L'any 2014, en el marc de les celebracions del tricentenari del 1714, l'historiador i president de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, Jaume Sobrequés, va encapçalar el simposi acadèmic "Espanya contra Catalunya" dedicat a recollir aquells fets històrics que recullen una política espanyola contrària als interessos nacionals de Catalunya, un acte que el nacionalisme espanyol va aprofitar per atiar una polèmica que va anar més enllà de l'academicisme i l'interès històric.

Un any més tard, Sobrequés ha recordat en l'acte "1714: l'inici de l'Espanya contra Catalunya", que ha tingut lloc aquest dimarts a Prada, al Conflent, en el marc de la 47a edició de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), que aquella polèmica va ser generada per "una actitud general contra Catalunya", que no s'hauria pas generat "amb la negociació de l'últim Estatut", sinó que "no ha parat mai, i encara continua". I això, almenys, des del 1714.

Tant és així que l'historiador ha volgut recordar que fins a aquell any, "Catalunya era, amb limitacions, un estat independent", mentre que dos anys després, amb el decret de Nova Planta, "s'anorreen totes les estructures, s'ocupa militarment el territori amb més de 20.000 soldats, més de 25.000 persones s'exilien, es prohibeix la llengua i es munta una estructura política nova basada en corregiments i capitans generals com a màxima autoritat militar i política".

Totes aquestes circumstàncies porten a una realitat actual en la que "aquest procés iniciat el 1714 no ha acabat", malgrat els intents, per part catalana, de posar-hi fi amb les diverses experiències d'autogovern. Segons l'historiador, aquesta actitud "no s'ha aturat mai perquè és un sentiment popular a Espanya".

Castella com a continuadora de la monarquia visigòtica

Per la seva banda, l'historiador Àngel Casals (UB), ha considerat que el simposi posava el dit a la nafra de la necessitat d'enfrontar-se "a una construcció ideològica molt antiga i molt potent", que s'hauria generat a partir de la idea que "Castella és la legítima continuadora de la monarquia visigòtica", una successió "donada per la providència", que pren força "a partir del segle XV" i que suposa que "la invasió musulmana va crear una situació d'anormalitat" de la que es derivaria, entre d'altres, "l'existència dels catalans", que caldria posar en dubte "un cop recuperada la normalitat". 

Així mateix, Casals ha considerat que tot plegat reflecteix el "fracàs d'assolir un estat unificat culturalment", perquè no s'ha pogut "ser prou eficaç a l'hora d'aconseguir fer del nacionalisme espanyol una ideologia atractiva".