El ventall de manifestacions del terror pot ser tan ampli com ho és el poder la inventiva humana. Monstres, éssers d'altres planetes, dimonis, fantasmes i assassins macabres, entre moltes altres personificacions aterridores del mal i del desconegut. Tots, però, amb un denominador comú: són només ficció. I aquest és el punt que fa especialment temible Green room (Jeremy Saulnier, 2015), perquè els monstres són reals i parlen directament de l'essència d'una societat que alimenta la violència.
Convertida en un recital de tensió contínua, la història comença quan el grup Ain’t Rights queda atrapat en recòndit indret d’Oregon després d'actuar en un local on l'esvàstica oneja amb total impunitat i alegria. Per fugir d'aquest antre llardós –i extremadament perillós–, els músics hauran de convertir-se en simples ratolins d’un ultraviolent exercici de cacera amb l'objectiu de salvar la pell d'un clan d'skinheads sense escrúpols.
Accentuada per l’acció, cada vegada és més atroç, Green room creix gràcies a les dosis d’allò que el públic necessita un cop s’ha desfermat el tràngol i la sèrie B és totalment assumida: dolls de sang sense parar, talls i escorxaments, gossos devoradors de carn humana, morts violentes i molt d’humor negre. Tan terrorífic com si fos real. La demostració més salvatge que tots podem patir els efectes nocius d’una societat que viu reclosa en petits guetos que fem veure que no existeixen.
Un grup d'skins assetja un de punks a «Green room»
