L'atzar o alguna voluntat sagrada de dimoni o de déu, o potser el mateix no res, han fet que la nova producció de l'òpera Tosca (1900) de Giacomo Puccini (1858-1924), que es pot veure fins al pròxim 21 de gener al Gran Teatre del Liceu, s'hagi estrenat un dia abans que l'enterrament del Papa emèrit Benet XVI. Que ningú vegi en això escrit cap mena de boutade perquè d'aquestes, malauradament, ja anem massa ben servits. No. Només vull corroborar com, avui, s'ha donat l'últim adeu a la figura del gran intel·lectual i teòleg Joseph Ratzinger (1927-2022) que entre les diferents perles de pensament aportades s'hi troba aquella tan coneguda de la dictadura del relativisme. No em feu dir el perquè, però, a la fi de la representació de la Tosca de dimecres al Liceu, no em vaig poder estar de pensar en com el que acabàvem de veure i escoltar, al cap i a la fi, no era més que una nova mostra exultant de l'esmentada dictadura com, així, també de les conseqüències nefastes del deconstructivisme que ens ha portat a un "tot s'hi val" justificat per una constant ideologització de naturalesa populista.  
 
Valgui per endavant que el cronista és un acèrrim i convençut defensor de les posades en escena anomenades "modernes" sempre que, això sí, estiguin al servei de la mateixa obra que, en el cas de l'òpera, està formada per una partitura i un llibret. Una partitura i un llibret on els intèrprets i els directors d'escena han de posar-se a la seva disposició en la comesa de proporcionar eines de comprensió, hermenèutica i exegesi a l'espectador. El problema, al meu entendre, comença quan les obres esdevenen tan sols un pretext per realitzar tota una altra cosa i on la música queda com una espècie de banda sonora de la nova proposta teatral. Incapaços, col·lectivament, pel risc de la nova creació, massa em sembla que molts directors d'escena i artístics han trobat en les obres del passat, entengui's aquí Tosca, per versar i reflexionar sobre interessantíssimes temàtiques com ho poden ser els anys del feixisme italià o l'estranyíssima mort, encara avui no resolta, de l'escriptor, cineasta i intel·lectual italià Pier Paolo Pasolini (1922-1975). I si unes línies més amunt he esmentat, amb tota la intenció, a Joseph Ratzinger és perquè, malgrat la distància ideològica del teòleg i el cineasta, ambdós haguessin estat d'acord amb l'estrany camí emprès per la nostra societat a partir de dictadures subtils i sigil·loses com ho són, per a Ratzinger, la del relativisme i per a Pasolini, la del mercat i de la consegüent conversió de les obres d'art en productes.
 
Tot això és el que cal reflexionar en l'esmentada nova producció de Tosca, coproduïda junt amb el ThéaÌ‚tre Royal de la Monnaie, el Teatro de la Maestranza, Salas del Arenal i Opéra Orchestre National Montpellier que signa escènicament el granadí Rafael R. Villalobos. Partint d'aquell conegut concepte de la postmodernitat encunyat per Deleuze i  Guattari del "rizoma", el director fa una construcció escènica on el model descriptiu de la narració no segueix el que demana l'òpera nascuda del melodrama La Tosca (1887) de Victorien Sardou (1831-1908), sinó que decideix traslladar la tragèdia dels personatges de Floria Tosca i Mario Cavaradossi a les darreres hores del citat Pasolini, però també amb al·lusions al pintor assassí Caravaggio, a la ciutat de Roma i al film Salò o le 120 giornate di Sodoma de Pasolini que, per cert, ha portat al Liceu a avisar que les referències podien resultar ofensives per als espectadors. Retorn als dos rombes l'any 2023?
 
Més enllà de la proposta ideològica de Villalobos, el problema és que acabem assistint a una producció que esdevé més una reconstrucció i/o versió de l'òpera pucciniana, partint de l'esmentat model rizomàtic on el predicat afirmat a l'òpera original és susceptible de crear altres ressonàncies i elements, que no pas a una lectura que ens ajudi a entendre millor una obra que, gairebé 123 anys després de la seva estrena, ens segueix parlant i dient moltes coses. Més aviat m'ha semblat veure-hi una fotografia del seu director i dels seus ideals, absolutament respectables, com ho pot ser la reivindicació de la condició homosexual tal com ha posat al descobert una escena lliure, abans de l'inici del segon acte, amb dos actors figurants de Pasolini i el xaper Pelosi. La pregunta és òbvia. Ajuda això al desxiframent o a una nova visió de Tosca? M'atreveixo a dir que no, perquè la direcció mostra grans incoherències (sense anar més lluny, l'absència de suïcidi de Tosca) i cau en una desídia i avorriment grans. Si bé és veritat que l'acte I s'aguanta millor, a partir del segon i tercer assistim impertèrrits a una posada en escena que sembla aguantar-se només pel substrat ideològic, però que s'allunya molt, massa, d'allò que van ordir Puccini i els seus dos llibretistes Luigi Illica (1857-1919) i Giuseppe Giacosa (1847-1906).
 
El posicionament que acabo d'exposar és com ho veu el cronista, però això no justifica les actituds infantilitzades i impròpies d'un teatre, que es diu culte i civilitzat, amb una esbroncada en el transcurs de l'esmentada escena que, sense anar més lluny, va impedir escoltar una coneguda cançó de Fred Buscaglione. Sobre l'escridassada final, un pensa que la llibertat d'expressió pot sortir en forma d'aplaudiments com també de crits contraris.
 
Arribats aquí, però, resulta evident que de nou la ideologització s'erigeix en una eina perfectament modelada per una de les dictadures abans esmentades, i denunciades pel mateix Pasolini, en haver-se acabat ordint un producte que, a hores d'ara, ens fa parlar més de la direcció d'escena que no, pròpiament, del resultat musical. Aquest, després de múltiples cancel·lacions entre els seus diferents casts, ens va permetre gaudir d'un trio de protagonistes força desigual. La soprano Maria Agresta (Tosca), malgrat posseir un interessant color de veu, va aguantar bé el primer acte, però es va desfer en el segon, possiblement perquè el dramatisme del paper la depassa força. Oblidable i prescindible el Baró Scarpia de ZÌŒeljko LucÌŒić, sí que va agradar molt, en defendre amb convicció l'heroic paper de Mario Cavaradossi, el tenor Michael Fabiano. Bé, per la resta de solistes i absolutament desconcertats per la direcció desigual d'Henrik Nánási, a vegades més concebuda simfònicament que no com a suport i relator emocional del melodrama com també l'actuació del Cor que, incomprensiblement, se'l va escoltar fora d'escenari.

Molt em sembla que és arribat el moment de reflexionar i debatre de com pot ser que l'ambient liceista hagi canviat tant en poc més de dues setmanes. D'uns dies de felicitat i serenor per un Il Trittico amb resultats musicals de molts quirats, hem passat a un escenari de pati de col·legi on ja no som capaços de dir, lliurement, "no hi estic d'acord" amb la conseqüent i necessària discussió raonada, sinó que és arribat els temps del "sentir-se ofès" que anul·la qualsevol debat. Potser per això es crida: Tosca i la dictadura del relativisme.
 
Gran Teatre del Liceu. Giacomo Puccini: Tosca. Estrena: Dimecres, 4 de gener de 2023. Fins al 21 de gener. Diferents casts. Direcció escènica: Rafael R. Villalobos