És massa tard per evitar que el món pateixi, que els desheretats es quedin encara pitjor del que estaven. I mentrestant, Pepiño, Zapatero and co. dient que som molt bons, després del desastre immobiliari de la ferotge especulació i l’entrada de mà d’obra immigrant en condicions de jo miro cap a l’altre costat, mentre vostè es forra, jo els exploto i vostè també, mentre requalifico terrenys en la mateixa tradició “pepera” dels anys d’Aznar que uns sociates han deixar córrer.
Tot per augmentar el PIB i inflar-se per superar Itàlia, tot fent cas omís a tots els signes de crack en la corda fluixa de la ignorància i el laissez faire, laissez passer del mercat que tot ho regula: els meus amics s’omplen les butxaques, jo guanyo eleccions i ara decreto passaports per als pobres néts dels exiliats: a males hores, exiliobusiness.
Però el fons de reserva dels dipòsits a Espanya no té ni un quart dels existents i de fer fallida els sistema, s’hauria d’inflar el deute a nivells estratosfèrics en un país on la balança per compte corrent és ja catastròfica; recordo que ho deia el catedràtic d’economia política José María Naharro Mora l’any 1991 (m’ho va repetir la seva millor deixeble fa uns mesos), en l’última conferència que va pronunciar en vida davant d’un grup estupefacte d’estudiants nord-americans; ell que no era precisament un Friedmanista de la utopia economètrica, sinó un deixeble d’Antonio Flores de Lemos y estudiós de Keynes on els factors de control governamental, la relació entre l’ideologia i l’economia són fonamentals per a la salut d’aquesta (una ciència social -política i no exacta)
Davant d’aquest desastre, l’elecció d’Obama es converteix en un referèndum planetari d’un sistema mundial que financerament ha fet fallida, controlat des de Wall Street, que a canvi dels seus dòlars apartats del patró or, solament retorna aire, vot que passa per la ignorància del ciutadà mig nord-americà (ai), en pànic absolut davant del que està passant.
D’aquí que McCain, que vol encara privatitzar les poques engrunes que queden per acabar la tasca iniciada per Reagan, no sembla que tingui ja possibilitats a menys que... (ompli els punts suspensius). Anoti’s, per exemple, que Abertis, La Caixa i el sempre gemegant capitalisme-nacionalisme català, el qual només amb la boca petita demana la reconversió pública del seu millor negoci, les autopistes de concessió franquista, s’hauria convertit de no impedir-ho la bombolla en el gestor de les autopistes (turnpike) de Pennsylvania i que ja ho sigui del Skywest de Chicago.
El futur programa de salut pública d’Obama per a nens costa 800.000 milions de $. Xavalla comparat amb els 850.000 milions de $ que costa la salvació d’AIG on els lladres encara estaven dintre i que mai aniran a la presó i altres (per un tros de pa s’executa ens alguns estats o et tallen la mà) s’han endut la caixa, el banc, el terreny, i fins i tot l’aire. Afegeixi que planetàriament els diners que s’estan gastant els eraris públics per salvar els milers i milers de socis de les AIG planetàries, que tampoc aniran a la presó sinó que es troben en els paradisos (fiscals), etc., en una Europa unida fantasma, excepte per al mercat on cadascun tira pel seu cantó (el que pot garantir els dipòsits ho fa per atraure capitals errants- el cas de Grècia, Irlanda, Alemanya, França (qui dóna menys?) i, naturalment, creen encara més pànic.
I llavors diran que no hi ha diners per a programes socials y que estem en depressió, que la seguretat social està a punt de fer fallida i que els que hem treballat tota la vida ho tindrem que fer fins al cementiri perquè el futur dels nostres néts s’ha tornat no ja incert, sinó desconegut.
O sigui que parafrasejant a Woody Allen: "Take your money (si el banquer no ha fugit encara amb l’aire) and run."
