Jaume Balagueró és sinònim de qualitat en el gènere de terror. Després de flirtejar de manera irregular amb l’acció i el thriller més superficial, el director català ha inaugurat el Festival de Sitges 2022 amb Venus, una càtedra de l’horror més divertit que pot aconseguir el cineasta. I aquesta diversió no és sinònim d’humor sinó de tot un desplegament de recursos terrorífics que converteixen la seva darrera pel·lícula en un gaudi permanent per als fans del gènere. Sitges necessitava una bafarada d'oxigen, deixar enrere el patiment provocat pels anys de pandèmia i obrir les portes del festival amb el segell del cineasta català.

Grata sorpresa la d’Ester Expósito, que s’estrena en un paper protagonista principal fugint de tots els registres que coneixíem de la popular membre del repartiment d'Élite. La seva evolució com a actriu es palpa en aquesta pel·lícula, on es pot veure el mestratge de Balagueró a l’hora de desenvolupar el personatge de la Lucía i les seves capacitats per sortir d’una zona de confort que l’havia encasellat durant molts anys. En un paral·lelisme llunyà, l'actriu inicia un camí digne d'un gegant de la indústria com Mario Casas: trencar els clixés enganxats a la seva figura i demostrar amb fets les seves capacitats.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=b0ZH-Basvk4[/youtube]
Expósito és capaç de construir un personatge veraç en una història que trontolla pels costats en el guió, però que resol amb floritures situacions inversemblants. La història avança com una bola de neu baixant a tot drap pel vessant d’una muntanya, acompanyada d’una protagonista que entra amb força en el joc de Balagueró. No hi ha cap mena de crítica negativa en el paper d’Expósito, tot el contrari, i només existeix marge de millora. A més, la mirada del cineasta català trenca amb el relat sexualitzador que envolta la figura de la jove madrilenya i permet un gaudi major de la seva interpretació. 

Venus amaga segells interpretatius que li atorguen molta força. Els moments d’Àngela Cremonte amb Expósito són de gran química; la interpretació secundària de Magüi Mira concedeix categoria i força a la història; però la immensa sorpresa és la petita Inés Fernández en el paper d’Alba. En moments, fins i tot, es menja el protagonisme d’Expósito.
 
Balagueró no s'esquinça les vestidures a Venus ni té cap intenció de crear una història pretensiosa. Es nota el seu gaudi a l'hora de fer el film, i la cura -visceral, òbviament, és terror- en dibuixar la trama. Aborda molts temes diferents en els seus 100 minuts de metratge –que passen com una bala- i no es redueix a explicar una simple història de terror: les relacions familiars trencades, les cures entre les dones d’un mateix llinatge; agafa elements de molts subgèneres del terror i esbossa pinzellades de thriller vertiginós o d’un suspens agradable. Simbologia, mites de l’horror i fantasies terrorífiques es barregen en una història que es pren com un tren a tota velocitat que agafes per gaudir-ne del paisatge, no per estar-te preguntant cap a on es dirigeix. Perquè és igual. És Balagueró i ha tornat al cinema de terror per fer xalar l’espectador.