"Avui és el dia que comencem a reconquerir-los". Amb aquestes paraules, fent referència als cors congelats dels nens i nenes d'aquest petit país, Sigfrid Gras ha donat el tret de sortida al nou Súper 3 (SX3), un projecte multicanal completament reformulat de dalt a baix i amb la voluntat clara de tornar a ser una referència entre la nostra canalla.

Enterrem, per fi, una dècada de despropòsits i d'abandonament d'un canal que, no és que no hagi comptat amb els diners per ressorgir, és que sobretot no ha comptat amb les ganes dels màxims responsables de la CCMA per prioritzar el seu ressorgiment.

En cap moment s'ha volgut atendre el forat negre que cada dia, davant dels ulls de tothom, anava engolint més nens, més adolescents, més generacions, desnormalitzant contínuament el català com a llengua de trobada infantil i derivant la canalla cap a un oceà d'entreteniment en altres llengües. Aquesta desídia, per molt que ara es redreci, segur que la pagarem com a societat.

Pagarem el segrest del canal infantil per ments matusserament adultes. Unes ments que no s'alteraven quan, per exemple, el programa de cuina Manduka rebia com a convidats a Toni Cruanyes, Xavier Graset o Jordi Basté, tan esplèndids com boomers. A tothom li quadrava que en un espai per a nens es triessin convidats des d'una visió adulta i allunyada de la realitat infantil. A tothom li quadrava perquè eren els convidats que ells voldrien veure, no pas els que voldrien veure els seus fills o nets i, amb aquesta mentalitat, qui dia passava, càrrec empenyia.

Avui, però, és un dia de celebració. Tot això sembla que s'ha acabat. El nou SX3 desembarcarà a la televisió, però també a Internet, a la ràdio, en pòdcasts, amb un canal que emetrà les 24 hores, continguts anime actualitzats, cares desconegudes i una Festa dels Súpers redissenyada que haurà de tornar a ser el punt neuràlgic de l'entreteniment infantil en català.

[noticiadiari]2/240030[/noticiadiari]

Tot el que s'ha presentat sembla tenir un sentit, una direcció concreta, sembla estar pensat per atreure un públic infantil abandonat. La prioritat ja no és empènyer dies i anys, sinó empènyer els nens una altra vegada cap a una llengua que sigui tan útil a casa com al pati de l'escola. Després d'una insofrible travessia pel desert de la inacció, avui hi ha esperança. Allò que es veu allà al fons és gent amb idees.

Una esperança que em duu a una reflexió final. Aquests dies parlem molt del cinquè aniversari de l'1 d'octubre. I sovint ho fem amb pena, perquè res del que ens transmeten aquelles imatges és atribuïble a la realitat d'avui. Bé, d'acord. No som en aquell parèntesi polític i social. Però sí que estem posant una primera pedra per tornar-hi a ser algun dia, perquè tenir un país normal que aspiri a alguna cosa passa necessàriament per (re)construir la nació en tots els seus àmbits clau. I la llengua és clau. Les noves generacions són claus. Els punts de trobada, l'orgull, la normalitat, el poder créixer en un univers compartit, els referents comuns són claus. Ja no per ser lliures: senzillament, per ser.