Víctor Amela: «Em fascina la figura fanàtica de qui s'ho juga tot per un ideal»

Romàntic i obstinat, gairebé com el gran personatge de La filla del capità Groc, i també molt feliç. Així es mostra Víctor Amela parlant del seu nou llibre, el primer que escriu en català, i que li ha valgut un dels grans reconeixements literaris del país, el Premi Ramon Llull. "Em trobo defensant una novel·la que em fa molta il·lusió", em diu, amb una elegància autèntica i còmplice. I així ho corroboren les ganes de xerrar, les hores invertides, la passió amb què explica un petit país, uns herois i unes aventures com les d'abans, amb amors, bons i dolents, amb accions inoblidables. Potser tingui raó i el Groc sigui "el primer indignat que s'enfronta al capitalisme". Novel·lista, periodista de contra i de televisió, lletraferit i home de moltes i bones paraules, Amela ens acull per explicar-nos aquesta història plena d'il·lusions, professionals i, sobretot, personals.
 
- La novel·la té una vinculació directa amb vostè, tan emocional com familiar...
 
- Sí, hi ha alguns vincles emocionals que són motors d'aquesta novel·la. Un té a veure directament amb mi, i concretament amb la meva infantesa –que com deia el poeta "és la meva pàtria"–. Des dels cinc als deu anys, per motius de salut, el meu pare em va portar al Forcall, que era el poble del seu pare i de tots els seus avantpassats. Coneixia el Forcall i sabia que hi tenia parents, però ell no hi havia anat mai. I, per prescripció mèdica, des dels cinc anys que vam anar al poble, tots els estius i totes les Pasqües.
 
- I per què van deixar d'anar-hi als deu anys?
 
- Perquè al meu pare li van començar a anar bé les coses i es va fer una torre a Esparreguera. Per a un nen de pis com jo, de ciutat i d'asfalt, que als cinc anys el portin a un lloc on hi ha fems, mosques, els olors de les quadres amb les mules i els matxos, el terra ple de pedres de riu rodonetes, el so de les campanes, el sabor de la "collà" (la quallada) amb el gust de la llet acabada de sortir, amb gent que tenia una parla preciosa... era com transportar-se a un altre planeta. Per a mi, va ser un xoc sensorial i cultural fenomenal. Em sentia en un món màgic, irreal i feliç.
 
- L'experiència de desvincular-se del poble deuria ser molt intensa.
 
- De fet, vaig mitificar el Forcall. Es va convertir en un apradis perdut, en un món ideal on tot és intens, tot fa bona olor i tot és bonic. Com si la resta, la vida a Barcelona, fos una vida artificial. Fins al punt que, quan vaig tenir carnet de conduir, el primer viatge que vaig fer va ser al Forcall!
 
- I era aquell món que recordava?
 
- Sí i no. No era el mateix, però conservava l'escenografia general. Em vaig trobar els pobles asfaltats, molts menys matxos... ja no era tan pur, però això vaig aprendre que allò de "no és tan pur" era la projecció d'un nen de ciutat. Una cosa és el que nosaltres mitifiquem i una altra és el dia a dia. Tothom que viu a un poble vol millorar, no pensa en la "puresa" o en què el lloc conservi un "encant bucòlic".
 
- Per segona vegada, arriba al Forcall amb 20 anys.
 
- Sí, aleshores torno amb aquella curiositat pròpia dels 20 anys que t'empeny a saber més i més. Li pregunto al meu pare per què l'avi emigra d'allà, d'aquell lloc tan bonic i feliç. I començo a comprar-me llibres sobre Forcall, Morella i el Maestrat. Ho sé tot, des del punt de vista intel·lectual!
 
- Ja tenia la pretensió de fer-ne una novel·la en el futur?
 
- D'una banda, vaig descobrir que la figura llegendària del Groc era real, que no només era una història que m'explicaven aquells nens del poble. I vaig constatar que el Groc es va enfrontar, ell sol, a tot l'exèrcit isabelí-liberal. Em va fer molta il·lusió saber que va existir realment. Aleshores ja em va començar a ballar la idea que aquella història es podria explicar. Però encara no sabia si seria com a monografia documental, fent un petit estudi local, o fent un salt a la novel·la.
 
- Quan arriba el dia que fa aquest salt?
 
- Es concreta en el moment en què llegeixo un manuscrit que havia conservat la família descendent del Groc i que l'Ajuntament del Forcall va editar. I, literalment, al·lucino. És un manuscrit escrit pel seu gendre, el real, que continua la seva guerra un cop ell és mort.
 
- Una mica com El Zorro, oi?
 
- Si busquem referents podríem parlar d'El Zorro, Curro Jiménez, Robin Hood o Braveheart. Són personatges locals que acaben sent universals, perquè en si mateixos contenen tot el material de l'heroi: tinc uns ideals que crec que val la pena defensar i ho faig contra els meus interessos. Renuncien a la comoditat i es juguen la pell. Jo no ho faria! Jo pactaria o covardament em quedaria a casa. Em fascina aquesta figura obstinada, tenaç i fanàtica de qui s'ho juga tot per un ideal, i més si l'ideal és boig. En aquest cas, tots els indicis apunten que no hi ha possibilitat d'èxit, que està condemnat al fracàs i a la derrota.
 
- Com bé diu, el protagonista persegueix una utopia. Queden personatges com el Groc, avui en dia?
 
- Tu el pots veure com un guerriller coratjós que afavoreix la gent més humil. O el pots veure com un bandoler sanguinari i cruel a qui no li fa res assassinar per una qüestió de vanitat o per una forma de vida. A la novel·la jugo amb l'ambivalència. Avui en dia, i sé que la comparació no afavoreix el meu personatge ni el llibre, però penso que la gent jove que decideix anar a Síria a matar o a morir tenen una miqueta d'aquesta bogeria fanàtica. Podrien estar anant a discoteques, però trien un altre camí, el del fanatisme. En aquest cas, però, tots estem d'acord que estan bojos i que fan el mal pel mal, però no sabem exactament, tampoc, què passava pel cap d'un anglès que podia venir a lluitar a la Guerra Civil. Què els portava a tirar trets a un país que no era el seu? Per què es jugaven la vida? Sempre hi ha gent que posa per davant un ideal a la seva comoditat.
 
- Com ha dit, el protagonista està condemnat al fracàs, és un perdedor. I aquí, a Catalunya , tradicionalment ens agrada el relat de la derrota, com indica la celebració de la nostra Diada. Què tenen els perdedors que ens agraden tant?
 
- La derrota és molt literària. Tolstoi deia al començament de Guerra i Pau que "les famílies felices són totes felices de la mateixa manera, però les famílies desgraciades, ho són a la seva manera". La desgràcia és un filó que dóna per molt i que explica moltes més coses de l'ànima humana que la placidesa i la felicitat. Per tant, la derrota, la lluita obstinada i avocada al fracàs, donen matèria literària molt més rica que d'altres situacions. Confesso que la figura tràgica del Groc –que ja ha estat vençut en una guerra, que ha anat a l'exili i que decideix tornar a la guerra, en solitari–té un punt èpic que m'agrada. És la lluita contra els elements.
 
- Què fa que el Groc no abandoni?
 
- Puc entendre que ell està defensant el que ha conegut sempre, allò que li ha ensenyat el seu pare i el seu avi: treballem la terra i això ho intercanviem, i entre tots ens ajudem. Hi ha l'Església, que vetlla per les nostres ànimes; hi ha un Rei, que vetlla per la nostra seguretat; i hi ha la Terra. Amb la burgesia s'adonen que no el món que tenien s'acaba, perquè entren en joc els diners. El Groc, de fet, és un "indignat" que s'enfronta al primer capitalisme. Ell vol subsistir, viure amb l'ordre que tenia establert.
 
- Totes les revolucions tenen un component d'injustícia inherent.
 
- El mateix lema de Ramon Cabrera era "victòria o mort" i la seva bandera era una calavera amb les tíbies creuades, amb un sabre i una palma, que era el que portava Jesús al martiri, als costats. Per això va durar sis anys la primera guerra carlina, amb gent que anava amb pals i pedres contra l'exèrcit, que anava amb fusells. Quan en Cabrera es rendeix, en Groc diu que ell no s'atura, que continua.
 
- La novel·la mostra moltes dualitats. És un reflex de la història de l'estat espanyol, que sempre ha estat dividit en dues ànimes?
 
- De fet, molts historiadors diuen que la guerra civil va ser la quarta guerra carlina. Quan entren els francesos, el 1808, vénen amb les idees de la Revolució Francesa, que és una revolució liberal i burgesa. I es troben que aquí no volen que els ensenyin les coses. Són reaccionaris perquè va contra els signes dels temps, però també es comprensible.
 
- Més que un carlista ideològic, En Groc és un carlista antropològic.
 
- Ell està defensant el món que ha conegut. Amb el pas dels anys, aquests carlistes es transformaran en socialistes –perquè són els pobres davant dels rics, cacics i burgesos– i, d'altra banda, es convertiran en alguns nacionalismes polítics –que reivindiquen el que és seu, "el nostre"–. També hi ha el carlisme de gorra i borla, amb Franco, que eren de dretes. Però en el carlista del segle XIX està tot condensat: defensen una cultura i una manera de veure el món que s'enfronta a la gent que vol canviar les coses i que vol construir un món modern, més laic i basat en els diners.
 
- En el panorama català no acostuma a ser habitual aquest tipus de novel·la d'aventures.
 
- En part, és un llibre que va a contracorrent. En primer lloc, perquè volia explicar un conte, que pot semblar fins i tot ingenu: la història d'un senyor que s'enfronta a tot i que acaba malament. És una història simple, però amb l'encant que és real i que es repeteix constantment. En segon lloc, és la història de tots nosaltres i de tots els herois. Per què no explicar-la amb aventura i molt de romanticisme, sense avergonyir-me?
 
- Quan l'escrivia tenia al cap algun referent?
 
- Al llibre hi ha algunes aclucades d'ull literàries, que segur que un lector meticulós serà capça de trobar. Confesso que vaig llegir amb molt de fervor, als vint anys, dues novel·les de Pío Baraja (Los confidentes audaces i La renta de Mirambel) i un dels Episodios Nacionales de Galdós (La campaña del Maestrazgo). Em va impressionar molt que escriptors tan importants s'haguessin entretingut a fer aquestes novel·les ambientades al Maestrat i Morella. Resulta que aquest territori dóna per molt, perquè hi ha molta lluita, molta sang, molta crueltat i ferocitat.
 
- Són, tots ells, elements molt romàntics
 
- Sí, i jo agafo, molt conscientment, aquell esperit per fer-ne un llibre en ple segle XXI. També hi ha dos referents més, però. Un, Joan Perucho. Per mi, el millor escriptor del món. Leshistòries naturals està ambientada al mateix territori que vaig mitificar a la infantesa, i saber-ho va ser com un regal del destí. En Perucho fa que la malaltia de Cabrera respongui a un vampir que li xucla la sang cada nit, i és un cavaller medieval de Jaume I que va morir en una batalla. Barreja la novel·la fantàstica amb la història de manera fascinant. I jo faig, en un moment donat, que en Groc diu "sort que va venir Antoni de Montpalau i li va salvar la vida a Cabrera amb una sopa d'all". Em fan il·lusió aquests detalls (riu).
 
- I l'altre referent?
 
- George Borrow, un escriptor anglès que entre el 1835 i 1840 va venir aquí a repartir Bíblies. I quina gràcia té? Que eren sense anotacions, sense el segell de Nihil obstat. Aleshores no es podia llegir la Bíblia a casa, havies d'anar a una església i que te la llegissin. Era pecat! Llavors, a la novel·la el Groc es troba un personatge que surt al llibre del Borrow i que busca un tresor.