Podria estar escrivint cada dia uns quants textos sobre llibres apareguts darrerament i mai no donaria a l’abast, tal és l’allau de volums de poesia que es van publicant dia sí, dia també. Això demostra l’ampla vitalitat del sector, per molt que hi hagi qui es vulgui queixar tota l’estona assegurant tot just el contrari. Però també és cert que no existeixen gaire mitjans que es puguin dedicar vastament a aquest gènere tan necessari. Per això m’agrada comentar, encara que sigui breument, la publicació d’aquests llibres, que mereixen més lectures i atencions.
 
Paco Fanés publica Quan els llops es trenquen a La Garúa, col·lecció de poesia catalana Tanit. Si ja el títol és inquietant, un enigma desxifrable, pel que té de misteriós i hermètic, el mateix es pot dir del seguit de poemes que es llegeixen un cop el frenesí de girar full s’instaura en la mà que sosté el llibre. Es pot devorar com el dietari surreal d’una veu poètica que contempla la misèria de cara i escup bilis a gairebé cada composició. També es tracta d’un tribut líric al Pont del Petroli, que té una presència constant i lluminosa en aquestes pàgines. En el fons, és un passar comptes amb la vida bestial que s’ha viscut, un compendi de derrotes i de victòries. Té imatges visionàries i moments d’autèntic impacte estètic, i després s’arrisca a l’hora de revisitar alguns dels tòpics més llepats de la poesia catalana. A continuació, un dels poemes que més ben acabats m’han semblat:
 
és el nucli ardent del deliri en l’estigma de la font.
criatures breus en un laberint de síl·labes incertes.
ara arriben massa ampolles buides, el tremolor lunar,
i tots els trajectes esperen com l’aiguat el seu torn
per envair d’il·lusions la penúltima pàgina.
 
Tomàs Arias publica La via Àpia a Lleonard Muntaner Editor, a la col·lecció La Butzeta. Els poemes d’Arias són una mescla perfecta entre narració mitològica, al més pur estil Robert Graves, i versos perfectes per ser recitats i provocar el riure encomanadís a partir de paròdies molt ben trobades i homenatges encriptats. El mecanisme és parlar del passat per acabar fent una radiografia cruel, i entranyable, del present. Poemes sobre la guerra de sexes, sobre alguns dels nostres prejudicis més encarcarats, sobre la mirada fossilitzada a la realitat i sobre el llegat del món grecollatí, que encara perdura fins als nostres dies. Ja deia Blai Bonet que en el fons som com grecs! Tot al servei d’aquesta via històrica que connectava Roma amb la Magna Grècia del seu moment. Crec que el poema Pura Argonàutica és coherent amb el conjunt que l’autor s’imposa gairebé com una trava oulipiana:
 
Els homes
t’ho posen difícil,
sabent que no
te’n sortiràs.
 
Després te’n surts,
i ells, ni cas.
 
Per això
els homes t’odien
i els déus t’estimen.
 
I al revés.
 
Jordi Roig publica Escopir al fang (Redempció) a Viena Edicions. S’ha de destacar que el volum va rebre el XLI Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2017. El llibre planteja un transvasament cinematogràfic, ja que el naixement de l’escriptura ve arrel de la contemplació de la pel·lícula Redempció (Tyrannosaur) dirigida per Paddy Considine l’any 2011. Els torturats protagonistes d’aquesta obra no en tenien prou amb un film, per això Roig els torna a agafar per parlar del seu drama existencial, entre l’alcohol i la pèrdua, entre la ràbia i els genitals. El resultat és un llibre irreverent, brutal en el sentit més cru del terme, que no renuncia a la lírica:
 
S’han abraçat d’esquena al calendari.
Fa un dia escarransit –presumpció,
d’innocència. És el primer cop
que el seu cor es belluga a cent per hora.
 
Un teixit de paraules els engrapa
sota un enorme precipici blau.
Encara que no ho vulguin surt el sol,
creixen les herbes i les coses passen,
perquè les coses són el pa i la sal.
 
Els límits no són casualitat;
l’horror, el negre, el groc de la saliva,
la desolació d’un moribund.
 
El que vingui mai més serà el mateix.
 
Anna Aguilar-Amat publica Argila (Ur, Uruk, Istar) a l’editorial Tresiquatre. Es llegeix amb la mateixa intensitat que es gaudeixen els manuals antropològics, i per això humaníssims i perfectes per a la creació, de Joseph Campbell, perquè Aguilar-Amat ha entès molt bé que les llegendes antigues, i les figures arquetípiques de déus i deesses, no són només històries per a nens: contenen una profunda saviesa humana de la que en podem extreure suc vivencial. Així són aquests poemes, monuments entre l’assaig divulgatiu i el poema anecdòtic, que converteix el viatge i el sexe en l’epicentre d’un macrocosmos superb, quotidià però meravellós, tal com mostra el poema Nanse diu seny. La serp:
 
M’agradaria escriure poemes senzills que
es publiquessin al diari del matí i que donessin
esperança a la gent, com ha fet Tamestru
dels noranta als cent un anys.
Tanmateix, el meu excés cerebral és com el verí
d’una serp de cascavell que avisa de
la meva toxicitat davant d’un atac.
Els noms propis s’entortolliguen amb pensaments d’orants
que mai no callen. La llista de desitjos és llarga com
el Tigris, però tots tenen por que els seus moviments,
culpables o innocents, siguin
considerats atacs, i resten quiets.
No sé qui ha dissenyat destins tan diferents.
Potser només és una qüestió de temps.
Crec que és una qüestió de temps.
Sí, és una qüestió de temps.