"Les eleccions musicals a l’adolescència eren, en realitat, decisions filosòfiques a partir de les quals abordaríem el risc, enfrontaríem les dificultats amoroses, les perversions sexuals o construiríem la nostra filosofia política –continua–. En aquest sentit, la darrera obra de l'escriptor empordanès evidencia dues coses: una, que l'autor no va prendre les decisions musicals òbvies sinó que va anar més enllà; i la segona, que som persones irreconciliables filosòficament”, bromeja Miralles.
En aquesta nova publicació, l'autor juga amb el temps i s’adona del valor històric de les coses que li van passar perquè hi ha gent que ho ignora. És per això que ens ofereix una mirada als anys de la Transició –tal com resa el subtítol–, un impàs polític però també de caire personal. "Els adolescents estàvem molt sols i la música creava una transició en nosaltres, ens acompanyava i ens ajudava quan no sabíem ben bé qui érem", comenta. L'autor assegura que no era una qüestió de la lletra ni de la música, que eren indesxifrables, sinó que "era una alta cosa, era un fenomen".
Qui és aquest Nosaltres?
El títol és força ambigu com a conseqüència de la partícula tramposa "nosaltres", que interpel·la a un grup plural no identificat. Pagès sosté que el pronom és, en primer terme, geogràfic. "Aquí hi havia una dictadura i em molestava la mirada nostàlgica i l’assumpció d’uns records col·lectius amb què no m’identificava". Però sobretot és un 'nosaltres' generacional, que aplega un grup de persones que escoltava la música de forma molt diferent. "Abans compràvem discos a cegues i ens costaven la setmanada. Els escoltàvem repetides vegades durant setmanes, sense fer res més i, sovint, mirant la portada".
L'escriptor Esteve Miralles amb Vicenç Pagès al Taller de Músics Foto: Quaderns de la Font del Cargol
L’autor de El món d'Horaci evidencia amb una anècdota que som lluny d’aquell temps en què podíem escoltar el mateix disc durant mesos fins a avorrir-lo del tot, fixar-nos en la coherència de les cançons i en l’adequació del contingut amb la portada. "Fa pocs anys vaig veure un reportatge en què es preguntava a joves que anaven amb els auriculars posats pel carrer quina música escoltaven i la majoria havia de consultar l'iPod per respondre. Nosaltres, en canvi, teníem una mena de consciència que s’ha perdut", constata.
Una consciència, però, quasi involuntària, sorgida de "l'abassegador tedi dels vuitanta" que calia combatre, ja fos escoltant música, mirant la televisió o, inclús, llegint un llibre. "Avui dia, pocs joves es perden en una habitació si no és que els falla el router o es produeixen problemes de subministrament elèctric. L’avorriment era un dels motors de la cultura", sentencia.
