Les peripècies de la família Ulisses o d’Eustaquio Morcillón i Babalí, amb guions de Buïgas i dibuixos de Benejam, van ser la via d’escapament de molts menors durant la post-guerra. Els homes de paper i tinta que conformaven múltiples sèries còmiques i que parlaven en castellà per imposició de la censura, van ser, per als nens dels anys 40, "un gran refugi en un mon enfonsat en el pessimisme", tal i com va relatar Terenci Moix (1942) a Los cómics, arte para el consumo y formas pop, un dels primers manuals teòrics sobre el còmic clàssic.

No cal explicar que TBO és segurament la revista infantil més popular de les publicades a l’estat espanyol. La publicació va néixer el 1917, ara fa cent anys, i es va acomiadar definitivament dels lectors el 1989, després de l'intent fallit de l'Editorial Burguera de remuntar la publicació. Més que una revista va ser una institució que, amb un humor més àcid als inicis i més blanc i intranscendent durant el franquisme, ha aconseguit romandre a l’imaginari popular amb expressions com "estar més vist que el tebeo".
 
Les cròniques situen la primera aparició als quioscos de TBO al mes de març de 1917 tot i que el dia balla entre el 11 i el 17. La iniciativa fou de l’impressor barcelonès Arturo Suárez tot i que l’ideòleg del títol fou un col·laborador, Joaquin Arques. A partir del número 10, la revista va ser adquirida per Joaquim Buïgas amb qui la capçalera va iniciar una fulgurant carrera: va passar d’una tirada inicial de 9.000 exemplars a 216.000 el 1935.
  TBO (1917-1938) , 1917 Autor: Donaz
L'èxit no va ser d’estranyar, tenint en compte que entre els col·laboradors de la revista barcelonina havia firmes tant importants en el món de la il·lustració, l’humor gràfic i la historieta com les de Donaz, Manuel Urda, Tínez, Nit, Ricard Opisso, Rapsomanikis, Sierra Massana o Méndez Álvarez. Aquesta primera etapa, amb 1.907 números, es va estendre fins al desembre de 1938. La Guerra Civil i l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona paralitzarien la publicació, com moltes altres.

Les dificultats de la postguerra (1941-1972)
 
Acabada la guerra, Joaquim Buïgas s’associa amb Estivill i Viña i torna a editar TBO. Inicialment, no gaudien del permís de publicació periòdica que atorgava la Direcció General de Premsa. La revista havia de demanar un permís especial per cada tirada i, per això, va aparèixer amb poca regularitat. Per tal de sortejar la censura, cada exemplar duia les paraules Ediciones TBO, a la portada, i anava precedit d’un avantítol diferent (Una hora de risa con..., Álbum selecto de..., Historias cómicas de... o Hojas divertidas de...). Fins l’any 1952, TBO va publicar un total de 150 números, iniciant una de les seves millors etapes.
 
Va ser aleshores quan, als noms ja citats, es van afegir autors com Ayné, Carles Bech, Muntañola, Coll, Castanys, Óscar Daniel, Albert Mestre, Blanco, Conti, F. Tur o Sabatés. També en aquesta època neixen sèries com La familia Ulises (1944), Eustaquio Morcillón y Babalí (1946), ambdues de Buïgas y Benejam, o Angelina y Cristóbal (Muntañola, 1945). La popularitat de TBO segueix creixent fins al punt que el 1951 arriba als 225.000 exemplars per número. El 1951, la creació del Ministeri d’Informació i Turisme afavoreix la concessió de permisos de publicació periòdica a tots els tebeos. Així doncs, TBO torna a ésser numerat en una nova etapa que arriba fins l’any 1972, amb quasi mil números publicats.
 
Aquest període es va caracteritzar per la publicació de números monogràfics dedicats al turisme, l’est, el circ, el cine, entre d’altres, i la incorporació de grans humoristes –Raf, Bernet Toledano, Pañella– i joves creadors –Pere Olivé, Fraper, Morales, Sirvent, Alfonso López, M. Ángeles i Isabel Bas– arribant als 350.000 exemplars per número. La popularitat de TBO no parava de créixer i el 1968 la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola inclou l'accepció "tebeo". Tot i així, a finals dels setanta la competència en el terreny dels còmics infantils i juvenils era feroç i els responsables de la revista busquen una nova fórmula per reconvertir la capçalera clàssica en una de més moderna.
 
El TBO 2000 (1972-1983)

Amb el títol TBO 2000 inicia una nova era que s’allarga fins el 1983. En aquesta època la publicació viu diverses etapes. L’aspecte general era, en efecte, més contemporani. El disseny, més sintètic i conceptual, incorporava noves sèries com Casimiro Noteví, agente del TBI (Bech i Sabatés, 1974), Historias de TV (Cubero, 1974) o Letras, números y Cía (Rigol, 1975). Però el més revolucionari va ser La Habichuela (1977), una mescla de tires, acudits gràfics i literaris, dibuixos i muntatges fotogràfics amb un humor surrealista.
 
Tot i això, l’experiment no va funcionar i el nou TBO 2000 va sofrir una important pèrdua de popularitat a finals dels anys setanta, incapaç de competir en un mercat amb desenes de títols editorials com Bruguera, i en una tessitura general –crisi econòmica del petroli, devaluació de la pesseta– que no invitava a celebracions. Ni la continuïtat d’Almanaque Humorístico TBO ni els números extraordinaris (102 entre 1972 y 1980) van impedir que TBO 2000 tanqués el 4 de gener de 1980 amb el número 2.365.
 
Setmanes més tard, la revista apareixeria de nou com El TBO, amb un nombre més reduït de pàgines, un preu més elevat i un sumari totalment diferent que apostava per publicar material reeditat en un 90%. Els autors clàssics es van retirar i els nous feien un altre tipus de còmics. L’any 1981 la capçalera va arribar a un acord amb la revista Lecturas i va passar a publicar-se com a suplement infantil durant un any. A finals de 1982, El TBO recuperava la seva independència però en la contraportada del número 2.502 (maig del 1983) el director, Alberto Viña, va signar amb aquest breu comiat: "Fins sempre, estimat lector".

Per celebrar l'efemèride, Humoristán presenta l'exposició TBO: Cien años de historia, la primera d'un cicle que comptarà amb tres exposicions complementàries més.