“La casa de bojos no té res a veure amb Trau”. És una de les coses que més clares vol deixar Pau Torrens, bateria i cantant principal del grup. Tres dels quatre membres de la banda són de Sant Boi de Llobregat –municipi conegut pel rugbi, el tàndem Gasol-Estopa i l’històric manicomi–, i d’aquí les explicacions. “En Jordi és de Sabadell i podria estar més boig que nosaltres” recalca Torrens, referint-se al guitarrista, Jordi Bastida. Els dos seuen dins una cafeteria del carrer Pau Claris i parlen una mica del projecte que comparteixen: d’on vénen exactament, com treballen, què volen transmetre i cap a on van. Les paraules els ajuden a complementar el que ja diuen amb el primer disc, Déu Vos Guard (Discmedi, 2015), tretze càpsules de pop psicodèlic sense complexos, per portar els seixanta a l’actualitat.

“No som un exercici acadèmic o estètic per culturitzar el personal, ho fem així perquè ens surt” diu el bateria. Aquesta inèrcia a l’hora de fer les coses, fa que la música de Trau pugui definir-se com “la música de l’inconscient, amb un punt oníric i boig”. Una follia musical, no clínica: “Fem una bajanada i de seguida estem dient: com mola! I ho fem” comenta Bastida. Escrivint les lletres, Torrens diu que funcionen igual: “Si em fa gràcia ho deixo, ara bé potser després no fa gràcia a ningú més”. Aquesta llibertat a l’hora de treballar fa que les cançons visquin en un llimb psicodèlic on tot és possible: retrobar-se amb els records d’infància (com a Borinot de Bardissa), alçar-se en peu de guerra contra els de d’alt (com a Cant de Quan la Sang ens Bull) o cantar als recents difunts (en el tema que tanca el disc Canto per Tu). El seu únic objectiu: l’"atemporalitat", que es diu aviat.
 
El record del Sona9

Fa menys de dos anys el nom de Trau va aparèixer sobtadament en l’abundant escena pop catalana, havien guanyat el Sona9 del 2014. A partir d’aquí, el disc i ara els concerts que els mantindran ocupats tot l’any. “Ens ha donat molta visibilitat i l’hem d’aprofitar” comenta el guitarrista, Torrens complementa amb sincera humilitat la sorpresa que els hi va suposar: “Ens vam apuntar, però en cap moment ens imaginàvem que guanyaríem, ni al final”. Segurament perquè, en alguns moments del llarg procés que va culminar amb la victòria, el cap del bateria i cantant no estava per masses alegries. “Quan ens van donar la notícia jo estava en un núvol perquè el meu pare estava a les últimes, estava entre content i trist i no ho vaig viure tant”.

  El càncer patern va fer que aquells mesos d’emocions fortes fossin “estranys”. La gravació del disc ja no seria tant frenètica com l’esprint final del concurs, però enmig de Déu Vos Guard també van passar coses. El pare d’en Pau va morir i la Núria Botia i en Xavi Artigas (baixista i teclat del grup) van veure néixer el seu primer fill, factors que han influït en el disc. Més enllà de la cançó dedicada al seu pare, hi ha un rerefons agredolç en totes les cançons que capta la intensitat d’aquells dies. El single Blau, Net i Clar és una oda a la felicitat efímera que ens transmet una cançó i un hit tant arrodonit que et dóna voltes al cap sense voler. “És una cançó molt especial, va ser un encert mesclar-la la primera perquè en escoltar-la vam flipar i ens va ajudar a estar motivats en tot el procés”, diu Bastida. 

Gavaldà connection

Justament, Blau Net i Clar i Jordi Bastida van ser els elements que més van influir perquè l’icònic frontman d’Els Pets col·laborés amb els santboiencs. Bastida era un dels últims fitxatges del grup de Constantí i va aprofitar per demanar a Lluís Gavaldà si volia cantar en una cançó del seu altre grup. El dia sense núvols de la tercera cançó té la distintiva veu del músic als cors, primer indici d’una relació i un apreciació que encara duren. “El tio té 52 anys i és despert, fresc i encara fa discos... el coneixes i veus que és un melòman com puc ser jo, li tens molt respecte”, diu Torrens. L’última que han fet junts és al festival que dirigeix Gavaldà a Tarragona, el Minipop, on van compartir escenari repassant els clàssics de Beatles, Kinks o Beach Boys que tant han fet créixer tan a un com als altres. “Ens ho hem passat molt bé fent-ho i ell també està engrescat, si en surten més els agafarem”. 

Després d’aquest primer disc i dels concerts per Catalunya que vénen en el present més immediat, ja veuran què passa. Tenen ganes de continuar per seguir sortint de les “avorrides” feines que absorbeixen en Pau i en Xavi i per veure fins on pot arribar el grup. Juga el Barça i alguns clients tenen taula reservada, educadament i gradual ens fan fora, la conversa acaba amb regust a cervesa i a il·lusió pel que vindrà. Que el públic s’alliberi és l’únic que falta, com diu Torrens: “La gent està expectant i no sé per què”.