Divendres passat em vaig estrenar fent una petita secció de llengua al Planta Baixa de TV3, un magazín de tarda. Mentre explicava coses de llengua, vaig dir espontàniament llàpissos. Sí, sí, ho heu sentit bé. Tot i que des del punt de vista normatiu llapis és un mot invariable, és un plural ben popular, que es forma per analogia als plurals regulars en -os. De fet, la Gramàtica normativa no accepta el plural d’aquest mot invariable ni en registres informals, però n’observa el fenomen amb els exemples llàpissos, dillunsos o dijousos. El que és sorprenent de la Gramàtica normativa és que dins del registre informal descrigui amb més bons ulls la construcció està bo (per dir és bo) que no pas llàpissos. Un calc sintàctic del castellà sempre fa més mal que no pas un plural que es forma de manera regular i amb les regles del joc catalanes, oi? En registres informals és habitual i admissible el plural analògic llàpissos. Si som coherents, hauria de ser així.
I per què us ho explico, tot això? Perquè ja va sortir el personatge llest de Twitter, com sempre, dient: “doncs si la que ens ha d’ensenyar a parlar el català correctament comença dient “llapisos”… Nem bé”. Per començar, sembla que aquesta persona no sap que la llengua és viva i que ortogràficament podem escriure llàpissos. Segons aquesta persona, jo havia d’utilitzar un registre estàndard/normatiu “perquè és una secció de corregir errors”. Això s’ho va treure de la màniga. La meva secció té un registre informal dins d’un programa i d’una secció amb un to totalment col·loquial. Com ens costa, adequar-nos a cada context comunicatiu, oi? Tenim el fantasma de la dicotomia del català correcte/incorrecte pul·lulant dins dels nostres caparrons i no en sortim, d’aquí! I, òbviament, estem carregats de prejudicis lingüístics. Que no ens ajuda ser una llengua minoritzada? És evident que no. Però no podem plorar i lamentar-nos sempre de la mateixa banda. Precisament per això, cal fer més pedagogia del registre informal i dels aspectes genuïns. Hem de normalitzar que una llengua és una adequació de registres i que, sense això, una llengua queda coixa. I això no vol dir acceptar barbarismes a tort i a dret.
Podem fer un cartell publicitari amb trets sintàctics més col·loquials per acostar-nos als joves? Evidentment, el pots fer tu, qualsevol ajuntament o el Govern de la Generalitat. Sovint ens pensem que els organismes públics no han de sortir de la formalitat. Així que en un context col·loquial i de variant central, podem escriure Digue-hi la teva! I en valencià i algunes zones del nord-occidental és Dis-hi la teua!
Un altre tret del llenguatge oral i col·loquial que anem perdent són les elisions genuïnes, és a dir, no pronunciar la vocal neutra d’algunes paraules en posició àtona. Vegem-ne un parell de casos:
- Podem dir quin[a] hòr[a] és (pronunciant la a àtona) o bé quin—hòr—és.
- Podem dir Tinc quinz[e] anys (pronunciant la e àtona) o bé tinc quinz—[á]nys.
Aquesta reducció de vocal àtona + tònica es fa tant en oriental com en occidental. No és exclusiu dels orientals perquè fem la vocal neutra.
De casos, n’hi ha a cabassos! Aquesta rigidesa tampoc no ens permet veure més enllà de la correcció i ens pot generar rebuig qualsevol canvi o evolució lingüística adaptada als usos de la societat. Per exemple: les persones no-binàries fa temps que existeixen i el llenguatge no-binari en el món de l’edició també és una realitat de fa uns quants anys. La cosa més normal és trobar-hi solucions, i la més coherent i reconeguda en català fins ara és el neomorfema en -i. Així que abans d’alterar-se i fer la befa del totis o fer nyi-nyi-nyí, us recomano que llegiu la Guia gramatical de llenguatge no-binari, de l’editorial Raig Verd. És molt fàcil dictar sentència i creure’s que tenim la veritat absoluta des del privilegi hetero home – dona i no anar més enllà del que dicta la normativa. La llengua evoluciona i es transforma i les identitats de gènere es difuminen, la llengua es pot adaptar a les necessitats comunicatives de qualsevol col·lectiu. La llengua també la fan els parlants i no tot és catanyol.
Ah, calla, que com que és un col·lectiu minoritari i discriminat, no paga la pena fer-ne ni cas, oi? Malauradament, això és el que pensen molts. Segurament són els mateixos que prefereixen mantenir un cultisme com ara cuguç al diccionari normatiu (que vol dir 'marit de la dona adúltera') i no tenir en compte actualitzacions que són del tot necessàries.
