L'òpera Orfeo ed Euridice de Ch. W. Gluck (1714-1787) Foto: Jordi MestreEl darrer cap de setmana de juliol, el Festival de Peralada va presentar un nou muntatge operístic, en aquesta ocasió sobre la cèlebre òpera Orfeo ed Euridice de Ch. W. Gluck (1714-1787); una coproducció amb el Theater and der Wien i el Teatro Solis de Montevideo, signada per La Fura dels Baus.
Entre els principals atractius musicals de l’espectacle s’hi comptava la possibilitat d’escoltar l’entusiasta formació que encapçala el violinista serbi Gordan Nikolic: l’orquestra BandArt. I en aquest sentit, val a dir que les expectatives no van decebre. Tot i que els músics, contràriament al que és habitual, van prescindir del fossat i es van situar dalt de l’escenari, participant activament de l’acció dramàtica, la seva execució, tret d’algun moment episòdic, va resultar d’allò més intensa i ben conjuntada.
Malgrat haver prescindit també de la batuta d’un director musical, la concertació amb les veus va tenir moments especialment feliços com l’escena de les lamentacions del primer acte o l’intens cor de les Fúries del segon, avalats pel bon fer del Cor de Cambra del Palau (la continuïtat del qual sembla que està, ara com ara, penjant d’un fil).
La posada en escena, signada pel furero Carlus Padrissa, va traspuar barroquisme a dojo. Valent-se d’una pluja constant de projeccions visuals, el dinamisme de les quals arribava a marejar en alguns moments, en Padrissa va apostar per accentuar al màxim els aspectes dramàtics a l’hora de narrar la història del cantor de Tràcia.
La inestabilitat d’un escenari inclinat, l’ús d’un vestuari extravagant, l’aparició de personatges que volen per damunt la platea o de processons que passegen el fèretre d’Euridice entre les llotges, unit a la projecció vertiginosa d’imatges i al moviment constant i agitat dels intèrprets, s’allunya molt de l’ideal clàssic i reformista que l’obra de Gluck i Ranieri de Calzabigi (1714-1795) volia impulsar.
El dramatisme punyent, delicat i contingut de la música de Gluck i la poesia de Calzabigi és explotat de forma exuberant i exacerbada com si d’un espectacle barroc es tractés. Malgrat les bones idees i l’innegable atractiu del muntatge, potser fora bo que el senyor Padrissa fes una ullada al prefaci d’Alceste, on Gluck ens parla de la recerca d’una “formosa senzillesa”, d’una expressió ajustada a allò natural i al sentiment poètic, i de la necessitat “d’evitar l’exhibició d’inútils i superflus ornaments (...) a expenses de la claredat”.
Els dos intèrprets protagonistes, Anita Rachvelishvili (Orfeo) i Maite Alberola (Euridice), van afegir la seva dosi d’exuberància i carnalitat a l’espectacle, amb unes veus ben projectades i un cant de bella factura, tot i que d’una potència i frondositat excessives. L’Amor d’Auxiliadora Toledano va complir, sense enamorar.
