Vicenta Ndongo va néixer el 1968 al barri de les Corts de Barcelona, la ciutat on ha viscut sempre. Malgrat no tenir cap referent en el món de la interpretació a la família, va estudiar a l’Institut del Teatre, però no a l’actual que trobem davant del Lliure de Montjuïc, on té lloc aquesta conversa, sino al del carrer de Sant Pere Més Baix. “Recordo aquell temps com una època de molta inquietud, de molta il·lusió, d’efervescència i d’una gran quantitat d'informació”. Va ser aleshores quan va començar a agradar-li, entendre i a participar en el teatre, gaudint-lo com espectadora, i sense deixar de fer-ho al llarg de tots aquests anys, un fet que li ha permès obrir altres portes de mons com la dansa, la música o l’escultura. El pitjor del seu ofici, confessa, és que cada vegada les programacions i les funcions duren menys temps en cartellera, i el millor, que encara hi és.
Reconeguda amb el Premi Nacional de Cultura el 2024, Ndongo confessa que manté la mateixa il·lusió i la mateixa inquietud que aleshores. Avui dia, on més gaudeix és quan té al davant un bon projecte, sigui dalt d'un escenari o davant d’una càmera, on en aquests moments es mostra amb ganes de tornar-s’hi a posar, ja sigui per la sèrie que està escrivint i de la qual parla al llarg de la conversa, o per la segona temporada d’Olympo que en aquests moments està gravant. Del passat, del present i del que vindrà pròximament, ho tractem amb ella en aquesta conversa amb Nació que té lloc un matí d’hivern gèlid a l’entrada d’un espai de trobada, comunió i reflexió, com el que es planteja a Olympia, l’obra que es troba en cartellera fins el pròxim 9 de febrer.
La vaig descobrir amb Dinamita, la serie que s’emetia a TV3 entre el 2000 i el 2004 on l’humor era el protagonista. N’han passat 20 anys! Quin record en té?
En tinc molt bon record. Amb Dinamita vam jugar molt. Ens donaven el text i vinga, som-hi. Crec que tinc la fortuna d'oblidar-me de coses, perquè si en començo a acomular m’explotaria el cap. (Riu). He de cuidar per memoritzar. Dinamita ho vaig acabar deixant abans que arribés a la seva fi, quan vaig decidir marxar a Madrid a fer sèries i pel·lícules. Recordo aquella època molt mortífera, però a la vegada, tenia la capacitat de fer moltíssimes coses, tenia mil fronts oberts. Ara no podria mantenir aquell ritme perquè entenc que la qualitat no és quantitat.
Ha tingut mai referents en el món de la interpretació?
Tinc uns referents que no han estat aquí, a Catalunya, a Espanya. Per mi era important una cosa que no veia mai. O sigui, veia que no hi havia persones racialitzades, el que engloba tot l'arc de racialització; totes aquelles persones que, és igual pel seu sexe, color, identitat, transgènere o el que fos, és igual, no eren reconegudes. He estat molt sensible en això des de molt jove. Aleshores, no veure aquest tipus de referents, inconscientment... Ara puc posar-hi paraules, però en aquell moment no. Això feia que no tingués referents tan sòlids com moltes companyes d'aquí. Ara bé, això tampoc vol dir que no tingués admiració per actors i actrius que seguia i admirava, com l'Anna Lizaran, per exemple, que era una dona que em movia i de qui tenia una gran admiració. També de la Irene Gutiérrez Cava o la Gloria Muñoz, que em sembla una dona extraordinària com a actriu; de fet, m'apassiona. N’hi ha moltes altres, però referents, t'he de dir, que de jove buscava a gent afroamericana.
I li va marcar d’alguna forma el fet de no trobar-ne?
Per mi hi eren, aquí no, però sí al meu imaginari. Era una fita, un repte, perquè pensava, de fet ho penso encara ara, que en el fons no hi ha grans límits si un desitja alguna cosa. Crec que els límits se'ls posa un mateix. No tinc aquella sensació de no haver arribat a fer alguna cosa que m'hagués agradat fer. Mai m'he comparat, però sí que he tingut admiració. Admiro moltíssima gent, no només actors. La Marina Abramović, per exemple, em sembla una persona extraordinària.
"Sempre hi hauria d'haver moltes més oportunitats i molta més diversitat"
Al final suposo que la gent treballa amb qui li agrada. Soc del parer que sempre hi hauria d'haver moltes més oportunitats i molta més diversitat o, com a mínim, oportunitats que s'obrin castings, però hi ha una certa tendència a escollir sempre el que ja coneixes. Molts actors aterren i els donen espais a teatres com aquest, el Lliure, per exemple, perquè el recorregut que han fet abans és molt llarg. És difícil trobar-te algú que hi pugui entrar de cop, a l’audiovisual és més fàcil.
A finals del 2023 la vam veure al TNC fent La plaça del diamant amb el mateix repartiment i amb una posada en escena molt similar a la que trobem a Olympia. És marca Carlota Subirós?
Sí, i amb tots els objectes. L’escenografia era del Max Glaenzel -igual que ara-, amb la música en directe de la Clara Aguilar. Era i és bestial. Allà els objectes eren molt evidents, n’hi havien centenars. Ara amb Olympia hem fet una feina molt similar perquè hi ha la Cecilia Colacrai també, que és la persona que ens fa el moviment, i amb ella hem fet una feina molt exhaustiva. Primer vam començar amb més objectes en escena, però la Carlota va decidir que no, i va ser una molt bona decisió, perquè en aquest cas els objectes som nosaltres també. Ens movem com a tal en el bon sentit de la paraula -no vull dir masses coses-, però allà hi ha un gran objecte i nosaltres també fem el mateix, mencionant i parlant de tots els continents. Vam començar amb objectes i vam veure que no funcionava. Al final són improvisacions rere improvisacions, perquè és una creació, això s'ha creat de zero perquè no hi era, no existia.
Olympia planteja com el teatre exerceix de punt de trobada col·lectiu i ens ofereix un espai comú de reflexió. Quin significat té per a vostè aquest indret on actua i que li diem teatre?
Per a mi el teatre té a veure amb una connexió molt interna i íntima. És una transformació constant amb un mateix. És un mirar-te i deixar de mirar-te. És una cosa molt curiosa, perquè per entrar a personatges has de deixar-te, no has de tenir prejudicis i no has de pensar en tu. És oblidar-te'n. Per això és tan interessant. Perquè sí que hi ha una lluita amb tu i de vegades vols defensar-los, i no. Per això són processos llargs, els assajos. Si no, evidentment, seria fàcil. És una cura de moltes coses. No només d'humilitat, sinó de cura cap a mi, cap als altres, cap al meu voltant. És una mirada d'empatia, que això ho diem totes. I també és aquesta doble excepció que té la paraula. Curar-te a tu, curar els altres, sanar-te, i té una part de sanació el teatre si hi ha una transformació, sino no, si no et toca, hi ha obres que no sanen absolutament res, al contrari. Fer teatre també és una comunió entre un equip. No treballes sola. En el cas d'Olympia l'equip és transformador. No només ens entenem, que també, sinó que fem per entendre'ns. Has de fer un esforç per entendre't amb la resta, i no sempre s’aconsegueix perquè és una feina de dos. Jugar sol no es pot en aquesta professió.
Com li ha interpel·lat fer Olympia en l’àmbit personal?
És molt interessant aquesta pregunta. Em toca en un lloc molt vulnerable aquesta funció, de molta vulnerabilitat. Per tant, és la mostra en escena. O sigui, no tinc res més del que mostro, no hi ha més. És molta vulnerabilitat, mostrar-te sense res, directe al públic i als ulls. És molt difícil per mi i per totes, ho parlàvem l’altre dia, perquè et fa molt vulnerable, estàs donant tot el que tens. A vegades veus mirades i veus tornades, tot i que estic viatjant d'una manera impressionant amb el públic. Aquesta obra sense el públic no es podria fer, bé, sí que es podria fer, però podries mantenir-te sense aquesta quarta paret, i aquí no existeix la quarta paret.
L’he sentit alçar la veu en la defensa de papers d’actrius a partir de certa edat. En quin punt diria que ens trobem?
Estem en un moment on ara sí que ja hi ha una mirada en aquest sentit. Al cinema hi ha moltíssimes directores fent pel·lícules que són dones, i també veiem en moltes sèries dones de certa edat. Hem entrat en un moment d'aquesta era, de principis d'aquest segle XXI, de fet, on la veu s’està col·locant en altres llocs. Faig residències de l'Acadèmia del Cinema i, de cop, hi ha més dones que mai. La Marta Nieto acaba de fer una peli meravellosa, també trobem a la Maria Ripolls o a la primera directora catalana de l’ESCAC que en sortia i que m'encanta, la Mar Coll, que va fer una peli que va guanyar tots els Goya del món. Ella explica que cada peli li costa cinc anys o més, i és una de les primeres que ja parlava de dones i feia pelis amb dones. Darrerament tenim la sort, les actrius, les dones, de poder tenir més papers perquè hi ha més dones guionistes i més dones directores. Encara al teatre costa molt, però si t'hi fixes i mires totes les pel·lícules que sortiran als Goya, moltes són de directores que han escrit el seu propi guió.
"Tenim la sort, les actrius, les dones, de poder tenir més papers perquè hi ha més dones guionistes i més dones directores"
Un altre exemple en pot ser la sèrie que estic escrivint amb la residència de l’Acadèmia del Cine, amb dos guionistes de Madrid. De 800 projectes n'agafen 20, nosaltres hem estat escollits i et donen un any per desenvolupar el teu projecte amb tots els mitjans. La sèrie es diu Mediadores, tracta d'una dona de la meva edat, evidentment, i espero que surti aviat. Amb això vull dir que nosaltres som les que hem de moure aquesta bretxa que s'està obrint ara, l'hem d'ampliar molt més perquè sinó, al final, si no som nosaltres, els homes no escriuran per nosaltres. També hi ha homes, com l'Aitor Echeverría que és director de fotografia i que ha fet una peli que es diu Desmontando un elefante amb l'Emma Suárez, brutal. L'Emma Suárez no para, i té 59 o 60 anys. Sí que hi ha moviment!
Una recomanació teatral per acabar la conversa.
Ara s'han obert diversos espais, com per exemple la Periferia Cimarronas, una nova sala de teatre que es troba a Sants i que ho mostra tot. La porta la Silvia Albert Sopale, que és una actriu performance que fa els seus propis espectacles i que va fer Blackface. Fa poc ha marxat a Nova York perquè la Universitat de Nova York l'ha sol·licitat per fer classes durant 6 mesos. Ella va obrir aquesta sala, que enguany celebra el seu segon any. És interessantíssima perquè tots els projectes i funcions que hi tenen lloc són de temes racialitzats. No hi havia un espai així! Van fer una peça que es deia Títuba. Bruixa, negra i ramera de la Denise Duncan, que n’era l'autora, amb la Kathy Sey com actriu. Us la recomano, ara la porten al Texas a l'abril i surt d'aquesta sala.