Vicent Torrent i Manolo Miralles, durant el concert de L'Auditori. Foto: Joan Parera/NacióLaFlama.cat

L'històric grup de música folk valencià Al Tall es va acomiadar de Barcelona amb un concert multitudinari a L'Auditori el 14 de febrer. En una entrevista amb NacióLaFlama.cat, el seu líder, Vicent Torrent, reflexiona sobre la trajectòria del grup, exposa la il·lusió que suposa que cançons seves hagin passat a formar part de l'imaginari col·lectiu i, com a defensor convençut dels Països Catalans com a marc nacional, expressa el seu punt de vista sobre el procés independentista iniciat al Principat.

- Quines sensacions us vau endur a casa del concert de L'Auditori?

- Va ser un concert preciós, feia no sé quants anys que no estàvem en un de tan emotiu i fantàstic. Hi ha un pelet de vertigen, a l'hora de deixar-ho i de passar pàgina, però allò va ser una gran injecció de moral, d'anar-te'n content.

- El públic us va fer evident la seva estima.

- Sí. Barcelona sempre ens ha rebut molt bé. A València, si arriba a fer-s'hi un concert especial de comiat, que ja s'està pensant, molt s'haurà de fer per superar l'ambient de Barcelona.

- Què se sent, que cançons vostres hagin esdevingut himnes populars?

- Que una cançó teua, que l'has ideat i treballat i cantat, que és com un fill teu, que et passe com a persona, és el millor que et pot passar. De fet, açò és el que ha passat en la tradició oral, que és el que nosaltres hem fet. En la tradició oral, els autors no es coneixen en un 99%. La cançó o el poema sí que es coneix, però no l'autor. El cant dels maulets , per exemple, molts dolçainers del país és possible que el toquen i ni coneguen Al Tall, sobretot en ambients més joves, i la toquen com una cosa que per a ells ve de tota la vida...

- Us ha passat?

- Sí. Ara no sé on, però sí que recorde que unes xicones jovenetes dolçaineres, que estaven aprenent a tocar l'instrument, els vaig comentar que el que tocaven era El cant dels maulets, i es van quedar amb una cara dient: "...i este de què parla!" Es pensaven que era una de les tocates de tota la vida!

- Començar interpretant tradició oral i retirar-se havent donat algunes peces a la tradició oral del país, és el tancament d'un cercle.

- Naixem i ens alimentem de la tradició oral, i d'aquí hem begut: hem fet immersió, ens n'hem alimentat... i quan hi ets dins, t'assimiles a aquest riu que ve d'on no saps on, i et converteixes en una gota més d'aquest riu. És una sensació molt bonica.

- De quin treball us sentiu més orgullosos?

- Resulta difícil dir-ne un, perquè hi ha discos molt diferents. Ara, "Quan el mal d'Almansa..." (1979) és el que més mal ha fet de tots. Ha servit molt per a que la població en general arribe a descobrir coses que no eren gens noves, que no s'ensenyen en les escoles, fins i tot que ni nosaltres no coneixíem fins feia pocs anys, o que no en teníem consciència històrica. És un disc que ha tingut molt de recorregut, que ha entrat molt en el patrimoni de la població. I, si en puc esmentar un altre, també "Tocs i vares" (1983).

- Per què?

- A banda de ser un dels discos en què més he disfrutat fent música, proposava rescatar un mecanisme en la manera de fer música, que existia en la tradició, però que s'havia perdut. La música tradicional, a casa nostra, estava en ruïnes, s'havia perdut un mecanisme tan important com la improvisació i la variació sobre estructures fixes. La qüestió no és tocar 15 ó 20 jotes o fandangos, sinó tocar per jota, o tocar per fandango. Per això també és cabdal per a mi, perquè recupera eixos mecanismes que marquen la vitalitat d'una música que es crea i s'evapora.

- Quant a cançons concretes, el Tio Canya ha esdevingut tot un himne.

- També ens supera la nostra existència. Se coneix molt més la cançó que el grup, i açò està molt bé. A més, ha ajudat a molta gent a superar un poc eixe complex dels que hem estat víctimes, que parlar de la manera com parlem és un poc vergonyant... Esta cançó ha ajudat molta gent a mirar el món amb un altre posat, i a gastar la llengua amb normalitat. Estic content d'haver-la fet. A més, a L'Auditori vam tenir el gust de dedicar-la al ministre Wert, de dir que ens cagàvem en ell: quan Catalunya està demanant independència, ve el ministre i diu allò d'espanyolitzar. Són bojos. No paren, són fartons de vida llarga que mai no volen acabar.

- Què en penseu dels crits de "Sense València, no hi ha independència" que es van sentir entre el públic?

- Està clar que el Principat i el País Valencià i les Illes hem tingut recorreguts diferents. Els camins de cadascuna d'aquestes regions de la nostra nació tenen el seu procés: Catalunya és capdavantera, molt per davant de les altres regions, i és normal que s'haja produït la demanda d'independència sense tenir en compte d'altres històries. El "Sense València no hi ha independència", ara és més un desig que realitat. Per descomptat, Catalunya obtindrà la independència molt abans que el País Valencià. Són recorreguts diferents, però tinc l'esperança que un cop Catalunya haja entrat a la independència, les coses canviaran amb bastant rapidesa. No perquè el País Valencià estiga molt madur, sinó perquè Europa està clamant per un canvi territorial. Sense donar-nos compte, les coses canviaran més de pressa del que pensem...

- Quan el Parlament va aprovar la Declaració de Sobirania, una part de l'independentisme va criticar que no es reclamés la sobirania del conjunt dels Països Catalans. Hi coincidiu?

- Hi ha que respectar els temps de cada part de la nació. Evidentment, Catalunya va al davant, i que tire del carro. No hem d'esperar a a anar tots alhora per anar cap a la independència, perquè ens costarà molt més.

- Parlant de Països Catalans, us acomiadareu també de les Illes?

- D'aquí a finals de juny o primeries de juliol, i a banda del possible concert de València, n'hi haurà agun altre a Xàtiva, Alcoi, Lleida... Ara, de moment, a les Illes no hi ha previsions.