Les obres mestres dels genis cinematogràfics són pràcticament intocables. Existeix un mantra, un pacte tàcit que posa en dubte qualsevol intent de remake de totes aquelles pel·lícules o sèries que han marcat un abans i un després en la història del setè art. En aquest escenari es troba tota la filmografia d'Ingmar Bergman, el director suec que va trencar esquemes i va dirigir veritables peces d'orfebreria cinematogràfica. Una d'aquestes obres és Secretos de un matrimonio, primer en format sèrie i després comprimida en una pel·lícula.

El drama latent, masclista i passional d'una parella de casats interpretat per Liv Ullman i Erland Josephson va explorar els conflictes de l'amor, de la passió, del compromís entre dues persones i les renúncies personals que deriven en el dolor, la pena. Ara, 58 anys després d'aquella obra, la plataforma HBO ha estrenat el remake d'aquella sèrie arriscant-se al dubte, a la crítica, a la revisió d'una obra de Bergman que va marcar un abans i un després. I el resultat és magnífic.

En un primer moment, tothom es va posar les mans al cap. Per què revisar a Bergman, quan encara les seves obres es mantenen fresques? No en vam tenir prou amb les horroroses noves versions de Rebecca, Ben Hur, The Magnificient Seven...? La clau de la revisió és la nova proposta, les perspectives modernes i el trencament de totes aquelles crostes socials que englobaven l'obra de Bergman. El masclisme de la història era visceral, primari i superficial a l'obra de 1973. En aquesta nova sèrie d'HBO es deixa de banda el sistema arcaic de l'heteropatriarcat per dur a l'espectador a l'essència del problema, a les violències silencioses i als conflictes latents d'una parella.

El director Hagai Levi ha estat l'encarregat d'aquesta nova versió de Bergman, encarregada precisament pel fill del director suec, que també participa en la producció. En essència, Levi sap aglutinar tots els ingredients imprescindibles de la trama original, però el més important és que sap modificar els matisos -que es converteixen en imprescindibles- per modernitzar la història. Al final, totes les relacions de parella amaguen violències o esdevenen violentes. Les unions han canviat de paradigmes, però els problemes són els mateixos. És aquí on radica la vigència de l'obra de Bergman.
 
Calia un canvi d'escenari i un canvi de protagonistes. L'elecció d'Oscar Isaac i Jessica Chastain no pot ser més encertada, exercint tots dos una càtedra interpretativa mereixedora de nominacions. Els sentiments reprimits, els gestos, els petits detalls d'una vida claustrofòbica que s'amaga en una suposada relació construïda des de l'afecte. El canvi més significatiu que trobem a la nova sèrie d'HBO és la jerarquia laboral, econòmica dels dos, però el sexisme i el masclisme són exactament els mateixos que fa més de 50 anys.

No és un remake qualsevol. És un complement, una actualització, una exploració existencialista de l'essència de les parelles, deixant enrere els tarannàs artístics d'un Bergman que s'agradava molt a si mateix. Menys violència explícita i més violència exercida des de la complexitat d'una relació moderna impregnada pels clàssics masclismes. Els silencis, les interrupcions, són claus per entendre que una bufetada no és l'única expressió de la submissió. El xantatge emocional, els condicionants afectius, la pèrdua de la passió. Tot en un escenari evidentment burgès, que permet a l'autor capbussar-se en l'entrellat de la parella sense elements disruptius pel mig. Una obra detallista, elegant i efectiva, que no pot deixar indiferent a totes aquelles persones que encara alberguen un bri d'amor a la seva ànima.

[plantillaseries]