Aquests dies, fins al 19 de febrer, es pot veure a la sala de dalt de la Sala Beckett Asesinato de un fotógrafo, una obra de Pablo Rosal que interpreta ell mateix sota la direcció de Ferran Dordal. El títol no enganya, un matí de dilluns, el detectiu Julio Romero rep la missió de resoldre l’assassinat del fotògraf Franz Ziegetribe. Amb la particularitat que qui fa l’encàrrec és la mateixa víctima, que preveu que el mataran abans de dijous, quan inaugura la seva darrera exposició a Barcelona. Sota aquesta premissa, Pablo Rosal ens allarga la mà per acompanyar-lo durant tres dies pels racons més tronats de la ciutat: hotels de mala mort, clubs clandestins i redaccions de diaris antiquades. Tot funciona, en aquest muntatge.
 
El text flueix durant una hora i mitja de la mateixa manera que ens han captivat durant tota la vida les històries de policies. Servidora va créixer devorant tots els volums de La Penya dels Tigres i encara ara em fascinen les aventures del comissari Kostas Kharitos de Petros Màrkaris. De Asesinato de un fotógrafo s’ha dit que és una paròdia del gènere negre i, en part, pot ser-ho, però sobretot és un homenatge encarnat per un detectiu apassionat del seu ofici, que concep qualsevol escena d’un crim com una posada en escena, diu. En un castellà ple d’arcaismes, alineats amb la personalitat del personatge, però amb certes picades d’ullet al registre col·loquial. Feia temps que no sentia ningú dir la paraula "triquiñuela". Es nota que Pablo Rosal s’ha fet el text a mida perquè el clava.
 
No li calen gaires ornaments per tenir a tot el públic enganxat a la història, l’única cosa que encara l’eleva més són les fotografies de Noemí Elias que es van projectant darrere l’actor, que pràcticament només es mou entre dues marques. Les analògiques de fons no són només part del paisatge, ens expliquen la història a través dels escenaris decadents de la Barcelona que descriu. Passeges per la ciutat només a través de diferents instants precisos. I preciosos, malgrat la decrepitud de tot plegat.
 
A Asesinato de un fotógrafo li calen pocs accessoris perquè el text és boníssim i l’actor també. Pablo Rosal t’explica la història d’un crim com qui explica un conte, jugant amb la bellesa de tot el que l’envolta (el llenguatge, la música, les fotos). I si a aquesta obra no li cal res més per tenir l’atenció de tota la platea probablement és perquè en el fons ens genera més misteri la vida que la mort i, com diu el detectiu protagonista Julio Romero, “la única manera de agradecer la vida es observarla”. És aquella mena d’obres que vols tornar a veure, per tornar-hi a entrar i tornar a fluir amb ella. Malgrat que quedin poques funcions, tothom hauria de fer el possible per anar-hi. Potser no donarà temps a veure-la dos cops, però si trobeu el forat per anar a la Sala Beckett abans del 19 de febrer, valdrà la pena.