Després de la versió concertant d''Il Trovatore' que inaugurà oficialment la 26ena edició del glamurós Festival del Castell de Peralada, el passat divendres 3 d’agost, va estrenar-s’hi la producció germànica de la Deutsche Oper Berlin del 'Don Giovanni' mozartià, amb la reaparició del baríton Carlos Álvarez en el rol principal, després d’un llarg temps allunyat dels escenaris per afeccions vocals. Un total de 160 efectius s’han desplaçat des de la capital germànica fins a l’Alt Empordà –és la primera vegada que aquesta companyia visita Espanya- per tal de presentar el muntatge que ha servit per commemorar el 50è aniversari de la seu actual del coliseu berlinès.
La producció escènica de Roland Schwab s’apunta de ple a la moda del revisionisme transgressor, tot elaborant una revisió del mite donjoanesc que poc o gens té a veure amb allò que conceberen Mozart i Da Ponte originàriament. Obsessionat en versar a l’escena una visió essencialment sàdica i tortuosa de l’etern seductor, el director germànic no escatimà recursos ni mitjans (referències fílmiques i plàstiques, bosses d’escombraries, bidons rovellats, llums de neó, pals de golf, desenes de figurants deambulant histriònicament per l’escenari ...) per tal d’assolir la seva fita, sense vacil·lar tampoc a l’hora d’amputar recitatius i números musicals de la partitura mozartiana –entre d’altres, l’ària original del tenor 'Il mio tesoro intanto' i tota l’escena final.
D’ençà de la seva versió original tradicionalment atribuïda a Tirso de Molina, 'El burlador de Sevilla', les aventures i desventures de Don Joan han estat versionades per literats i compositors de totes les èpoques i estils (n’existeix fins i tot una simpàtica versió operística del compositor català Ramon Carnicer estrenada el 1822 al Teatre de la Santa Creu de Barcelona). És, per tant, plenament legítim i fins i tot desitjable revistar el mite sota el prisma de la desinhibida i hedonista era postmoderna. El problema és quan per fer-ho, enlloc de concebre un nou espectacle de cap a peus, es vol aprofitar un text i una música escrits fa més de dues centúries, amb un caràcter i un esperit totalment allunyats, quan no clarament antagònics, de la nova sensibilitat que es vol explotar. Com no pot ésser d’una altra manera, el resultat acaba sent un híbrid que vol i dol sense anar més enllà, en el millor dels casos, de l’anecdòtica extravagància. Hi ha qui ha apuntat que això hi afegeix provocació i el morbo escatològic de la profanació dels clàssics, però, morbositats al marge, artísticament el cocktail queda en poc més que escumera.
El repte per als intèrprets fou també doble: haver de fer justícia a la partitura de Mozart i satisfer les exigències escèniques del regista alemany. Entre ells destacà l’intens i exuberant Leporello de Robert Gleadow, tant en l’aspecte escènic com en el vocal. El malagueny Álvarez va defensar el rol titular amb una ajustada prestació vocal i autoritat escènica. Les dues dames, Donna Anna i Donna Elvira, foren encarnades amb entrega i bons mitjans per Patrizia Ciofi i Ana María Martínez, respectivament. La parelleta de Masetto i Zerlina fou feliçment resolta per Marko Minica i Jana Kuruçová. Philippe Talbot, com a Don Ottavio, va oferir una acurada interpretació de la seva única ària 'Dalla sua pace', mentre que Rafael Siwek fou un Comendatore de gran presència vocal però físicament absent en l’escena culminant del sopar.
El jove director Guillermo García Calvo, tot i no poder evitar puntuals desajustos amb els solistes, va dirigir amb aplom la formació titular de la Deutsche Oper Berlin. No obstant, bona part de l’exquisidesa i l’exuberància de matisos de la partitura mozartiana va quedar al tinter. Completaren satisfactòriament el repartiment, els membres del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i els nombrosos i histriònics figurants del coliseu germànic.
