitzar gràcies a una educació autodidacta. La trajectòria de Sardà veu del teatre, on va forjar uns fonaments, acompanyats de caràcter, que l'impulsarien com a actriu. Després arribaria la televisió i, més tard, el cinema. Al davant hi tenia una carrera extraordinària.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=DWrY6kmgmHc[/youtube]
La seva faceta còmica també va marcar el pas per la televisió -a més d'adaptacions teatrals a la petita pantalla, d'autors com Sagarra, Regàs o Pla-, amb programes mítics a Televisió Espanyola i TV3, com Festa amb Rosa Maria Sardà o Una hora amb Vittorio Gassman. Els seus gags amb l'Honorato d'Enric Pous van passar a la història de la televisió catalana.

Casada amb Josep Maria Mainat durant tres dècades, la relació va portar-la a col·laborar en molts programes de La Trinca a la televisió catalana. El seu estil sarcàstic, àcid i lúcid la van convertir en una de les primeres dones còmiques de l'Estat i de Catalunya. Va presentar tres cerimònies dels Premis Goya, una fita gens fàcil de complir.

Als escenaris va acumular papers recordats i premis. Desenes d'obres al llarg de cinc dècades, amb interpretacions destacades en obres com La casa de Bernarda Alba, Olors, L'hostal de la Glòria, Esperando a Godot, Wit o El Caballero de Olmedo. 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=44KZ619V16s[/youtube]
Ventura Pons va ser el primer director de cinema que va veure la llum interpretativa de Sardà, en tota la seva esplendor, i va contractar-la per El vicari d'Olot (1980), el primer llargmetratge de la seva carrera. El trajecte per la gran pantalla la va dur a treballar amb directors com Luis García Berlanga -que va dir que ella era la millor actriu espanyola- a Moros y Cristianos (1987); Ho sap el ministre? (1991), de Josep Maria Forn; la meravellosa Actrius (1996), de Ventura Pons; Airbag (1997), de Juanma Bajo Ulloa; La niña de tus ojos (1998), de Fernando Trueba; Todo sobre mi madre (1999), de Pedro Almodóvar; Sin Vergüenza (2001), de Joaquín Ustrell; i Te doy mis ojos (2003), d'Icíar Bollaín.

Va aconseguir dos Goya i diversos Premis Butaca. Actriu de raça -que no hauria desentonat en l'època de les dives del Hollywood d'Or de les grans produccions-, en els seus últims papers, més secundaris, a Ocho apellidos catalanes (2015), continuava destacant. Sardà tenia, simplement, carisma.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=oZdX0ZHrWBc[/youtube]
Va ser una de les protagonistes de les primeres campanyes per la normalització de la llengua catalana, però amb el procés català va començar a arrufar el nas i aixecar una cella, com bé sabia fer en l'àmbit interpretatiu, mostrant-se molt crítica amb les tesis independentistes. Va retornar la Creu de Sant Jordi el 2017 i va participar en diverses manifestacions de Societat Civil Catalana en els últims anys de la seva vida. La Sardà és una icònica de l'humor, la interpretació i l'espectacle de la història moderna de Catalunya. El seu llegat ha marcat generacions i la seva obra formarà part dels prestatges d'or de la cultura catalana.